Comparativa del sistema educatiu espanyol amb el finlandès.

Si intentem comparar el sistema educatiu finlandès amb l’espanyol trobarem moltes diferències, diferències que hem d’analitzar i valorar per saber si són la clau de l’èxit i el fracàs d’un i altre sistema educatiu. Després d’un anàlisi minuciós de les característiques d’ambdós sistemes i de la seva trajectòria a les avaluacions de caràcter internacional, volem saber què és el que ens diferencia del reeixit sistema finlandès per a millorar el nostre. Aquestes són algunes de les diferències més significatives que he trobat a partir de la comparació d’ambdós sistemes educatius.  

Qualitat versus quantitat:

Espanya: Al nostre país prima la quantitat en comptes de la qualitat. Som dels països amb més hores lectives, amb més deures per casa, que comencem l’escolarització obligatòria abans i, tot i així, els nostres resultats en rendiment són dels més baixos de la OCDE i a nivell internacional.

Finlàndia: Aquesta és una de les màximes del mètode educatiu finlandès, la qualitat per davant de la quantitat. A Finlàndia l’escolarització obligatòria no es produeix fins els 7 anys d’edat. Tot i així, dos anys després, les seves puntuacions són millors que a la resta de països estudiats de la OCDE, fins i tot tenint menys hores lectives que en altres països. Tot i començar més tard i amb menys hores lectives setmanals, els seus alumnes parlen tres idiomes com a mínim (finlandès, anglès i suec, més un altre optatiu que escullen durant la seva etapa escolar).

Equitat i excel·lència, tots els alumnes poden arribar al màxim:

Espanya: El nostre país ha aconseguit un sistema educatiu igualitària però per la part baixa. Té poc alumnes amb resultats excel·lents i molts amb puntuació mitjana-baixa, segons l’informe PISA. A Espanya, el 86% de l’alumnat acaba graduant-se en ESO. A més, la recent aprovada LOMCE proposa separar als alumnes en funció del seu rendiment molt aviat, amb dos nivells de matemàtiques a la ESO. També permet apartar als alumnes amb notes baixes als 14 anys i derivar-los cap a una FP “bàsica”. Aquest nou sistema que s’implementarà a Espanya dista molt del reeixit model finlandès.

Finlàndia: Finlàndia destaca per tenir una alta proporció d’alumnat en les franges d’excel·lència acadèmica que marca PISA, i molt pocs en la part baixa. És un sistema bastant equitatiu en quant a resultats. Tots els alumnes estudien el mateix en secundària, tot i que poden personalitzar el seu currículum amb assignatures optatives i no se’ls separa per nivells, perquè es considera que qualsevol estudiant, amb els suports i recursos necessaris, poden graduar-se a la ESO. De fet, el 95% dels estudiants finlandesos es graduen a la ESO.

Cada alumnes és important:

Espanya: En el sistema educatiu espanyol els alumnes, en principi, canvien de tutor en cada curs d’escolarització. A més, a Espanya i per falta de recursos humans a les nostres escoles, és molt difícil que els alumnes rebin classes de suport segons els diferents nivells de necessitat, tot i que existeixen les classes de reforç i s’intenta que un professor de suport estigui el major temps possible a l’aula ordinària amb l’alumnat amb necessitats educatives especials.

Finlàndia: A partir dels 7 anys els nens comencen a aprendre a llegir. Abans d’això, a la llar d’infants (1-6 anys) i a preescolar (6-7 anys) es pretén despertar les aptituds dels nens, desenvolupar i ampliar les seves habilitats i la seva curiositat. Per això, cada dia està dedicat a una disciplina. Això es duu a terme només pels matins, tenint els nens les tardes reservades al joc. A més, durant els primers sis anys de primària els nens en totes o en la majoria de les assignatures tenen al mateix mestre, que vetlla perquè cap alumne quedi exclòs. És una manera d’enfortir la seva estabilitat emocional i la seva seguretat. A més, un dels majors encerts de les escoles finlandeses és que paren molta atenció a l’evolució de l’alumne des del començament, intentant atallar els problemes d’ordre acadèmic en els primers anys d’escolarització. Els nois i noies que van més endarrerits tenen un tutor personal i classes de suport segon els diferents nivells de necessitats, ja que es té en compte que cada nen és un món i és possible que no tots aprenguin a la mateixa velocitat.

