Estructura del sistema educatiu de Singapur.

Per abordar l’estructura educativa del sistema educatiu de Singapur cal renunciar a la linealitat i sencillesa a la que estem acostumbrats a occidente. Tot i que el seu sistema educatiu s’estructura en cinc nivells bàsics, existieixen multitut d’opcions depenent de les habilitats de cada alumne i de les seves metes acadèmiques. Com veurem, dins del país es poden distingir institucions públiques i privades.

Educació Preescolar: Normalment els nens s’introdueixen en el sistema educatiu amb quatre anys d’edat, moment en el que comença l’escolarització obligatòria. Comencen amb l’etapa de preescolar (Preschool) i romanen allà fins als 6 anys d’edat. Tot i que les llars d’infants no són de caràcter públic, han d’estar registrades al Ministeri d’Educació. També existeixen llar d’infants internacionals específiques per a estrangers.

En l’educació preescolar, Singapur va invertir la seva creativitat i tenacitat. En els primers anys és quan el nen es desenvolupa en l’ordre biològic, psíquic, social, físic i cultural. És en aquest cicle on Singapur ensenya als més petits a explorar, a escoltar, a ser saludables, a superar-se i a ser feliç. A més, en els centres preescolars, actualment, tenen el deure de fomentar un fort sentit de pertinença i orgull nacional entre els petits.

Educació Primària: L’escolarització obligatòria continua amb sis anys d’educació primària (Primary School), dels 6 als 12 anys. Durant l’etapa de Primària, els alumnes estudien Llengua Materna, Anglès, Ciències (des de 3r), Matemàtiques, Música, Arts, Civisme i Educació Moral, Educació de la Salut, Estudis Socials i de valors i habilitats per aconseguir futurs ciutadans actius.

Durant 5è i 6è de Primària, els alumnes són sotmesos a avaluacions per, a posteriori, ser ubicats. Al finalitzar aquesta etapa, els alumnes s’enfronten al PSLE (Primary School Leaving Examination) un examen que comença a marcar el camí que seguirà l’alumne durant els propers anys d’educació secundària, en els quals existeixen diferents programes. Per això, el pas de la Primària a la Secundària es regula mitjançant aquest examen que és com una mena de Selectivitat però als 12 anys. Un 96,2% dels estudiants passen amb èxit el PSLE. En funció dels resultats, els alumnes pasaran a secundària en una de les tres vies següents: Express, NA (Normal Academic) o NT (Normal Technical). Per entendre’ns, la majoria dels Express acabarà entrant a la universitat, mentre que la majoria de NA i NT acabarà a la formació professional o a la tècnica, respectivament, a no ser que es decideixi posar-se a treballar als 16 anys. Tot i que aquesta discriminació ens pugui semblar molt segregadora, cal tenir en compte que no només funciona a la perfecció per a crear elits intel·lectuals sinó que és permeable: si un alumne NA s’esforça té temps de passar al nivell Express, de la mateixa manera que un mal alumne Express pot caure al nivell NA en dos anys.

A primària, la ràtio d’alumne per professor és d’aproximadament 19 alumnes.

Educació Secundària: Aquesta etapa que comprèn nois i noies d’entre 12 i 16 anys és la recta final de l’escolarització obligatòria. Depenent de la nota que els alumnes aconsegueixin al PSLE, els estudiants cursaran un tipus de programa o un altre a l’Educació Secundària (Secondary Education), amb l’objectiu de guanyar flexibilitat i un currículum variat i adequat a les necessitats de cada alumne. Aquesta diversitat d’itineraris van enfocats des d’un principi a adaptar-se a les qualitats de l’estudiant. Algunes escoles, depenent del tipus de programes que imparteix, poden admetre estudiants de forma totalment lliure, mentre que unes altres no poden o només poden exercir aquesta llibertat en un percentatge més reduït. El sistema educatiu, a més, permet el canvi entre els diferents tipus de curs per augmentar el nivell de flexibilitat. Les vies normals que hi ha després de la PSLE són el programa Express, el programa Normal Acadèmic (NA) i el programa Normal Tècnic (NT). Tot i així, l’explicació quedaria incompleta nombrant només aquests tres camins, ja que existeixen encara més alternatives. Aquí les recollim totes:

Integrates Programmes (IPs): S’anomena així perquè no només és per estudiants de secundària, sinó que està fusionat amb la post-secundària (el que a Espanya anomenem batxillerat) de forma que sigui un tot. En ell s’ubiquen als millors estudiants de primària que tenen un alt potencial per entrar a la universitat. El pla d’estudis que se segueix és específic per aquesta finalitat, ja que es persegueix desenvolupar capacitats concretes que els hi seran necessàries a la seva època universitària i centrar-se en coneixements que els permetran adaptar-se millor als seus estudis superiors. Els estudiants d’aquests programes no necessiten realitzar els GCE “O” levels per a passar a la universitat.

Express Programme: En aquest programa s’ubiquen alumnes d’alt nivell i en teoria destinats a arribar a les universitats singapureses. La ruta que segueixen és lleugerament diferent a la dels Integrate Programmes.

Special Programme: És un programa molt similar a l’Express però ofereix un ensenyament de llengua materna a un nivell superior.

Normal Academic Programme: En aquest programa s’ubica el gruix d’estudiants normals que reben una formació acadèmic estàndard.

Normal Technic Programme: En aquest programa s’ubica als alumnes que van encaminats a activitats menys acadèmiques i més manuals.

Specialised Programmes: Aquests programes estan dirigits a estudiants especialment dotats per una àrea de coneixement o disciplina en concret, especialment les arts i els esports. Tot i que no és el camí més comú, no deixa de ser una altra opció per artistes, músics, especialistes en esports o per aquells amb grans aptituds per a les matemàtiques i les ciències. Es pot arribar a la universitat per aquesta via.

Existeixen altres programes caracteritzats pel seu bilingüisme o per la rellevància d’una o una altra llengua (malai o xinès, per exemple). 

Tot i la multitud de vies i opcions amb les que l’educació secundària compta, encara hem de tenir en compte la varietat que existeix en la tipologia d’escoles:

Independent Schools: Són escoles finançades pel Ministeri d’Educació i compten amb una gran autonomia, per exemple, poden escollir als seus professors. A més, compten amb altres vies de finançament, pel qual compten amb més recursos que altres escoles de secundaria. Obtenen bons resultats.

Autonomous Schools: Són escoles finançades pel Ministeri d’Educació però amb menys autonomia que les Independent Schools, ja que el Ministeri assigna al professorat. Són escoles relativament noves que estan mostrant bons resultats.

Government Schools: Escoles de secundària públiques, que pertanyen al gobern. Estan totalment finançades pel Ministeri d’Educació.

Government – aided Schools: Escoles de secundària públiques però que es creen a partir d’una congregació religiosa. El Ministeri finança el 80% i la resta és finançat per la congregació.

Special Education Schools: Es tracta d’escoles especials que cursen un àmbit especialitzat per a joves amb problemes o característiques especials. Tot l’alumnat que va a aquest tipus de programes té una atenció especialitzada. No es tracta de centres on apartar als alumnes amb problemes físics o psíquics, ja que un cop finalitzat el seu pas per aquestes escoles poden seguir la resta del camí amb els altres alumnes, si estan igualment capacitats que ells, i presentar-se als mateixos exàmens.

Integrates Programme School: Amb una duració de sis anys, inclou l’educació secundària i la junior school (post secundària). Assisteixen els estudiants més avantatjats.

Special Assistance Plan Schools (SAP): Al nacionalitzar les escoles, el Ministeri d’Educació escull 20 institucions d’educació secundària per a preservar la cultura xinesa. Aquestes escoles ensenyen nivells avançats de xinès.

Specialised School: Escoles a las que assisteixen alumnes amb problemes d’aprenentatge des de dèficit d’atenció fins a trastorn mentals. Tenen un currículum diferent a la resta de les escoles secundàries, ja que aprenen coses bàsiques que els permeten fer treballs manuals. Els estudiants d’aquestes escoles, al terme de l’ensenyament secundari van a l’Institut tècnic.

