Resultats del sistema educatiu espanyol a nivell internacional (II)

Anàlisi dels resultats internacionals.

Resultats internacionals dels sistemes educatius tenint en compte els següents factors:

Recursos econòmics que s’hi destinen: En general, la tendència dels països ens indica que quan augmenta la despesa pública en educació, els resultats mitjans dels països milloren. Un exemple podria ser el cas de Finlàndia que presenta un índex de despesa en educació alt i els seus resultats mitjans també en són alts. Per tant, seguint aquesta tendència, podria succeir que un país econòmicament més pobre però amb una despesa en educació més alta que no pas un país econòmicament més ric, pugui aconseguir resultats més bons. Tot i així, hem de tenir en compte que la inversió en educació representa una part relativament petita de la diferència de resultats entre països. Per tant, la inversió en educació és un factor necessari però no suficient per garantir l’eficàcia d’un sistema educatiu. Un exemple clar del que hem dit és el cas de Canadà que tot i tenir una despesa en educació inferior a la d’Estats Units, té una puntuació mitjana més alta.

Nivell socioeconòmic de l’alumnat: aquest és un dels factors que té més incidència en els resultats. Entre l’estatus econòmic, social i cultural i la puntuació obtinguda s’estableix una relació proporcional. Com més alt sigui l’estatus més altes són les puntuacions. Tot i així, trobem excepcions com és el cas de Hong Kong, que tot i tenir un estatus molt baix, les seves puntuacions en matemàtiques són les més altes.

Fent una ullada a la diferència de puntuació entre alumnat immigrant i alumnat nadiu, trobem que a dinàmica més general és que l’alumnat no nadiu tendeix a tenir puntuacions més baixes que l’alumnat nadiu. Tot i això, hi ha països on aquesta diferència és més petita. Aquests països demostren una equitat educativa més gran que no pas els països que tenen més diferències.

En aquesta variable també té molt a dir la formació acadèmica dels pares, ja que s’ha comprovat que els alumnes, els pares dels quals tenen un estatus professional més alt tendeixen a tenir resultats més alts que no pas els alumnes els pares dels quals tenen un estatus professional més baix.

Sistemes més o menys segregats: els sistemes educatius que tendeixen a fer una selecció primerenca, com és el cas de sistemes educatius amb un model diferenciat institucionalment o amb un model diferenciat per seccions, tendeixen a patir disparitats socials més grans, les quals es tradueixen en disparitats en els resultats dels seus alumnes. En aquest sentit, la segregació en grups homogenis dins del sistema educatiu és causant de fortes desigualtats entre l’alumnat.

Els països amb un model diferenciat institucionalment, com per exemple Alemanya, presenten una alta puntuació en les proves PISA però una baixa equitat. Un cas semblant és el de Bèlgica, que amb un model diferenciat per seccions, presenta una alta puntuació però una baixa equitat. Per altra banda, tenim l’exemple França, que amb un model educatiu integrat comprensiu, mostra una alta puntuació i a la vegada una alta equitat. I, com França, trobem el cas de Dinamarca que amb un model educatiu integrat unitari mostra una situació semblant, altes puntuacions i alta equitat. Aquesta és una mostra de que sistemes menys segregats poden donar bons resultats i a la vegada demostrar una alta equitat educativa. Tot i així, també trobem excepcions com és el cas d’Espanya que tot i tenir un model educatiu integrat comprensiu té baixa puntuació, tot i que alta equitat. Això ens demostra que el model educatiu del país no és l’única causa de les puntuacions mitjanes a l’estudi PISA, sinó que hi ha altres condicionants.

Com a conclusió, als sistemes educatius que separen prematurament els alumnes en centres o programes diferents, l’impacte del nivell socioeconòmic dels alumnes sobre els resultats és molt més elevat que als models més comprensius. 

Autonomia de què disposen les escoles: Una major autonomia dels centres contribueix decisivament a la millora dels resultats dels alumnes. Tots som conscients que ningú millor que el propi centre pot decidir més encertadament en matèria organitzativa, pedagògica i de gestió. D’aquesta manera, moltes de les decisions que es prenen a nivell educatiu és més adient que es prenguin des del propi centre, ja que la decisió serà més ajustada a les necessitats del propi alumnat. Per tant, la contextualització de les decisions és, si escau, una de les prioritats de l’educació. Però, per altra banda, hem de tenir en compte que és molt important acompanyar aquesta autonomia de mecanismes apropiats d’avaluació externa. És a dir, no és millor escola aquella en la qual els alumnes obtenen millors resultats en proves, sinó aquella que, per comparació amb altres escoles amb alumnes amb característiques equivalents, aconsegueixen millors resultats. D’aquesta manera, la OCDE al 2007 va publicar: “Els països que apliquen avaluacions externes del rendiment dels alumnes obtenen millors resultats que la resta. Igualment, aquells que tenen més autonomia escolar obtenen millors resultats”

Titularitat dels centres: els estudiants de centres privats obtenen millors puntuacions que els estudiants de centres públics. És evident, que aquesta diferència de puntuacions prové sobretot del nivell socioeconòmic de la població que l’escola privada atén en comparació del nivell socioeconòmic de la població escolar que atén l’escola pública, que acostuma a ser de nivell socioeconòmic més baix. La majoria de països, per tant, tenen la tendència a tenir resultats més alts els alumnes de centres privats. Tot i així, trobem excepcions, com és el cas d’Espanya, Dinamarca, Suïssa, Finlàndia i Itàlia, els quals, presenten puntuacions similars en ambdós tipus de centres.