Es busca ensenyar a pensar, no simplement transmetre informació:

Espanya: Al nostre país la teoria s’assembla molt al model finlandès, però la realitat de la pràctica educativa dista molt del model constructivista de l’aprenentatge, el model que segueix Finlàndia. Moltes de les aules espanyoles, molt al nostre pesar, segueixen tenint un model d’ensenyament molt tradicional basat en la classe magistral i el llibre de text.

Finlàndia: La metodologia finlandesa ha abandonat les memoritzacions típiques del sistema educatiu i s’ha centrat en el desenvolupament de la curiositat, la creativitat i l’experimentació, amb la finalitat de no transmetre de forma automàtica uns coneixements donats, sinó d’aprendre a pensar. Els professors finlandesos treballen molt en grup amb els seus alumnes, buscant retroalimentació dels mateixos i realitzant classes participatives, amb la finalitat de què l’alumne sigui el veritable protagonista, al contrari que en una classe magistral, que és essencialment unidireccional. Així mateix, el grau d’exigència que té el professor és tal que aquest està forçat a anar renovant les seves classes i mètodes d’ensenyament per atraure l’atenció dels alumnes, actualitzant i vinculant allò que ensenya a l’aula amb fets reals i formes que motiven als estudiants.

Número d’hores lectives:

Espanya: En el nostre sistema educatiu s’opta per un alt nombre d’hores lectives, el qual no sempre va associat a un bon resultat acadèmic. Estem per sobre de la mitjana europea en hores escolar, que no en rendiment. Una cosa que també succeeix, d’altra banda, quan ens incorporem al mercat laboral: més hores que la mitjana europea a la feina, per un rendiment menor a la mitjana.

Finlàndia: A més de ser un dels països de la OCDE amb menys hores lectives, a Finlàndia els escolars de primària surten al pati 15 minuts per cada 45 minuts lectius, amb lo qual els nens tenen entre 5 i 6 aturades al dia. La raó és que els nens a edats primerenques no tenen la capacitat de concentració suficient com per estar més temps a classe. A més, la jornada lectiva sol ser intensiva, de 9 a 14 - 15h.

Aprenentatge de la llengua:

Espanya: A Espanya, pel contrari que a Finlàndia, els nens inverteixen moltes hores del seu temps en veure la televisió i no en llegir llibres. Tots els programes emesos per les televisions estan en la llengua oficial, potser aquest és un motiu que se suma a altres per explicar la dificultat dels espanyols en l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

Finlàndia: A Finlàndia les escoles són bilingües. Tots els dibuixos animats, pel·lícules o programes estrangers, s’emeten en versió original subtitulada, el que fa que els nens es familiaritzin amb els idiomes a més curta edat i aprenguin a llegir més ràpid. Els nens tenen interès per aprendre idiomes, principalment per entendre els seus programes favorits de televisió. Els pares i mares són àvids lectors i veuen considerablement menys la televisió que els espanyols, els seus fills en conseqüència imiten les seves conductes de lectura i refusen altres conductes com les d’asseure’s a veure la televisió durant un període de temps prolongat.

La competitivitat:

Espanya: A Espanya l’educació està massa focalitzada en la competitivitat i la comparació és un fet a les nostres aules.

Finlàndia: En el sistema educatiu finlandès es fomenta l’ètica i la ciutadania entre els seus alumnes. De fet, a Finlàndia fins el cinquè curs no hi ha qualificacions numèriques i no es busca fomentar la competència entre alumnes ni les comparacions. A Finlàndia tenen clar que el valor de les persones es basa en el que són i en el que fan, no tant en el que tenen de més o de menys en comparació amb altres.