Specialised Independent Schools: Les escoles independents especialitzades tenen com a objectiu donar una educació molt centrada en algun punt concret com esports, arts o matemàtiques i ciències. Aquestes escoles s’estan implementant des de 2004.

Privately Funded Schools: Són les escoles amb finançament privat. Cadascuna té característiques pròpies i donen una educació enfocada en els punts que consideren més importants, de manera que els pares interessats en la seva filosofia d’estudi poden enviar allà als seus fills.

International Schools: Són escoles creades amb el permís del Ministeri d’Educació però establertes per altres països. El currículum equival al del país de procedència i es financen totalment a través del pagament d’una alta mensualitat per part dels pares.

Escoles especialitzades o pre-vocacionals: Són escoles molt enfocades a la pràctica manual i menys acadèmica. És el més semblant al que en el sistema espanyol anomenem formació professional de grau mitjà. En aquestes escoles s’estudia perruqueria, menjar, mecànica, electricitat, etc. Tot i que també poden donar el pas a estudis superior si no decideixen treballar un cop finalitzats els cursos.

A secundària la ràtio alumne – professor és d’aproximadament 15 alumnes.

Educació Post-Secundària: Al finalitzar l’educació secundària, els alumnes són sotmesos a nous exàmens finals, les proves GCE que varien depenent de la tipologia d’estudis cursats durant la secundària. D’aquesta manera, estan els exàmens GCE O (d’ordinary) que donaran accés als Junior Colleges pre-universitaris i la realitzen els estudiants dels cursos Express o aquells estudiants dels cursos NA que hagin rendit bé i estiguin fent un cinquè any per a preparar-ho. El 88,9% dels estudiants passa amb àxit la prova GCE O Level. També estan els exàmens GCE NA (per normal academic) que dóna pas als alumnes de programes NA a un cinquè any per a preparar el GCE O o a un altre any del que es coneix com a fundacions politècniques, una mena de pont previ als propis estudis politècnics. Els estudiants que realitzen el GCE NA són els que han cursat NA durant la secundària. En el cas dels estudiants que es trobin en el programa NT, el seu examen de pas serà el GCE NT, el qual dóna accés o bé al quart any dels estudis NA o a l’Institut d’Estudis Tècnics (ITE), pas previ a les universitats politècniques.

Per entendre-ho millor i establir relacions amb els nostre sistema educatiu, el GCE O dóna accés al que seria una mena de batxillerat pre-universitari de bon nivell en els Junior Colleges; els estudis politècnics correspondrien al que són els estudis de diplomatura, enginyeries tècniques, escoles universitàries, etc.; mentre que els instituts d’estudis tècnics es poden relaciona amb la FP de grau superior.

D’altra banda, els alumnes de programes integrats (integrate programme) no tenen examen ja que el seu curs està fusionat amb la post-secundària i ells faran directament l’examen d’accés a la universitat, el que per a nosaltres és la Selectivitat. D’altra banda, els alumnes de les escoles especialitzades independents o les escoles de fundació privada tampoc realitzen el GCE, sinó que directament seran avaluats mitjançant qualificacions alternatives des d’on poden passar a la universitat. Finalment, aquell alumnat que estudia en les escoles pre-vocacionals, un cop finalitzats els seus cursos o s’incorporen a la vida laboral o poden optar per algun tipus de qualificació alternativa o el GCE NT per a tenir accés als instituts d’educació tècnica.

Els estudiants dels Junior Colleges (que venien admesos per realitzar la prova GCE O) després d’estudiar entre dos i tres anys s’examinen del GCE A (A de Advanced), prova que els dóna accés a la universitat, o a la politècnica. Aquest nou examen és el que en el nostre país anomenem Selectivitat. Un 25,9% dels estudiants passa amb èxit aquesta prova d’accés a la universitat. Si obtenen bones notes, poden entrar en universitats públiques o concertades singapureses. Si no, en l’única privada que hi ha o es poden anar a estudiar a universitats estrangeres. Les destinacions habituals són Austràlia, Nova Zelanda, Regne Unit i la costa oest de Canadà i els Estats Units.

Els alumnes que venen de la prova GCE NA poden ingressar en els Instituts Politècnics, els quals es centren en oferir formació dirigida a formar professionals, sobretot en àmbits tècnics, des d’un punt de vista pràctic i sense oblidar les innovacions. Un cop han acabat els seus cursos a l’Institut d’Educació Tècnica poden passar a la Universitat Politècnics; igual que a Espanya un estudiant de FP superior pot cursar estudis universitaris. En Formació Professional hi ha cinc entitats: Temasek Polytechnic, Singapore Polytechnic, Ngee Ann Polytechnic, Nanyang Polytechnic i Republic Polytechnic.

Educació Universitària: Al finalitzar la prova GCE A Levels, els estudiants solen realitzar una Llicenciatura en Ciències (BSc) o en Arts (BA). El certificat universitari s’obté en 3 o 4 anys, depenent de la carrera. Algunes com Enginyeria, Odontologia, Dret, Construcció, Immobiliària, Música i Arquitectura requereixen quatre anys, mentre que Medicina en requereix cinc. El nivell d’anglès mínim per ingressar és un IELTS 6.0 o equivalent, el que per a nosaltres és el FCE (First Certificate of English).

Cal tenir en compte que els barems d’admissió de les universitats poden diferir, donat que cada cop tenen més autonomia. D’altra banda, els estudiants que desitjin ingressar a la universitat i provenen d’una institució politècnica s’enfronten a requisits d’admissió diferents als dels estudiants que provenen de l’educació pre-universitària. El 26% de l’alumnat aconsegueix entrar amb èxit a la Universitat.

Els estudiants universitaris singapuresos tenen diversitat pel que fa les universitats. Singapur compta amb només sis universitats però la varietat de l’oferta és important. Aquestes són les úniques universitats de l’estat: NUS (National University of Singapore, pública i a l’elit mundial), la NTU (Nanyang Technological University, també pública i a l’elit mundial), la SMU (Singapore Management University, concertada de molt prestigi al sud-est asiàtic), UniSIM (Singapore Institute of Management, privada i totalment a distància), la SIT (Singapore Institute of Technology, pública) y la SUTD (Singapore University of Technology and Design, concertada).

A l’educació superior, Singapur incentiva les carreres d’alta demanda i noves àrees de formació en ciència i tecnologia. Es fomenta l’”empresarialisme” en totes les carreres.

Els programes de Mestratge o Postgraus a Singapur s’obtenen en un període d’un a tres anys d’estudi, depenent del programa. El requisit mínim és una llicenciatura o equivalent i els estudiants poden escollir entre una Mestratge en Arts (MA), Ciències (MSc) o Administració d’Empreses (MBA).

El Doctorat s’otorga després d’un mínim de dos anys després d’un títol de mestratge o Postgrau. El requisit d’anglès per a l’entrada a un grau de Mestratge és el IELTS 6.5 o equivalent, el que per a nosaltres és un CAE (Certificate in Advanced English). A Singapur no es permet que un Doctor acabi treballant a la mateixa universitat on ha estudiat.

Cal dir que un cop incorporats al mercat laboral es valora la formació conítnua en el lloc de treball per a que el treballador mai es quedi enrere. És molt valorable l’especialització en certs aspectes útils. A Singapur a la formació contínua l’anomenen CET (Continuing Education and Training). 

Sara López García, 9 de Novembre del 2014.

Història del sistema educatiu de Singapur

Fins el 1965, any en el que Singapur es va convertir en una república independent, la seva població vivia en la seva majoria com a simples pescadors, i la taxa d’analfabetisme era altíssima. De fet, quan Gran Bretanya li va retirar a Singapur el seu estatus de colònica britànica, aquest petit país era tan pobre que cap altra nació va voler fer-se càrrec del seu territori. Només 40 anys més tard, ocupa els primers llocs en la majoria dels examens internacional i els seus estudiants parlen l’anglès com si es tractara del primer idioma del país. Per aquesta raó, la història de Singapur és sorprenent.

