Història del sistema educatiu de Singapur

Fins el 1965, any en el que Singapur es va convertir en una república independent, la seva població vivia en la seva majoria com a simples pescadors, i la taxa d’analfabetisme era altíssima. De fet, quan Gran Bretanya li va retirar a Singapur el seu estatus de colònica britànica, aquest petit país era tan pobre que cap altra nació va voler fer-se càrrec del seu territori. Només 40 anys més tard, ocupa els primers llocs en la majoria dels examens internacional i els seus estudiants parlen l’anglès com si es tractara del primer idioma del país. Per aquesta raó, la història de Singapur és sorprenent.

La pregunta és com ho va fer Singapur per arribar a on està avui dia. Segons funcionaris i acadèmics locals, el fundador del país, Lee Kwan Yew, va tenir la visió de convertir a Singapur en un país angloparlant amb educació bilingüe, on els estudiants aprenen anglès com a primer idioma i la seva llengua materna (mandarí, tamil o malai) com a segona. Això va contribuir a convertir a Singapur en un centre important de comerç mundial. A més, també va convertir el sistema educatiu en una de les meritocràcies més dures del món, que produeix treballadors altament qualificats i que exporta cada cop més productes d’alta tecnologia. La meritocracia acadèmica de Singapur comença en el primer grau, on els nens són classificats en un rànquing segons el seu rendiment acadèmic, des del primer fins a l’últim.

Sir Thomas Stamford Raffles va fundar la Institució de Singapur (ara conegur com Raffles Institution) al 1823, inciant així l’educació a Singapur sota el domini britànic. Més tard, van aparèixer tres tipus d’escoles principals: escola malaia, xinesa i tamil i escoles angleses. Les escoles malaies eren gratuïtes per a tots els estudiants britànics, mentre que les escoles angleses, que tenien l’anglès com a llengua vehicular, van ser establertes pels misiones i s’havia de pagar unes quotes escolars. Els estudiants de les escoles xineses estaven molt en sintonia amb l’evolució de Xina, especialment amb l’auge del nacionalisme xinès.

Durant la Segona Guerra Mundial, molts estudiants a Singapur van abandonar les escoles, causant una enorme acumulació d’estudiants als centres escolars un cop acabada la guerra. Al 1947, el Programa de Deu Anys per a la Política Educativa de la Colònia de Singapur va ser formulada. Aquest programa era, a més de l’inici d’un sistema d’educació universal, una crida per a preparar-se per l’autogovern. Durant els anys 1950 i 1960, quan Singapur va començar a desenvolupar la seva pròpia economia, Singapur va adaptar un sistema d’”educació de supervivència impulsada” per proporcionar una força de treball qualificada per al programa d’industrialització de Singapur, així com per reduir l’atur. A més de ser una necessitat econòmica, l’educació també va ajudar a integrar a la nova nació.

La política de bilingüisme a les escoles es va introduir oficialment al 1960, fent de l’anglès l’idioma oficial tant per a la integració nacional com per a finalitats utilitàries.

L’educació universal per als nens de totes les races i de fons va començar a prendre forma amb el que més nens van començar a asistir més a les escoles. Tot i així, la qualitat de les escoles que es van crear durant aquest temps havia variat considerablement.

Al obtenir la seva independència del domini colonial britànic al 1965, el govern de Singapur es va centrar en el desenvolupament d’un sistema educatiu basat en la igualtat d’oportunitats sent conscient de les quatre races principals que existien a l’illa (xinèx, malai, indi i euroasiàtic).

Singapur va començar la seva política d’”Educació per a tots”, un sistema d’educació de talla única per a tots, amb la finalitat d’abordar el problema de les nombroses escoles privades que existien durant el domini colonial. La política “Educació per a tots” va servir de vehicle per acollir a totes les escoles privades al finançament del Ministeri d’Educació de recent creació, i per intengrar no només a les diferents races a través d’una experiència educativa comú, sinó també un conjunt comú d’estàndards educatius i plans d’estudis que servissin de base per a la iniciativa de la industrialització.

A través d’un sistema educatiu que ofereix igualtat d’oportunitats per a tots, independentment de raça o religió, el progrés dels estudiants a través de la corrent principal del sistema educatiu es basa en assoliments. Després dels deu anys de l’ensenyament obligatori, els nens havien d’inscriure’s en les vacants limitades de l’educació no obligatòria. Aquesta inscripció es basa en un sistema de meritocràcia.

Uns vint anys més tard, després d’adonar-se que un sistema d’assignació de recursos basat en la igualtat de l’educació no era capaç de donar cabuda a les diferents necessitats i capacitat dels nens, es va iniciar un sistema que canalitzava als estudiants en diferents programes acadèmic en funció de les seves capacitats.

L’objectiu d’aquest canvi en la política educativa, d’un principi d’equitat a un que reconegués el diferent potencial de cada alumne, va ser garantitzar els drets individuals de cada estudiant, així com la necessitat de Govern de desenvolupar plenament les persones que composaven la seva nació.