Fracàs escolar:

Espanya: Al nostre país l’abandonament escolar està al 30%. Per això, el fracàs escolar és un dels principals problemes de l’educació espanyola. Un de cada tres estudiants abandona els seus estudis al nostre país. La diferència amb Finlàndia és clara.

Finlàndia: El fracàs escolar a Finlàndia és d’un 8%, segons les dades de la UNESCO.

Nens independents:

Espanya: Un informe recent diu que a Espanya els nens de 4 a 12 anys passen a l’any quasi les mateixes hores davant la televisió que a l’escola. Això no és formar a nens independents, és literalment desentendre’s d’ells.

Finlàndia: Els escolars finlandesos caminen sols a l’escola des d’aproximadament els 8 anys. Fins i tot els propis nens esperen sols a casa l’arribada dels seus pares de la feina fins les 16:30 o 17h.

Importància del professorat:

Espanya: Els professors no tenen quasi prestigi social. La qualitat del professorat es ressent degut a un clar dèficit en la seva formació durant i després dels seus estudis. De fet, la nota de tall per a la carrera de Magisteri és una de les més baixes i quasi sempre hi ha places disponibles. La nota és baixa en comparació amb altres carreres d’alt prestigi al nostre país, no es fa cap prova exhaustiva per a determinar les capacitats dels futurs mestres i la formació pedagògica és més ben escassa. A més, com veurem més endavant les hores de pedagogia que rep un futur mestre espanyol és deu cops inferior a les hores de pedagogia que rep un futur mestre finlandès. Tot i ser una dada sense rellevància en aquest blog, vull dir que el sou en ambdós països per a un mestre és molt similar, sent el de l’espanyol encara superior al del finlandès en comparació al nivell de vida del país.

Finlàndia: Els estudiants amb millors expedients són els que es dediquen a l’educació. Només un 10% dels estudiants aconsegueix estudiar Magisteri a Finlàndia, pel qual es requereix molta vocació i bones notes. En el país nòrdic, els millors docents es situen en els primers anys d’ensenyament. Per a ser mestre es necessita una qualificació de més d’un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de selectivitat i es requereix, a més, una gran dosi de sensibilitat social (es valora la seva participació en activitats socials, voluntariat, etc.). Cada universitat escull després als seus aspirants a professors amb una entrevista per a valorar la seva capacitat de comunicació i d’empatia, un resum de la lectura d’un llibre, una explicació d’un tema davant d’una classe, una demostració d’aptituds artístiques, una prova de matemàtiques i una altra d’aptituds tecnològiques. La seva formació es basarà en la pedagogia i la didàctica, les quals ocupen 10 cops més de temps que a Espanya (1400 hores a Finlàndia davant les 140 d’Espanya). Una altra dada significativa és que a Finlàndia el director, el qual ha rebut una formació específica, fa el seu propi equip de professors i té capacitat per a decidir. Existeix llibertat curricular per als professors i no hi ha inspecció educativa, pel que hi ha confiança en el professorat. De fet es considera que el sistema controla la qualitat dels seu professorat durant el procés de formació, prevenint i no a posteriori malcurant com fem al nostre país.

Paper dels pares:

Espanya: Els pares estan cada cop més desvinculats de l’educació dels seus fills degut a factors com els horaris laborals i sembla que és el professor el que ha de fer-ho tot en referència a l’educació dels nens. De fet només el 15% dels pares i mares espanyols creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. A això fem de sumar que les facilitats tampoc són les adequades ni pels professors ni per a les pròpies famílies, ja que els horaris laborals al nostre país no permeten una bona conciliació de la vida familiar i laboral. A més, per als professors tampoc és fàcil haver de fer-se càrrec de tot el que els pares demanen a l’escola, ja que la feina del professor acaba quan comença l’educació familiar que moltes vegades si per molts factors és escassa, ineficaç o desgraciadament inexistent. Una altra diferència amb el sistema finlandès és que davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, en el nostre país tenim tendència a posar-nos de part dels nostres fills.