La pregunta és com ho va fer Singapur per arribar a on està avui dia. Segons funcionaris i acadèmics locals, el fundador del país, Lee Kwan Yew, va tenir la visió de convertir a Singapur en un país angloparlant amb educació bilingüe, on els estudiants aprenen anglès com a primer idioma i la seva llengua materna (mandarí, tamil o malai) com a segona. Això va contribuir a convertir a Singapur en un centre important de comerç mundial. A més, també va convertir el sistema educatiu en una de les meritocràcies més dures del món, que produeix treballadors altament qualificats i que exporta cada cop més productes d’alta tecnologia. La meritocracia acadèmica de Singapur comença en el primer grau, on els nens són classificats en un rànquing segons el seu rendiment acadèmic, des del primer fins a l’últim.

Sir Thomas Stamford Raffles va fundar la Institució de Singapur (ara conegur com Raffles Institution) al 1823, inciant així l’educació a Singapur sota el domini britànic. Més tard, van aparèixer tres tipus d’escoles principals: escola malaia, xinesa i tamil i escoles angleses. Les escoles malaies eren gratuïtes per a tots els estudiants britànics, mentre que les escoles angleses, que tenien l’anglès com a llengua vehicular, van ser establertes pels misiones i s’havia de pagar unes quotes escolars. Els estudiants de les escoles xineses estaven molt en sintonia amb l’evolució de Xina, especialment amb l’auge del nacionalisme xinès.

Durant la Segona Guerra Mundial, molts estudiants a Singapur van abandonar les escoles, causant una enorme acumulació d’estudiants als centres escolars un cop acabada la guerra. Al 1947, el Programa de Deu Anys per a la Política Educativa de la Colònia de Singapur va ser formulada. Aquest programa era, a més de l’inici d’un sistema d’educació universal, una crida per a preparar-se per l’autogovern. Durant els anys 1950 i 1960, quan Singapur va començar a desenvolupar la seva pròpia economia, Singapur va adaptar un sistema d’”educació de supervivència impulsada” per proporcionar una força de treball qualificada per al programa d’industrialització de Singapur, així com per reduir l’atur. A més de ser una necessitat econòmica, l’educació també va ajudar a integrar a la nova nació.

La política de bilingüisme a les escoles es va introduir oficialment al 1960, fent de l’anglès l’idioma oficial tant per a la integració nacional com per a finalitats utilitàries.

L’educació universal per als nens de totes les races i de fons va començar a prendre forma amb el que més nens van començar a asistir més a les escoles. Tot i així, la qualitat de les escoles que es van crear durant aquest temps havia variat considerablement.

Al obtenir la seva independència del domini colonial britànic al 1965, el govern de Singapur es va centrar en el desenvolupament d’un sistema educatiu basat en la igualtat d’oportunitats sent conscient de les quatre races principals que existien a l’illa (xinèx, malai, indi i euroasiàtic).

Singapur va començar la seva política d’”Educació per a tots”, un sistema d’educació de talla única per a tots, amb la finalitat d’abordar el problema de les nombroses escoles privades que existien durant el domini colonial. La política “Educació per a tots” va servir de vehicle per acollir a totes les escoles privades al finançament del Ministeri d’Educació de recent creació, i per intengrar no només a les diferents races a través d’una experiència educativa comú, sinó també un conjunt comú d’estàndards educatius i plans d’estudis que servissin de base per a la iniciativa de la industrialització.

A través d’un sistema educatiu que ofereix igualtat d’oportunitats per a tots, independentment de raça o religió, el progrés dels estudiants a través de la corrent principal del sistema educatiu es basa en assoliments. Després dels deu anys de l’ensenyament obligatori, els nens havien d’inscriure’s en les vacants limitades de l’educació no obligatòria. Aquesta inscripció es basa en un sistema de meritocràcia.

Uns vint anys més tard, després d’adonar-se que un sistema d’assignació de recursos basat en la igualtat de l’educació no era capaç de donar cabuda a les diferents necessitats i capacitat dels nens, es va iniciar un sistema que canalitzava als estudiants en diferents programes acadèmic en funció de les seves capacitats.

L’objectiu d’aquest canvi en la política educativa, d’un principi d’equitat a un que reconegués el diferent potencial de cada alumne, va ser garantitzar els drets individuals de cada estudiant, així com la necessitat de Govern de desenvolupar plenament les persones que composaven la seva nació.

Amb la finalitat de millorar el sistema educatiu a la dècada de 1980, es va iniciar una reforma educativa: l’eix vertebrador d’aquesta nova reforma era la separació de l’alumnat d’acord a les seves habilitats i rendiment acadèmic i, d’aquesta manera, poder proporcionar-los, en diferents programes educatius, la resposta educativa segons les seves capacitats i interessos, d’acord amb el seu potencial. Amb aquest nou sistema d’educació proposat pel Ministeri d’Educació, es va proporcionar a l’alumnat l’oportunitat d’aprendre i progressar al seu propi ritme d’aprenentatge.

El Programa d’Educació per a Dotats, com s’anomenava el nou pla, va ser el resultat de la reforma sistèmica que va tenir lloc en la política educativa del Govern. Tenint el nou sistema integral d’educació, basat en la diferència de potencial i de capacitats que posseeix cada alumne, existia la creencia de que als alumnes més talentosos se’ls havia d’atorgar la mateixa oportunitat de progressar d’acord amb les seves altes capacitats; aixó com als alumnes menys capaços se’ls va permetre aprendre a un ritme més lent i còmode per a ells.

La idea d’un Programa d’Educació per a Dotats va ser concebuda per primer cop al 1981 i executada al 1984 durant l’apogeu del progrés econòmic del país abans de la recessió mundial de 1985.

Amb el llarg període de prosperitat i èxit, el Govern va posar a disposició de si mateix la oportunitat de concentrar-se en millorar la qualitat de les seves polítiques i sistemes. L’educació va ser un dels seus beneficiaris de l’atenció d’aquesta millora, ja que existia com a creença comú que l’escolarització és un instrument per a la preparació de la futura força laboral d’un país. La reforma en la política educativa es va produir com a conseqüència de l’antic sistema d’”Educació per a tots” que es va considerar un fracàs per als alumnes més dotats i talentosos, ja que es considerava que atenia bàsicament a l’alumnat amb un nivell mitjà. El sistema no podia proporcionar l’oportunitat de desenovlupar-se i arribar més lluny a un alumne talentós, ja que els seus plans d’estudi no tenien la flexibilitat i mecanismes per a oferir una experiència així. D’altra banda, les classes comptaven amb quaranta-dos alumnes com a mínim, el qual no permetia al mestre poder atendre i donar atenció a les necssitats específiques dels superdotats. Amb l’arriba del programa “Educació per a Dotats” es va aconseguir atendre a les necessitats d’un grup important d’alumnes talentosos que amb l’anterior política havien estat ignorats, en un estil d’educació d’una talla única per a tots.

En contrast amb la demanda d’una major equitat educativa entre els seus ciutadans, i per a una distribució més equitativa i justa dels recursos educatius que han tingut lloc en algunes societats, els ciutadans de Singapur, criats en un sistema de meritocràcia, van argumentar a favor de millors programes que atenien les necessitats dels individus. Creient que els estudiants més brillants no han de ser frenats pels seus companys menys talentosos. Els pares també van expressar la seva preferència pel nou programa ja que consideraven que seria més enriquidor per als seus fills. A més, els singapurenses creien també que els alumnes més capaços, generalment, com a resultat del seu ardu treball, han de comptar amb més recursos, com a recompensa i reconeixement per la seva àrdua feina, així com un estímul per a la resta de la societat. En correspondència, els estudiants menys capaços, com a conseqüència de la seva feina i esforç menys dur, i els no acomplidors, com a resultat de la seva incapacitat per posar esforç en els seus estudis no han d’esperar ajuda de ningú fins que s’esforcin per a millorar en els seus estudis. Per tant, la posada en marxa del programa d’Educació per a Dotats va ser en par alentat per una filosofia meritocràtica elitista, la filosofia que posseeixen els habitants de Singapur.