Amb la finalitat de millorar el sistema educatiu a la dècada de 1980, es va iniciar una reforma educativa: l’eix vertebrador d’aquesta nova reforma era la separació de l’alumnat d’acord a les seves habilitats i rendiment acadèmic i, d’aquesta manera, poder proporcionar-los, en diferents programes educatius, la resposta educativa segons les seves capacitats i interessos, d’acord amb el seu potencial. Amb aquest nou sistema d’educació proposat pel Ministeri d’Educació, es va proporcionar a l’alumnat l’oportunitat d’aprendre i progressar al seu propi ritme d’aprenentatge.

El Programa d’Educació per a Dotats, com s’anomenava el nou pla, va ser el resultat de la reforma sistèmica que va tenir lloc en la política educativa del Govern. Tenint el nou sistema integral d’educació, basat en la diferència de potencial i de capacitats que posseeix cada alumne, existia la creencia de que als alumnes més talentosos se’ls havia d’atorgar la mateixa oportunitat de progressar d’acord amb les seves altes capacitats; aixó com als alumnes menys capaços se’ls va permetre aprendre a un ritme més lent i còmode per a ells.

La idea d’un Programa d’Educació per a Dotats va ser concebuda per primer cop al 1981 i executada al 1984 durant l’apogeu del progrés econòmic del país abans de la recessió mundial de 1985.

Amb el llarg període de prosperitat i èxit, el Govern va posar a disposició de si mateix la oportunitat de concentrar-se en millorar la qualitat de les seves polítiques i sistemes. L’educació va ser un dels seus beneficiaris de l’atenció d’aquesta millora, ja que existia com a creença comú que l’escolarització és un instrument per a la preparació de la futura força laboral d’un país. La reforma en la política educativa es va produir com a conseqüència de l’antic sistema d’”Educació per a tots” que es va considerar un fracàs per als alumnes més dotats i talentosos, ja que es considerava que atenia bàsicament a l’alumnat amb un nivell mitjà. El sistema no podia proporcionar l’oportunitat de desenovlupar-se i arribar més lluny a un alumne talentós, ja que els seus plans d’estudi no tenien la flexibilitat i mecanismes per a oferir una experiència així. D’altra banda, les classes comptaven amb quaranta-dos alumnes com a mínim, el qual no permetia al mestre poder atendre i donar atenció a les necssitats específiques dels superdotats. Amb l’arriba del programa “Educació per a Dotats” es va aconseguir atendre a les necessitats d’un grup important d’alumnes talentosos que amb l’anterior política havien estat ignorats, en un estil d’educació d’una talla única per a tots.

En contrast amb la demanda d’una major equitat educativa entre els seus ciutadans, i per a una distribució més equitativa i justa dels recursos educatius que han tingut lloc en algunes societats, els ciutadans de Singapur, criats en un sistema de meritocràcia, van argumentar a favor de millors programes que atenien les necessitats dels individus. Creient que els estudiants més brillants no han de ser frenats pels seus companys menys talentosos. Els pares també van expressar la seva preferència pel nou programa ja que consideraven que seria més enriquidor per als seus fills. A més, els singapurenses creien també que els alumnes més capaços, generalment, com a resultat del seu ardu treball, han de comptar amb més recursos, com a recompensa i reconeixement per la seva àrdua feina, així com un estímul per a la resta de la societat. En correspondència, els estudiants menys capaços, com a conseqüència de la seva feina i esforç menys dur, i els no acomplidors, com a resultat de la seva incapacitat per posar esforç en els seus estudis no han d’esperar ajuda de ningú fins que s’esforcin per a millorar en els seus estudis. Per tant, la posada en marxa del programa d’Educació per a Dotats va ser en par alentat per una filosofia meritocràtica elitista, la filosofia que posseeixen els habitants de Singapur.

Amb aquesta política educativa els estudiants estan obligats, amb 10 anys, a realitzat una prova per a determinar la seva inscripció en el programa de dotats. El resultat d’aquesta prova serà determinant, ja que es convertirà en una etiqueta o estereotip que cada nen haurà de portar per la resta de la seva vida. Aquesta pressió s’ha convertit en un estrés i un temor competitiu pels nens, els quals volen ser els millors i obtenir la millor puntuació d’entre els seus iguals.

D’altra banda, les classes més petites han permès als mestres poder ajudar a resoldre algunes de les necessitats dels estudiants més dotats, proporcionant més atenció i temps a cada un dels alumnes.

Pel que fa els pares, el seu desitg és la inscripció dels seus fills al Programa d’Educació per a Dotats, per això no és d’estranyar que molts pares presionin als seus fills per a que obtinguin bons resultats en les proves. Els pares, a més, presionen en part als professors per a que la preparació dels estudiants sigui tan bona que puguin teure una nota brillant a la prova de talent.