Finlàndia: Els pares estan molt més involucrats en l’educació dels seus fills: truquen als professors sovint per interessar-se pel progrés dels seus fills, fins i tot alguns pares van a classe per veure com s’imparteix l’educació a les aules on estudien els seus fills i que paguen amb els seus impostos. Es dóna per fet que no només s’educa en els centres oficials, i que no només és vàlida l’educació oficial, per això la família és igual d’important, així com la pròpia societat. Davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, a Finlàndia, a priori, és el professor el que compte amb la confiança dels pares. En el país nòrdic, educar és feina dels pares i ensenyar és feina dels professors. De fet, el 55% dels pares i mares finlandesos creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. Cal tenir en compte que pels finlandesos la família és el primer i donen suport a l’estat del benestar massivament, per això consideren essencial la conciliació treball - família. A Finlàndia existeix un emparament i una gran ajuda a les famílies amb fills, les quals reben ajudes per impedir que depenguin exclusivament de la feina privada i abandonin les seves obligacions educatives amb els seus fills. De fet quan una dona és mare té tres opcions de suport social: rebre una ajuda per tenir cura ella mateixa dels seus fills, que els seus fills vagin a cases de cura familiar amb 4 o 5 nens com a màxim i amb els pertinents controls sanitaris i socials, o que vagin a les llars d’infants municipals que depenen del Ministeri d’Assumptes Socials.

Escoles concertades i privades:

Espanya: som el segon país d’Europa amb major percentatge d’escoles concertades, amb un 31% d’escoles de titularitat concertada i privada.

Finlàndia: El percentatge d’escoles concertades o privades és de només el 2% i l’estat paga per cada alumne la mateixa quantitat sigui d’un públic o d’un concertat. A més, a Finlàndia no existeixen les escoles d’elit que només poden ser pagades per uns pocs, ja que preval el principi d’igualtat d’oportunitats i els escolars tenen els mateixos drets independentment de la seva classe social. El 98% de les escoles a Finlàndia són públiques i gratuïtes i inclouen el menjar, material, llibres i s’arriben a tenir fins a dos professors per aula. A més, els nens tenen metges i infermeres escolars que vetllen pel seu benestar físic.

Igualtat de condicions, l’accés als recursos:

Espanya: El Ministeri d’Educació ha eliminat per complet les ajudes al material escolar i, moltes famílies no poden pagar llibres o quaderns. I el conflicte per les beques menjador, que es consideren insuficients, encara no està resolt.

Finlàndia: No es pot rendir igual, ni exigir el mateix, si els alumnes no tenen uns mínims recursos garantits. Aquesta és la idea del sistema finlandès. L’Estat paga el menjar, el material escolar, els llibres de text i fins i tot el transport a tot l’alumnat que cursi l’educació obligatòria a Finlàndia. A més, el Govern i els ajuntaments finlandesos també destinen molts més recursos a les escoles que tenen més alumnes amb dificultats, i hi ha menys alumnes per classe (uns vint), de forma que el mestre pot dedicar més temps a cada estudiant.

Retallada en educació:

Espanya: La situació de l’educació a Espanya es dibuixa complicada. A part de les retallades per part del govern en matèria educativa, l’administració deu diners a l’escola pública i això té com a conseqüència la manca de recursos econòmics i un retard en el pagament als proveïdors per part de les escoles. A més, les retallades en beques de menjador, llibres i material escolar fan que les famílies cada cop tinguin més complicada l’escolarització dels seus fills. Un dels majors problemes és que aquestes retallades afecten més a l’escola pública perquè no té una altra via per al finançament, pel que estan augmentant les diferències entre escoles de diferent titularitat.