Amb aquesta política educativa els estudiants estan obligats, amb 10 anys, a realitzat una prova per a determinar la seva inscripció en el programa de dotats. El resultat d’aquesta prova serà determinant, ja que es convertirà en una etiqueta o estereotip que cada nen haurà de portar per la resta de la seva vida. Aquesta pressió s’ha convertit en un estrés i un temor competitiu pels nens, els quals volen ser els millors i obtenir la millor puntuació d’entre els seus iguals.

D’altra banda, les classes més petites han permès als mestres poder ajudar a resoldre algunes de les necessitats dels estudiants més dotats, proporcionant més atenció i temps a cada un dels alumnes.

Pel que fa els pares, el seu desitg és la inscripció dels seus fills al Programa d’Educació per a Dotats, per això no és d’estranyar que molts pares presionin als seus fills per a que obtinguin bons resultats en les proves. Els pares, a més, presionen en part als professors per a que la preparació dels estudiants sigui tan bona que puguin teure una nota brillant a la prova de talent.

Actualment, les escoles on tenen més alumnes talentosos es consideren les millors, igual que els professors que eduquen a aquests nens són considerats els millors, tot i que també és veritat que se’ls exigeix una millor formació prèvia.

Al 1997, el sistema educatiu de Singapur va començar a canviar. Es va impulsar una nova política, en la qual es va donar més èmfasi a l’educació nacional, al pensament creatiu, a l’aprenentatge col·laboratiu, així com als coneixement sobre les TIC. Les escoles es van diversificar i se’ls hi va donar una major autonomia per a decidir el seu propi pla d’estudis i desenvolupar les seves pròpies línies pedagògiques. A més, el Ministeri d’Educació, per primer cop, va reconèixer oficialment que l’”excel·lència” no es medeix només en termes acadèmics.

Al segle XXI, on la societat del coneixement és el gran paradigma, Singapur ja convertit l’educació en el factor essencial per al desenvolupament del país. El seu sistema educatiu és extremadament efectiu, el qual és reconegut en tot el món. El país ha aconseguit crear excel·lents escoles, preparar mestres capaços de formar estudiants amb un alt rendiment. La idea és crear una base sòlida per a preparar les noves generacions que conduexin al Singapur del futur. 

Sara López García, 19 d'Octubre del 2014.

Sistema educatiu de Singapur.

Singapur és, sense dubte, una ciutat/estat curiosa, envoltada en la seva totalitat per estats nació. Singapur, oficialment la República de Singapur, és un país sobirà insular d’Àsia, format per seixanta-tres illes, la forma de govern del qual és la república parlamentària. El seu territori es divideix en cinc Consells de Desenvolupament Comunitari. La seva capital és la Ciutat de Singapur.

Amb nomès 707km² i una població de 4,7 milions d’habitants, Singapur és avui dia el país més petit del sudest asiàtic i el quart financer del món. Situat entre Malàsia i Indonèsia, aquesta petita illa té una economia puixant economia basada en el comerç, la tecnologia i els serveis.

Després de Monac, Singapur presenta la major densitat de població del món.

La diversitat ètnica de la població és molt marcada: els xinesos representen el 76,8%; els malais, el 13,9%; els indis, el 7,9%; i el 1,4% restant prové de diversos països, sobretot occidentals (llatinoamericans i europeus).

La diversitat ètnica també es posa de manifest en les llegües oficials. Tot i ser un país molt petit, posseeix quatre idiomes amb l’estatut d’oficial: anglès, xinès (mandarí), tamil i bahasa (ambdós: l’indonès i el malai). Tota la població ha de ser bilingüe, aprenent anglès i un dels altres tres idiomes, depenent aquest altre de l’origen dels pares.

El seu vertiginós creixement és a partir de la seva independència al 1965, amb el lideratge del Partit d’Acció Popular. Amb trets democràtics i autoritaris, aquesta petita nació amb manca de recursos naturals, en només 30 anys va aconseguir superar l’ingés per càpita dels Estats Units i posseïr una de les economies de mercat lliure més diversificades i més prosperes.

Actualment, Singapur és un dels centres del comerç mundial, doncs compta amb el quart millor centre financer i el cinquè port que més mercaderies mou. La seva economia globalitzada i diversificada depén especialment del comerç i del sector manufactirer. En termes de paritat de poder adquisitiu, Singapur és el tercer país amb major renta per càpita del món, a més de figurar entre els primers països en les llistes internacional d’educació, sanitat, transparència política i competitivitat econòmica.

Molts són els motius pels que una ciutat estat funciona millor que una nació estat, raó per la qual Singapur és digna de ser estudiada. En educació, la ciutat destaca enorment en proves internacional en quant a les aptituts dels seus estudiants, però a més si prenem com a referència l’estudi PISA, Singapur obté tant en lectura, matemàtiques i ciències notes molt superiors a les espanyoles, trobant-se sempre entre les primeres posicions i per sobre de la mitjana dels països enquestats.

L’educació a Singapur ha estat sempre la prioritat del Govern. Singapur és un país que importa virtualment tot, des de l’aigua als aliments. És per aquesta raó que per sobreviure ha hagut d’explotar el seu potencial humà. Singapur es va reinventar per atraure la inversió d’alta tecnologia i exportar serveis a base d’excel·lents recursos humans.

En les properes entrades analitzarem la història del sistema educatiu d¡aquesta ciutat nació, les característiques actuals de la forma d’educar que té per tal que ens ajudin a entendre el per què d’aquests excel·lents resultats en les proves de caràcter internacional. De fet, farem una comparació entre el nostre sistema educatiu i el seu per tal d’entendre què ens falta i si les característiques d’un sistema educatiu amb tant d’èxit com el seu es poden aplicar a un sistema educatiu i una societat com la nostra.

Podem tenir clar que ens sorprendran les dades que anirem descobrint sobre l’educació d’aquest petit estat situat en mig de la inmensitat asiàtica.

Sara López García, 5 d'Octubre del 2014.

Explicació de l'èxit educatiu a Finlàndia.

Fins el moment hem anat veient les característiques, els resultats i la comparativa del model educatiu finlandès i el nostre. El model educatiu d’aquest petit país nòrdic ens l’han presentat des de fa uns anys com el millor, el que aconsegueix millors resultats i fa dels seus alumnes ciutadans molt ben preparats capaços d’aportar gran valor a la societat. El que resulta més difícil, a priori, és saber quins són aquells factors i/o característiques que converteixen a aquest país en el millor d’Europa i dels millors del món. Després de l’anàlisi que hem anat fent en les anteriors entrades, he volgut recollir, com a conclusió, aquells aspectes que ressalten més i que, al meu parer, ens ajuden a entendre l’èxit d’un sistema educatiu brillant.

Un dels principals factors que més ens ajuden a entendre i explicar l’èxit de finlàndia en educació és el seu afany per construir els pilars de la seva fortalesa en el coneixement, la destresa i la productivitat. Els finlandesos aposten per l’educació perquè saben que com a país petit, envoltat de veïns poderosos com Russia o Suècia i sense un arsenal de recursos naturals a la seva disposició, la cultura i el seu domini en l’àmbit del coneixement és el que els hi dón la possibilitat de competir en una economia global. Una dada reveladora és que Finlàndia és el tercer país del món que inverteix més en I+D i el que té més investigadors per càpita a nivell mundial.