Actualment, les escoles on tenen més alumnes talentosos es consideren les millors, igual que els professors que eduquen a aquests nens són considerats els millors, tot i que també és veritat que se’ls exigeix una millor formació prèvia.

Al 1997, el sistema educatiu de Singapur va començar a canviar. Es va impulsar una nova política, en la qual es va donar més èmfasi a l’educació nacional, al pensament creatiu, a l’aprenentatge col·laboratiu, així com als coneixement sobre les TIC. Les escoles es van diversificar i se’ls hi va donar una major autonomia per a decidir el seu propi pla d’estudis i desenvolupar les seves pròpies línies pedagògiques. A més, el Ministeri d’Educació, per primer cop, va reconèixer oficialment que l’”excel·lència” no es medeix només en termes acadèmics.

Al segle XXI, on la societat del coneixement és el gran paradigma, Singapur ja convertit l’educació en el factor essencial per al desenvolupament del país. El seu sistema educatiu és extremadament efectiu, el qual és reconegut en tot el món. El país ha aconseguit crear excel·lents escoles, preparar mestres capaços de formar estudiants amb un alt rendiment. La idea és crear una base sòlida per a preparar les noves generacions que conduexin al Singapur del futur. 

Sara López García, 19 d'Octubre del 2014.

Sistema educatiu de Singapur.

Singapur és, sense dubte, una ciutat/estat curiosa, envoltada en la seva totalitat per estats nació. Singapur, oficialment la República de Singapur, és un país sobirà insular d’Àsia, format per seixanta-tres illes, la forma de govern del qual és la república parlamentària. El seu territori es divideix en cinc Consells de Desenvolupament Comunitari. La seva capital és la Ciutat de Singapur.

Amb nomès 707km² i una població de 4,7 milions d’habitants, Singapur és avui dia el país més petit del sudest asiàtic i el quart financer del món. Situat entre Malàsia i Indonèsia, aquesta petita illa té una economia puixant economia basada en el comerç, la tecnologia i els serveis.

Després de Monac, Singapur presenta la major densitat de població del món.

La diversitat ètnica de la població és molt marcada: els xinesos representen el 76,8%; els malais, el 13,9%; els indis, el 7,9%; i el 1,4% restant prové de diversos països, sobretot occidentals (llatinoamericans i europeus).

La diversitat ètnica també es posa de manifest en les llegües oficials. Tot i ser un país molt petit, posseeix quatre idiomes amb l’estatut d’oficial: anglès, xinès (mandarí), tamil i bahasa (ambdós: l’indonès i el malai). Tota la població ha de ser bilingüe, aprenent anglès i un dels altres tres idiomes, depenent aquest altre de l’origen dels pares.

El seu vertiginós creixement és a partir de la seva independència al 1965, amb el lideratge del Partit d’Acció Popular. Amb trets democràtics i autoritaris, aquesta petita nació amb manca de recursos naturals, en només 30 anys va aconseguir superar l’ingés per càpita dels Estats Units i posseïr una de les economies de mercat lliure més diversificades i més prosperes.

Actualment, Singapur és un dels centres del comerç mundial, doncs compta amb el quart millor centre financer i el cinquè port que més mercaderies mou. La seva economia globalitzada i diversificada depén especialment del comerç i del sector manufactirer. En termes de paritat de poder adquisitiu, Singapur és el tercer país amb major renta per càpita del món, a més de figurar entre els primers països en les llistes internacional d’educació, sanitat, transparència política i competitivitat econòmica.

Molts són els motius pels que una ciutat estat funciona millor que una nació estat, raó per la qual Singapur és digna de ser estudiada. En educació, la ciutat destaca enorment en proves internacional en quant a les aptituts dels seus estudiants, però a més si prenem com a referència l’estudi PISA, Singapur obté tant en lectura, matemàtiques i ciències notes molt superiors a les espanyoles, trobant-se sempre entre les primeres posicions i per sobre de la mitjana dels països enquestats.

L’educació a Singapur ha estat sempre la prioritat del Govern. Singapur és un país que importa virtualment tot, des de l’aigua als aliments. És per aquesta raó que per sobreviure ha hagut d’explotar el seu potencial humà. Singapur es va reinventar per atraure la inversió d’alta tecnologia i exportar serveis a base d’excel·lents recursos humans.

En les properes entrades analitzarem la història del sistema educatiu d¡aquesta ciutat nació, les característiques actuals de la forma d’educar que té per tal que ens ajudin a entendre el per què d’aquests excel·lents resultats en les proves de caràcter internacional. De fet, farem una comparació entre el nostre sistema educatiu i el seu per tal d’entendre què ens falta i si les característiques d’un sistema educatiu amb tant d’èxit com el seu es poden aplicar a un sistema educatiu i una societat com la nostra.

Podem tenir clar que ens sorprendran les dades que anirem descobrint sobre l’educació d’aquest petit estat situat en mig de la inmensitat asiàtica.

Sara López García, 5 d'Octubre del 2014.