Formació docent: No hi ha dubte que els professors són el factor clau de la qualitat de l’educació i, per tant, la qualitat d’aquesta sempre dependrà de la qualitat dels educadors. L’actuació del professorat pot representar una gran diferència en el rendiment dels alumnes. Tots hem conegut mals professors que ens han extingit l’interès per una matèria i d’altres bons professors que han sabut despertar en nosaltres la curiositat i ens han suscitat l’interès, així com ens han ofert noves experiències i ens han animat a continuar. Segons els resultats de PISA 2003, els estudiants dels centres amb un alt compromís per part del professorat, la mitjana dels resultats ha sigut més alta.

Els estudis internacionals i les polítiques educatives.

Les lleis espanyoles, un intent de millora dels resultats a nivell internacional:

Els resultats dels estudis PISA a Espanya han fet pensar als encarregats competents de legislar en termes educatius. És per tant, que la LOE neix en part per assumir en matèria d’educació els objectius educatius que planteja la UE i la UNESCO. D’acord amb això, la LOE va introduir una sèrie de novetats que estan molt relacionades amb els resultats que Espanya obté a nivell internacional, més concretament amb els resultats de les proves PISA:

La introducció del treball per competències ha sigut una de les propostes que més relació pot tenir amb l’estudi PISA. El fet de que s’hagi decidit substituir l’anterior sistema per memorització per la preparació dels alumnes per a les destreses de la vida adulta mitjançant la introducció de 8 competències bàsiques ha estat una de les conseqüències col·laterals dels mals resultats d’Espanya a les proves PISA. Els resultats demostraven que els alumnes espanyols tenien mals resultats en la resolució de problemes, per exemple, perquè l’ensenyament de les matemàtiques era bàsicament memorístic. Per aquesta i moltes altres raons, es va decidir incloure 8 competències de caire interdisciplinari que canviessin la manera d’ensenyar, per tal de deixar de banda el sistema tradicional i memorístic i entrar de ple en un sistema basat en el significats i en el desenvolupament de destreses i habilitats.

La introducció de reforços educatius a gran escala va ser una altra de les mesures introduïdes per la LOE que afectaran al rendiment dels alumnes que participin en les proves PISA.

La introducció dels PQPI, que tenen per objectiu donar una qualificació professional mínima a alumnes abans que abandonin l’escola, farà recaure l’abandonament escolar però no farà millorar els resultats a les proves PISA, ja que aquests alumnes no tindran les competències que es demanen en lectura, matemàtiques o ciències, que és precisament les competències que es mesuren al PISA.

Amb la LOE s’atorga més autonomia als centres escolars i per consegüent al professorat encarregat. D’aquesta manera es volen contextualitzar les decisions que ocupen els àmbits organitzatius, pedagògics i de gestió, les quals hauran de ser avaluades de manera externa.

Fins aquí les dades, anàlisis i conclusions respecte als resultats d’Espanya i altres països a les proves internacional. Unes dades que donen alè a Espanya en alguns sentits, i un toc d’atenció en d’altres. Els informes de la OCDE, UNESCO i UE posen de manifest que la situació educativa a Espanya pateix deficiències estructurals molt greus. Sobretot en tres fronts:

Inversió: La despesa per estudiant a Espanya és un 9% inferior a la mitjana de l’OCDE en primària i secundaria i, en la UE, ocupem l’antepenúltim lloc.

Fracàs escolar: Totes les dades són unànimes. L’abandonament escolar prematur a Espanya és del 31,1%, dada que dobla la mitjana europea (15,7%). A més, a Espanya finalitza els estudis secundaris un 61,8%, davant del 76,7% de la mitjana europea. En ambdós casos, la situació només és pitjor a Malta i Portugal.

Qualitat de l’ensenyament: Els informes PISA són clars: Espanya ocupa els últims llocs en lectura, matemàtiques i ciències.

Ara ens queda a nosaltres valorar què és el que volem de la nostra educació i sobretot trobar exemples, trobar models educatius que donin bons resultats, mantinguin una bona equitat; un cop trobats prendre exemple i realitzar una reforma educativa en condicions per a que per fi aconseguim allò que ens proposem, millorar el nostre sistema educatiu. Fins a avui dia, aquesta recerca de la perfecció educativa no ha tingut èxit, però ni tan sols ens hem apropat a ella. Prova d’això és que la nostra educació se segueix basant en què el professor dóna la classe explicant els continguts d’un llibre que moltes vegades són bastant deficients. L’alumne, com millor sàpiga el que posa en el llibre millor nota traurà a l’examen. A les escoles seguim copiant les errades del dictat, llegint el llibre de text en veu alta, memoritzant dades que després de l’examen s’oblidaran i exigint que se sàpiguen de memòria les taules de multiplicar. Com a conseqüència, l’alumne finalitza els seus estudis amb una pila de coneixements i sense haver desenvolupat la seva capacitat de pensament crític que tan favorable hagués estat per a la seva formació adulta. Hem d’afirmar que les successives lleis d’educació, des de la LODE fins a la LOE, no han sabut donar solució als problemes de la nostra educació, millor dit han fet que augmentin. 

Sara López García, 2 de Setembre de 2013.