De fet, hi ha qui diu que l’èxit finlandès es deu a que encaixen tres estructures: la família, l’escola i els recursos socioculturals, com ludoteques, biblioteques, cinemes, etc. Els tres engranatges estan lligats i funcionen de manera coordinada, ja que els pares tenen la convicció de què són els primers responsables de l’educació dels seus fills, per davant de l’escola i complementen l’esforç que es fa a l’escola. A Finlàndia, a més, existeix una herència cultural basada en la responsabilitat que fomenta la disciplina i l’esforç, pel que la societat valora a les persones per la seva formació i no per la seva situació socioeconòmica. Els mitjans de comunicació  indirectament també ajuden a l’aprenentatge de la lectura mitjançant programes de televisió en versió original subtitulats, el qual impulsa al nens a aprendre a llegir i a augmentar la velocitat lectora.

Un altre factor clau de l’èxit és que tant polítics, directors de centres escolars, professors i universitats van tots a una i, conjuntament amb les famílies, prioritzen l’educació i el desenvolupament del talent per sobre de qualsevol altre aspecte.

Finlàndia té un sistema on polítics, pedagogs, empresaris, estudiants, etc., saben que l’educació és el principal recurs del país per a competir en el mercat internacional i per a construir una ciutadania cívica. Fa uns anys el sistema estava molt més centralitzat però van descobrir que els resultats eren millors si cedien més poder i autonomia a les escoles. Fins arribar al punt on avui dia es troben, on les competències en educació estan en la seva majoria delegades en l’administració local i al propi centre escolar juntament amb el professorat que està al seu càrrec.

Parlant en termes legislatius i polítics, els avantatges que proporciona el model finlandès als seus estudiants provenen de la seva despesa pública, que va representar al 2009 el 6,8% del PIB (el 5% a Espanya). Així, l’ensenyament obligatori és gratuït en tots els seus conceptes, des del material fins a les despeses de menjador i transport. També els estudis universitaris són gratuïts, inclosos aquells destinats als adults. És, a més, a Finlàndia on l’educació és un dels temes sobre el que existeix consens polític respecte a la seva importància, el que suposa una estabilitat en el sistema educatiu que permet que aquest es desenvolupi completament, pugui evolucionar i madurar dins dels mateixos paràmetres. Els finlandesos, per tant, consideren que l’educació és la clau per al desenvolupament d’un país, per aquesta raó el país nòrdic dedica de l’11% al 12% dels pressupostos de l’estat i els ajuntaments a finançar aquest model d’educació. El més positiu de tot és que la despesa es realitza d’una manera eficient, ja que la despesa mitjana per alumne és molt similar a la d’Espanya, sent els resultats molt diferents, quasi extrapolats. A més, el sistema social finlandès contribueix amb nombroses ajudes oficials a les famílies per a que puguin conciliar la seva feina i l’atenció als seus fills i, amb això, continuar amb la seva dedicació educativa també a la llar.

Sense dubte un dels aspectes més rellevants de l’èxit educatiu de Finlàndia és la gran valoració que rep la figura del professor, ja que Finlàndia és un país on ser professor és un privilegi. Aquesta és una professió venerada socialment i ningú es dedica perquè no té altra opció. Només els millors, els que demostren ser més competents i supere proves de selecció molt dures, aconsegueixen accedir a la universitat per rebre la formació i l’entrenament que els conduirà a les aules. Això és necessari, perquè el professor és el responsable d’aconseguir que cada noi i noia arribi al nivell més alt de coneixement que sigui possible. Això si, no està supeditat a llibres ni a materials; és un professional de l’educació i, com a tal, és el líder, un referent, el conductor de l’espai d’aprenentatge que conformen ells i els seus alumnes. La comunitat confia en els professors perquè saben que han estat molt ben preparats ja que els alumnes amb millors resultats són els únics que poden accedir a la docència.

L’aula és un espai on es combina l’aprenentatge teòric amb l’experimentació i el descobriment per un mateix, aconseguint un espai d’innovació contínua, en un ambient distendit i informal. Missatges com “l’aprenentatge depén de tu mateix”, “és divertit aprendre” i “és bo per al teu futur” són una constant a l’aula, ja que són la base de la motivació i un factor molt important per aconseguir millors resultats a l’aprenentatge. Amb aquest plantejament, les avaluacions no fan falta, només tenen una al final de l’etapa del batxillerat.

El mètode educatiu que impera a les aules és un altre punt a favor de l’èxit de l’educació a Finlàndia. L’escolarització es produeix als set anys, moment en el que els nens arriben a una maduresa intel·lectual suficient que els permet assimilar i comprendre la informació que van rebent. Se’ls ofereix una estabilitat emocional i seguretat, tenint el mateix professor durant els primers sis anys de primària el qual no fomenta, en cap moment, la competitivitat de l’alumnat ni les comparacions. S’intenta, a més dedicar una atenció personal a cada nen, pel qual es compta amb un altre professor que entra a l’aula com a suport. Ambdós professors paren molta atenció a l’evolució de l’alumne des del començament, intentant atallar els problemes d’ordre acadèmic en els primers anys de l’escolarització. Les hores lectives dels nens finlandesos són menors que en altres països, entre les quals es brinden estones de joc i descans.

La metodologia ha abandonat les memoritzacions típiques i fa èmfasi en el desenvolupament de la curiositat, la creativitat i l’experimentació. A Finlàndia l’educació no és una qüestió de transmetre informació, sinó que és més important aprendre a pensar. Per tant, la tipologia de classes, lluny de convertir-se en una classe magistral fonamentalment unidireccional, es converteix en un debat obert on els professors fomenten molt la participació.

Com deia anteriorment, cada escola a Finlàndia té autonomia per organitzar el seu programa d’estudis. L’autonomia de les escoles s’enmarca dins d’un sistema en el que l’educació es concep com quelcom gratuït i igual per a tothom. A més, el sistema finlandès compta amb un treball integrat de tots els estrats del sistema educatiu, ja que estan acostumats a organitzar el sistema educatiu com un tot, pel que la col·laboració per a millorar els plans d’estudi és molt gran.

Tot i aquestes característiques que fan del model finlandès un model a seguir i, tot i els fantàstics resultats acadèmics; un model com el finlandès també té els seus inconvenients. Existeix un alt nombre de nens i adolescents finlandesos que pateixen depressions i ansietat. A més, Finlàndia compta amb una taxa de suïcidis bastant elevada en comparació a altres països de la UE. I, és en aquest punt on es produeix una disparitat important, perquè els alumnes poden obtenir resultats acadèmics brillants, però quan s’observen els índexs de benestar emocional, no sembla que als nens i als adolescents finlandesos els vagi tan bé. Davant d’aquest problema, s’imparteix de manera periòdica a les escoles l’assignatura “Educació per a la salut” on es treballa la competència emocional i social dels alumnes. A Finlàndia es creu que aquest serà un punt de partida per a millorar el benestar emocional dels nens i adolescents finlandesos en un futur proper.

En conclusió, podríem dir que Finlàndia té un sistema educatiu que està pensat per a que ningú es quedi enrere conferint un sistema educatiu que para atenció a cada petit detall per afavorir que el finlandès mitjà tingui un nivell educatiu alt o molt alt. Tot i que el sistema educatiu finlandès sembli molt complet i eficaç, l’escola finlandesa té uns reptes i unes metes que aconseguir com és el fet de respondre a les necessitats del món global amb canvis ràpids, ja que la competència internacional requereix constants millores en el nivell de la investigació i de l’ensenyament. A més, tenint en compte el creixement del nombre d’immigrants i de l’hetereogeneïtat cultural, Finlàndia cada cop ho tindrà més difícil per a mantenir els bons resultats. Per aquesta raó, hauran de prendre exemple d’altres sistemes educatius que hagin viscut una etapa similar i comptin amb rendiments alts. Finlàndia també ha sofert part de la crisis, i amb la recessió econòmica s’ha incrementat el nombre d’alumnes en cada grup-classe. Per això, un altre dels seus reptes és tornar a reduir la mida dels grups a fi de poder donar una resposta individualitzada a cada alumne, tal i com marca la seva màxima. I, tenint en compte els resultats de Finlàndia a PISA, un altre dels reptes que es planteja el país nòrdic és reduir les diferències de sexe en el rendiment de la competència lectora mitjançant les polítiques de foment d’aquesta.