Finlàndia: En el país nòrdic la cosa és molt diferent, l’educació és completament gratuïta: llibres, menjador i material escolar. Tot està sufragat per l’estat, sense necessitat de demanar ca beca fins al final de l’escolarització obligatòria. A més, l’educació a Finlàndia és gratuïta des de preescolar fins a la universitat. L’educació ha de ser sempre una inversió a llarg termini. És important recordar que quan a principis dels 90 va desaparèixer la URSS i Finlàndia va sofrir una retallada en les seves exportacions del voltant del 50%, el govern finlandès va optar per fer retallades en educació per pal·liar aquelles conseqüències. El resultat ha estat una generació perduda: ciutadans que ara tenen uns trenta anys i que tenen una formació i una qualitat de vida pitjor que la resta de la ciutadania. D’això és del que va aprendre Finlàndia i, a Espanya, estem caient en la mateixa errada, coneixent quines poden ser les conseqüències. Actualment Finlàndia centra la despesa de recursos a la primària, no a la secundària o terciària com a Espanya. La raó és perquè es considera, encertadament, que a la primària és quan el nen desenvolupa les seves principals habilitats.

Escola pública:

Espanya: A Espanya, l’escola pública és rica i diversa, però falta pressupost. Alguns centres públics han de bregar amb massa desigualtat entre els seus alumnes, cultures i llengües. A més, cada cop hi ha menys diners per a professor de suport per a escolar amb dificultats especials. D’altra banda, les nostres escoles, en especial les privades, tendeixen a escollir als estudiants per estar més alts en els rànquings.

Finlàndia: L’escola pública es cuida, es mima i s’intenta que tingui la millor qualitat possible. De fet un 98% de les escoles a Finlàndia són de titularitat pública. D’altra banda, els centres escolars no escullen als alumnes, són els propis pares els que decideixen i escullen a quina escola volen portar als seus fills. Tot i que normalment els alumnes acaben anant a l’escola que està més a prop de casa, ja que existeix molt poca diferència de qualitat entre centres.

Reformes educatives:

Espanya: Som especialistes en reformes educatives. Ja anem per la setena reforma educativa, l’última la tan coneguda com Llei Wert, la LOMCE. Un dels grans problemes és que, com sempre, aquestes reformes es realitzen sense comptar amb el professorat. A més, a Espanya hi ha una clara intromissió de la política en els continguts que s’ofereixen en els plans d’estudi.

Finlàndia: Quan s’ha tingut que realitzar una reforma educativa, s’ha consultat al professorat. Una altra diferència important és que a Finlàndia l’educació és una qüestió d’estat i els partits es posen com a meta acords en matèria d’educació com quelcom fonamental per a la construcció del país. Sembla que allà no és només qüestió dels propers quatre anys.

Confiança:

El sistema finlandès és un sistema que es basa en la confiança: confiança de/en els ciutadans, poders polítics, institucions educatives, etc. La seva cultura determina un paper fonamental i és un dels motius pel que, molt possiblement, el seu sistema no funcionaria a Espanya. Un exemple és que Finlàndia és el segon país menys corrupte del món, empatat amb Dinamarca (primer lloc). Espanya, per contra es situa en el lloc 30, empatada amb Botswana.

Precisament la diferencia està en l’educació: El secret no està a les aules sinó en la societat. A Finlàndia prevalen els valors comuns i no individuals, són un país on tothom paga impostos i quasi ningú evadeix. A Finlàndia existeixen tres estructures que encaixen a la perfecció: la família, l’escola i els recursos socioculturals (biblioteques de lliure accés, ludoteques, cinemes, etc.). Els pares tenen la convicció de què són els primers responsables de l’educació dels seus fills, per davant de l’escola, i complementen l’esforç que es fa a l’escola. Una dada aclaridora és que a Finlàndia el 80% de les famílies van a la biblioteca el cap de setmana.

Aquestes són algunes de les principals diferencies que podem trobar entre ambdós sistemes educatius. Cal dir que poc tenen a veure un amb l’altre i potser Espanya té molt que aprendre de Finlàndia, un sistema educatiu amb un gran grau d’equitat educativa i amb uns resultats de rendiment més que envejables. Però, no crec que sigui qüestió de copiar models, sinó d’adaptar el que està provat que funciona al nostre context. No és qüestió de més hores lectives, sinó d’aprofitar-les millor. Necessitem destinar a l’educació més recursos i millors professional. Tot i que res ens serviria si no comencem a donar-li, com a societat, la importància que té el fet de que els més petits rebin la millor educació possible. 

Sara López García, 22 de maig del 2014.