REPTES:

Però és Espanya qui s’ha de plantejar més millores, més canvis. A partir de l’anàlisi que hem fet sobre el sistema educatiu finlandès i tenint en compte la comparativa amb el nostre i l’explicació de l’èxit del país nòrdic, he volgut enumerar el que a mi em sembla necessari per iniciar un canvi en el sistema educatiu del nostre país:

Definir una Estratègia Nacional de futur pactada ampliament, amb una majoria d’acord entre els partits polítics.

És del tot imprescindible donar estabilitat al sistema educatiu, pel que es fa necessari un pacte polític de les principals forces de l’Estat.

Fer transparent el finançament escolar i clarificar i explicar el preu d’una plaça escolar. A més, aplicar aquests criteris a tots els nens/es de l’estat independentment de la titularitat del centre on estudiïn.

Més inversió educativa per part de l’Estat. L’objectiu hauria de ser un 6% del PIB en els propers 10 anys per compensar l’estancament dels últims 14 anys.

Augmentar la despesa pública en la protecció de les dones i els homes amb fills per a la millor conciliació de la vida familiar i laboral.

Potenciar i coordinar els serveis d’atenció sanitaris infantils dins i fora dels centres educatius.

Oferir més autonomia i descentralització als centres educatius i a les administracions locals.

Fer una selecció del professorat d’educació primària i secundària prèvia a l’entrada a la universitat, formació i reciclatge molt estrictes dels docents, especialment en competència lectora.

Professionalització molt exigent de la funció directiva.

Per una millora de l’aprenentatge de la lectura per part del nostre alumnat, crear una xarxa de biblioteques municipals i escolars, exigir i organitzar l’especialitat del seu personal i, prioritzar l’accés a elles per a tots els ciutadans.

Per a una millora de l’aprenentatge de les llengües es podria proposar que el Consell Audiovisual de l’Estat planifiqui que les cadenes de televisió emetin progressivament la programació estrangera en la llengua original amb subtítols.

Tot aquest sistema educatiu que hem estat analitzant des de fa unes quantes entrades és difícilment extrapolable a Espanya, perquè el sistema educatiu finlandès té sentit en una societat ben educada i respectuosa, on els nens són el més important, on la seva educació és un pilar bàsic perquè ells són el futur. Aquí, al nostre país, els nens són lo de menys (fins que no ets adult no et tenen en compte), les classes estan abarrotades i no deixen de fer retallades en educació. A més, les baixes maternals i paternals són ridícules i les mares i els pares que es queden més temps amb els seus fills són vistos com a persones que es deixen, que no volen “realitzar-se”. Per tant, els nens acaben a la llar d’infants o amb els avis, en comptes d’estar amb els pares. A tot això cal sumar que les escoles acaben tenint classes massa estandarditzades, sent tots iguals, intentant que els nens aprenguin a llegir el més aviat possible, en comptes d’esperar a que estiguin motivats per fer-ho. A més, moltes escoles funcionen apartant al que molesta perquè no s’entera i apartant al que no s’entera perquè molesta massa.

I tot això inmers en un sistema social on els que més manen poden fer el que vulguin amb els nostres impostos, on cada partit que arriba al poder fa i desfa com vol, sense tenir probablement mitjans ni estudis per fer-ho i en el que els pares tenen poques possibilitats de participar activament a l’escola principalment perquè no poden sortir de la feina per fer-ho.

Així que com ja hem anat veient, ens queda molt per aprendre, però s’ha de tenir en compte que el problema no radica només en l’àmbit de l’educació, sinó que el nostre país té un problema estructural que afecta a tots els àmbits. 

Sara López García, 21 de Setembre del 2014.

Comparativa del sistema educatiu espanyol amb el finlandès.

Si intentem comparar el sistema educatiu finlandès amb l’espanyol trobarem moltes diferències, diferències que hem d’analitzar i valorar per saber si són la clau de l’èxit i el fracàs d’un i altre sistema educatiu. Després d’un anàlisi minuciós de les característiques d’ambdós sistemes i de la seva trajectòria a les avaluacions de caràcter internacional, volem saber què és el que ens diferencia del reeixit sistema finlandès per a millorar el nostre. Aquestes són algunes de les diferències més significatives que he trobat a partir de la comparació d’ambdós sistemes educatius.  

Qualitat versus quantitat:

Espanya: Al nostre país prima la quantitat en comptes de la qualitat. Som dels països amb més hores lectives, amb més deures per casa, que comencem l’escolarització obligatòria abans i, tot i així, els nostres resultats en rendiment són dels més baixos de la OCDE i a nivell internacional.

Finlàndia: Aquesta és una de les màximes del mètode educatiu finlandès, la qualitat per davant de la quantitat. A Finlàndia l’escolarització obligatòria no es produeix fins els 7 anys d’edat. Tot i així, dos anys després, les seves puntuacions són millors que a la resta de països estudiats de la OCDE, fins i tot tenint menys hores lectives que en altres països. Tot i començar més tard i amb menys hores lectives setmanals, els seus alumnes parlen tres idiomes com a mínim (finlandès, anglès i suec, més un altre optatiu que escullen durant la seva etapa escolar).

Equitat i excel·lència, tots els alumnes poden arribar al màxim:

Espanya: El nostre país ha aconseguit un sistema educatiu igualitària però per la part baixa. Té poc alumnes amb resultats excel·lents i molts amb puntuació mitjana-baixa, segons l’informe PISA. A Espanya, el 86% de l’alumnat acaba graduant-se en ESO. A més, la recent aprovada LOMCE proposa separar als alumnes en funció del seu rendiment molt aviat, amb dos nivells de matemàtiques a la ESO. També permet apartar als alumnes amb notes baixes als 14 anys i derivar-los cap a una FP “bàsica”. Aquest nou sistema que s’implementarà a Espanya dista molt del reeixit model finlandès.

Finlàndia: Finlàndia destaca per tenir una alta proporció d’alumnat en les franges d’excel·lència acadèmica que marca PISA, i molt pocs en la part baixa. És un sistema bastant equitatiu en quant a resultats. Tots els alumnes estudien el mateix en secundària, tot i que poden personalitzar el seu currículum amb assignatures optatives i no se’ls separa per nivells, perquè es considera que qualsevol estudiant, amb els suports i recursos necessaris, poden graduar-se a la ESO. De fet, el 95% dels estudiants finlandesos es graduen a la ESO.

Cada alumnes és important:

Espanya: En el sistema educatiu espanyol els alumnes, en principi, canvien de tutor en cada curs d’escolarització. A més, a Espanya i per falta de recursos humans a les nostres escoles, és molt difícil que els alumnes rebin classes de suport segons els diferents nivells de necessitat, tot i que existeixen les classes de reforç i s’intenta que un professor de suport estigui el major temps possible a l’aula ordinària amb l’alumnat amb necessitats educatives especials.

Finlàndia: A partir dels 7 anys els nens comencen a aprendre a llegir. Abans d’això, a la llar d’infants (1-6 anys) i a preescolar (6-7 anys) es pretén despertar les aptituds dels nens, desenvolupar i ampliar les seves habilitats i la seva curiositat. Per això, cada dia està dedicat a una disciplina. Això es duu a terme només pels matins, tenint els nens les tardes reservades al joc. A més, durant els primers sis anys de primària els nens en totes o en la majoria de les assignatures tenen al mateix mestre, que vetlla perquè cap alumne quedi exclòs. És una manera d’enfortir la seva estabilitat emocional i la seva seguretat. A més, un dels majors encerts de les escoles finlandeses és que paren molta atenció a l’evolució de l’alumne des del començament, intentant atallar els problemes d’ordre acadèmic en els primers anys d’escolarització. Els nois i noies que van més endarrerits tenen un tutor personal i classes de suport segon els diferents nivells de necessitats, ja que es té en compte que cada nen és un món i és possible que no tots aprenguin a la mateixa velocitat.

Es busca ensenyar a pensar, no simplement transmetre informació:

Espanya: Al nostre país la teoria s’assembla molt al model finlandès, però la realitat de la pràctica educativa dista molt del model constructivista de l’aprenentatge, el model que segueix Finlàndia. Moltes de les aules espanyoles, molt al nostre pesar, segueixen tenint un model d’ensenyament molt tradicional basat en la classe magistral i el llibre de text.

Finlàndia: La metodologia finlandesa ha abandonat les memoritzacions típiques del sistema educatiu i s’ha centrat en el desenvolupament de la curiositat, la creativitat i l’experimentació, amb la finalitat de no transmetre de forma automàtica uns coneixements donats, sinó d’aprendre a pensar. Els professors finlandesos treballen molt en grup amb els seus alumnes, buscant retroalimentació dels mateixos i realitzant classes participatives, amb la finalitat de què l’alumne sigui el veritable protagonista, al contrari que en una classe magistral, que és essencialment unidireccional. Així mateix, el grau d’exigència que té el professor és tal que aquest està forçat a anar renovant les seves classes i mètodes d’ensenyament per atraure l’atenció dels alumnes, actualitzant i vinculant allò que ensenya a l’aula amb fets reals i formes que motiven als estudiants.

Número d’hores lectives:

Espanya: En el nostre sistema educatiu s’opta per un alt nombre d’hores lectives, el qual no sempre va associat a un bon resultat acadèmic. Estem per sobre de la mitjana europea en hores escolar, que no en rendiment. Una cosa que també succeeix, d’altra banda, quan ens incorporem al mercat laboral: més hores que la mitjana europea a la feina, per un rendiment menor a la mitjana.

Finlàndia: A més de ser un dels països de la OCDE amb menys hores lectives, a Finlàndia els escolars de primària surten al pati 15 minuts per cada 45 minuts lectius, amb lo qual els nens tenen entre 5 i 6 aturades al dia. La raó és que els nens a edats primerenques no tenen la capacitat de concentració suficient com per estar més temps a classe. A més, la jornada lectiva sol ser intensiva, de 9 a 14 - 15h.

Aprenentatge de la llengua:

Espanya: A Espanya, pel contrari que a Finlàndia, els nens inverteixen moltes hores del seu temps en veure la televisió i no en llegir llibres. Tots els programes emesos per les televisions estan en la llengua oficial, potser aquest és un motiu que se suma a altres per explicar la dificultat dels espanyols en l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

Finlàndia: A Finlàndia les escoles són bilingües. Tots els dibuixos animats, pel·lícules o programes estrangers, s’emeten en versió original subtitulada, el que fa que els nens es familiaritzin amb els idiomes a més curta edat i aprenguin a llegir més ràpid. Els nens tenen interès per aprendre idiomes, principalment per entendre els seus programes favorits de televisió. Els pares i mares són àvids lectors i veuen considerablement menys la televisió que els espanyols, els seus fills en conseqüència imiten les seves conductes de lectura i refusen altres conductes com les d’asseure’s a veure la televisió durant un període de temps prolongat.

La competitivitat:

Espanya: A Espanya l’educació està massa focalitzada en la competitivitat i la comparació és un fet a les nostres aules.

Finlàndia: En el sistema educatiu finlandès es fomenta l’ètica i la ciutadania entre els seus alumnes. De fet, a Finlàndia fins el cinquè curs no hi ha qualificacions numèriques i no es busca fomentar la competència entre alumnes ni les comparacions. A Finlàndia tenen clar que el valor de les persones es basa en el que són i en el que fan, no tant en el que tenen de més o de menys en comparació amb altres.

Fracàs escolar:

Espanya: Al nostre país l’abandonament escolar està al 30%. Per això, el fracàs escolar és un dels principals problemes de l’educació espanyola. Un de cada tres estudiants abandona els seus estudis al nostre país. La diferència amb Finlàndia és clara.

Finlàndia: El fracàs escolar a Finlàndia és d’un 8%, segons les dades de la UNESCO.

Nens independents:

Espanya: Un informe recent diu que a Espanya els nens de 4 a 12 anys passen a l’any quasi les mateixes hores davant la televisió que a l’escola. Això no és formar a nens independents, és literalment desentendre’s d’ells.

Finlàndia: Els escolars finlandesos caminen sols a l’escola des d’aproximadament els 8 anys. Fins i tot els propis nens esperen sols a casa l’arribada dels seus pares de la feina fins les 16:30 o 17h.

Importància del professorat:

Espanya: Els professors no tenen quasi prestigi social. La qualitat del professorat es ressent degut a un clar dèficit en la seva formació durant i després dels seus estudis. De fet, la nota de tall per a la carrera de Magisteri és una de les més baixes i quasi sempre hi ha places disponibles. La nota és baixa en comparació amb altres carreres d’alt prestigi al nostre país, no es fa cap prova exhaustiva per a determinar les capacitats dels futurs mestres i la formació pedagògica és més ben escassa. A més, com veurem més endavant les hores de pedagogia que rep un futur mestre espanyol és deu cops inferior a les hores de pedagogia que rep un futur mestre finlandès. Tot i ser una dada sense rellevància en aquest blog, vull dir que el sou en ambdós països per a un mestre és molt similar, sent el de l’espanyol encara superior al del finlandès en comparació al nivell de vida del país.

Finlàndia: Els estudiants amb millors expedients són els que es dediquen a l’educació. Només un 10% dels estudiants aconsegueix estudiar Magisteri a Finlàndia, pel qual es requereix molta vocació i bones notes. En el país nòrdic, els millors docents es situen en els primers anys d’ensenyament. Per a ser mestre es necessita una qualificació de més d’un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de selectivitat i es requereix, a més, una gran dosi de sensibilitat social (es valora la seva participació en activitats socials, voluntariat, etc.). Cada universitat escull després als seus aspirants a professors amb una entrevista per a valorar la seva capacitat de comunicació i d’empatia, un resum de la lectura d’un llibre, una explicació d’un tema davant d’una classe, una demostració d’aptituds artístiques, una prova de matemàtiques i una altra d’aptituds tecnològiques. La seva formació es basarà en la pedagogia i la didàctica, les quals ocupen 10 cops més de temps que a Espanya (1400 hores a Finlàndia davant les 140 d’Espanya). Una altra dada significativa és que a Finlàndia el director, el qual ha rebut una formació específica, fa el seu propi equip de professors i té capacitat per a decidir. Existeix llibertat curricular per als professors i no hi ha inspecció educativa, pel que hi ha confiança en el professorat. De fet es considera que el sistema controla la qualitat dels seu professorat durant el procés de formació, prevenint i no a posteriori malcurant com fem al nostre país.

Paper dels pares:

Espanya: Els pares estan cada cop més desvinculats de l’educació dels seus fills degut a factors com els horaris laborals i sembla que és el professor el que ha de fer-ho tot en referència a l’educació dels nens. De fet només el 15% dels pares i mares espanyols creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. A això fem de sumar que les facilitats tampoc són les adequades ni pels professors ni per a les pròpies famílies, ja que els horaris laborals al nostre país no permeten una bona conciliació de la vida familiar i laboral. A més, per als professors tampoc és fàcil haver de fer-se càrrec de tot el que els pares demanen a l’escola, ja que la feina del professor acaba quan comença l’educació familiar que moltes vegades si per molts factors és escassa, ineficaç o desgraciadament inexistent. Una altra diferència amb el sistema finlandès és que davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, en el nostre país tenim tendència a posar-nos de part dels nostres fills.

Finlàndia: Els pares estan molt més involucrats en l’educació dels seus fills: truquen als professors sovint per interessar-se pel progrés dels seus fills, fins i tot alguns pares van a classe per veure com s’imparteix l’educació a les aules on estudien els seus fills i que paguen amb els seus impostos. Es dóna per fet que no només s’educa en els centres oficials, i que no només és vàlida l’educació oficial, per això la família és igual d’important, així com la pròpia societat. Davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, a Finlàndia, a priori, és el professor el que compte amb la confiança dels pares. En el país nòrdic, educar és feina dels pares i ensenyar és feina dels professors. De fet, el 55% dels pares i mares finlandesos creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. Cal tenir en compte que pels finlandesos la família és el primer i donen suport a l’estat del benestar massivament, per això consideren essencial la conciliació treball - família. A Finlàndia existeix un emparament i una gran ajuda a les famílies amb fills, les quals reben ajudes per impedir que depenguin exclusivament de la feina privada i abandonin les seves obligacions educatives amb els seus fills. De fet quan una dona és mare té tres opcions de suport social: rebre una ajuda per tenir cura ella mateixa dels seus fills, que els seus fills vagin a cases de cura familiar amb 4 o 5 nens com a màxim i amb els pertinents controls sanitaris i socials, o que vagin a les llars d’infants municipals que depenen del Ministeri d’Assumptes Socials.

Escoles concertades i privades:

Espanya: som el segon país d’Europa amb major percentatge d’escoles concertades, amb un 31% d’escoles de titularitat concertada i privada.

Finlàndia: El percentatge d’escoles concertades o privades és de només el 2% i l’estat paga per cada alumne la mateixa quantitat sigui d’un públic o d’un concertat. A més, a Finlàndia no existeixen les escoles d’elit que només poden ser pagades per uns pocs, ja que preval el principi d’igualtat d’oportunitats i els escolars tenen els mateixos drets independentment de la seva classe social. El 98% de les escoles a Finlàndia són públiques i gratuïtes i inclouen el menjar, material, llibres i s’arriben a tenir fins a dos professors per aula. A més, els nens tenen metges i infermeres escolars que vetllen pel seu benestar físic.

Igualtat de condicions, l’accés als recursos:

Espanya: El Ministeri d’Educació ha eliminat per complet les ajudes al material escolar i, moltes famílies no poden pagar llibres o quaderns. I el conflicte per les beques menjador, que es consideren insuficients, encara no està resolt.

Finlàndia: No es pot rendir igual, ni exigir el mateix, si els alumnes no tenen uns mínims recursos garantits. Aquesta és la idea del sistema finlandès. L’Estat paga el menjar, el material escolar, els llibres de text i fins i tot el transport a tot l’alumnat que cursi l’educació obligatòria a Finlàndia. A més, el Govern i els ajuntaments finlandesos també destinen molts més recursos a les escoles que tenen més alumnes amb dificultats, i hi ha menys alumnes per classe (uns vint), de forma que el mestre pot dedicar més temps a cada estudiant.

Retallada en educació:

Espanya: La situació de l’educació a Espanya es dibuixa complicada. A part de les retallades per part del govern en matèria educativa, l’administració deu diners a l’escola pública i això té com a conseqüència la manca de recursos econòmics i un retard en el pagament als proveïdors per part de les escoles. A més, les retallades en beques de menjador, llibres i material escolar fan que les famílies cada cop tinguin més complicada l’escolarització dels seus fills. Un dels majors problemes és que aquestes retallades afecten més a l’escola pública perquè no té una altra via per al finançament, pel que estan augmentant les diferències entre escoles de diferent titularitat.

Finlàndia: En el país nòrdic la cosa és molt diferent, l’educació és completament gratuïta: llibres, menjador i material escolar. Tot està sufragat per l’estat, sense necessitat de demanar ca beca fins al final de l’escolarització obligatòria. A més, l’educació a Finlàndia és gratuïta des de preescolar fins a la universitat. L’educació ha de ser sempre una inversió a llarg termini. És important recordar que quan a principis dels 90 va desaparèixer la URSS i Finlàndia va sofrir una retallada en les seves exportacions del voltant del 50%, el govern finlandès va optar per fer retallades en educació per pal·liar aquelles conseqüències. El resultat ha estat una generació perduda: ciutadans que ara tenen uns trenta anys i que tenen una formació i una qualitat de vida pitjor que la resta de la ciutadania. D’això és del que va aprendre Finlàndia i, a Espanya, estem caient en la mateixa errada, coneixent quines poden ser les conseqüències. Actualment Finlàndia centra la despesa de recursos a la primària, no a la secundària o terciària com a Espanya. La raó és perquè es considera, encertadament, que a la primària és quan el nen desenvolupa les seves principals habilitats.

Escola pública:

Espanya: A Espanya, l’escola pública és rica i diversa, però falta pressupost. Alguns centres públics han de bregar amb massa desigualtat entre els seus alumnes, cultures i llengües. A més, cada cop hi ha menys diners per a professor de suport per a escolar amb dificultats especials. D’altra banda, les nostres escoles, en especial les privades, tendeixen a escollir als estudiants per estar més alts en els rànquings.

Finlàndia: L’escola pública es cuida, es mima i s’intenta que tingui la millor qualitat possible. De fet un 98% de les escoles a Finlàndia són de titularitat pública. D’altra banda, els centres escolars no escullen als alumnes, són els propis pares els que decideixen i escullen a quina escola volen portar als seus fills. Tot i que normalment els alumnes acaben anant a l’escola que està més a prop de casa, ja que existeix molt poca diferència de qualitat entre centres.

Reformes educatives:

Espanya: Som especialistes en reformes educatives. Ja anem per la setena reforma educativa, l’última la tan coneguda com Llei Wert, la LOMCE. Un dels grans problemes és que, com sempre, aquestes reformes es realitzen sense comptar amb el professorat. A més, a Espanya hi ha una clara intromissió de la política en els continguts que s’ofereixen en els plans d’estudi.

Finlàndia: Quan s’ha tingut que realitzar una reforma educativa, s’ha consultat al professorat. Una altra diferència important és que a Finlàndia l’educació és una qüestió d’estat i els partits es posen com a meta acords en matèria d’educació com quelcom fonamental per a la construcció del país. Sembla que allà no és només qüestió dels propers quatre anys.

Confiança:

El sistema finlandès és un sistema que es basa en la confiança: confiança de/en els ciutadans, poders polítics, institucions educatives, etc. La seva cultura determina un paper fonamental i és un dels motius pel que, molt possiblement, el seu sistema no funcionaria a Espanya. Un exemple és que Finlàndia és el segon país menys corrupte del món, empatat amb Dinamarca (primer lloc). Espanya, per contra es situa en el lloc 30, empatada amb Botswana.

Precisament la diferencia està en l’educació: El secret no està a les aules sinó en la societat. A Finlàndia prevalen els valors comuns i no individuals, són un país on tothom paga impostos i quasi ningú evadeix. A Finlàndia existeixen tres estructures que encaixen a la perfecció: la família, l’escola i els recursos socioculturals (biblioteques de lliure accés, ludoteques, cinemes, etc.). Els pares tenen la convicció de què són els primers responsables de l’educació dels seus fills, per davant de l’escola, i complementen l’esforç que es fa a l’escola. Una dada aclaridora és que a Finlàndia el 80% de les famílies van a la biblioteca el cap de setmana.

Aquestes són algunes de les principals diferencies que podem trobar entre ambdós sistemes educatius. Cal dir que poc tenen a veure un amb l’altre i potser Espanya té molt que aprendre de Finlàndia, un sistema educatiu amb un gran grau d’equitat educativa i amb uns resultats de rendiment més que envejables. Però, no crec que sigui qüestió de copiar models, sinó d’adaptar el que està provat que funciona al nostre context. No és qüestió de més hores lectives, sinó d’aprofitar-les millor. Necessitem destinar a l’educació més recursos i millors professional. Tot i que res ens serviria si no comencem a donar-li, com a societat, la importància que té el fet de que els més petits rebin la millor educació possible. 

Sara López García, 22 de maig del 2014.