Anàlisi, opinió i reptes de l'educació al nostre país.

Anàlisi:

El panorama actual del nostre sistema educatiu es caracteritza per un augment en el nombre d’alumnes escolaritzats que no és correspon amb els recursos disponibles, els quals redueixen a causa d’un descens en els pressupostos de l’Estat en matèria educativa. D’altra banda tenim un nombre d’alumnes immigrants a les nostres aules que està deixant de créixer al ritme vertiginós que ho portava fent des de principis de segle. Un professorat que no se sent del tot qualificat per fer front a la situació actual, una ràtio d’alumne per professor que creix constantment, una retallada dels recursos a l’aula i dels suports necessaris, una classe amb un grau de diversitat molt alt, uns canvis constants a nivell legal que trastoquen la vida escolar diària, poca autonomia de centres i comunitats autònomes, una regressió a la centralització, mala gestió, mal plantejament de l’educació, etc.  

I, si fem una ullada als resultats del nostre sistema educatiu, a nivell general podem comprovar que el nivell mitjà d’Espanya, comparat amb la mitjana de la OCDE i la UE és significativament inferior. Sobretot la nostra puntuació es declara inferior quan es tracta de treure conclusions o de raonar sobre segons quins temes. Però, on més diferencia trobem i, possiblement sigui l’assignatura pendent d’Espanya, és en el nombre d’alumnes excel·lents. En moltes de les proves, com és el cas PISA, és en l’excel·lència on els nostres resultats empitjoren i se separen més de la mitjana de l’OCDE i de la UE. Aquest és un preu a pagar per tenir un sistema educatiu equitatiu en el que s’ofereix la mateixa oportunitat d’escolarització a tot l’alumnat? Aquí és on el debat sobre educació posseeix diversitat d’opinions al nostre país. Val la pena sacrificar l’excel·lència d’uns per donar oportunitats a tots? O, pel contrari, l’escola hauria d’apostar per aquell alumnat amb majors capacitats i potenciar-los? S’hauria de diversificar les aules per tal d’extreure a cadascun el seu profit? Aquí està la qüestió, equitat o excel·lència? O, es poden aconseguir ambdues? La llei Wert sembla decantar-se per l’excel·lència, una llei ideada bàsicament per millorar en proves internacionals que no tenen en compte la diversitat de l’alumnat amb què les aules espanyoles compten avui dia des de que la LOE va introduir el concepte d’inclusió educativa. Però, potser no caldria escollir entre equitat o excel·lència. Davant nostre tenim un model a seguir, el model educatiu de Finlàndia, país capdavanter tant en resultats acadèmics com en excel·lència. Exemple de què ambdós conceptes no són incompatibles.

Per què modificar el nostre sistema educatiu de caràcter integrat comprensiu, que assegura un alt grau d’equitat i com França ens ha demostrat, també pot arribar a donar bons resultats? Sincerament no crec que siguin les bases del nostre sistema educatiu el problema, sinó que el problema es troba en la manera com enfoquem l’educació. Culpables? Possiblement el finançament, la formació del professorat, la manca de recursos, la manca d’organització, la manca d’autonomia, etc. El fet de dotar de més autonomia als propis centres i a les Administracions locals, els quals coneixen de primera mà el context en el qual treballen, ajudaria a superar moltes de les dificultats que avui dia sorgeixen i no hi ha camí per resoldre-les.

El fet de que els nostres resultats es mantinguin estables és senyal de que no avancem, de que la nostra educació no millora. El nostre sistema educatiu no ha fet res productiu per millorar en les proves internacionals, això no vol dir que no ho hagi intentat implementant millores a nivell educatiu; el que vull dir és que totes aquestes millores que s’han impulsat fins ara, moltes posant l’ull en els resultats d’aquestes proves a nivell internacional, no han donat el fruit que s’esperava. Per tant, en què ens estem equivocant? Què fem malament? En quin sentit hauríem de focalitzar les nostres millores? Aquest és el dilema de la nostra educació.

D’altra banda, com pot ser que els nostres alumnes estudiïn durant 12 anys d’escolarització obligatòria la llengua anglesa i, a 4t d’ESO, encara no la dominin? És evident que la metodologia que emprem en el nostre país per ensenyar i aprendre la llengua estrangera no és la més adequada, només cal fer una ullada als resultats a nivell internacional. Tot i sent dels països que comencen abans i, dels que hi dediquen més hores a fer deures i feines fora de l’àmbit educatiu, els nostres resultats estan a la cua de la resta de la UE.

Tot i els debats que han sorgit al voltant de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, assignatura que el senyor Wert vol eliminar de les aules per substituir-la per una, la ideologia de la qual, s’assembli més als seus ideals; els estudis internacionals mostren que en competència cívica i ciutadana els resultats dels nostres alumnes són satisfactoris i més alts de la mitjana internacional. Per tant, podem dir que la nostra escola compleix amb l’objectiu de crear ciutadans competents, cívics, capaços de viure en societat i de respectar aquesta.

Reptes:

D’acord amb les característiques del nostre sistema educatiu i dels resultats que dóna a nivell estatal i internacional, considero que alguns dels reptes a nivell educatiu que el nostre país hauria d’afrontar són:

Formació docent: L’actual formació dels futurs mestres i professors no va acompanyada d’una capacitació pedagògica que permeti l’eficaç adequació dels continguts apressos a les diverses fases de l’aprenentatge. Hi ha una dada que em crida molt l’atenció i volia compartir amb vosaltres: la formació dels mestres de primària a Espanya bordeja les 2.000 hores lectives, davant de les 6.400 hores de formació de Finlàndia. Hem de recordar que Finlàndia és un dels països que lidera els índexs en els informes PISA. Pel que fa el professorat de secundària, es comptabilitzen unes 130 hores lectives de pedagogia molt enrere de les 1.400 que haurien de complir.

Mètodes d’ensenyament: A Espanya quasi no han variat els mètodes d’ensenyament per molt que vulguem dir el contrari. En el nostre sistema educatiu continuen prevalent les aptituds cognitives i la seva avaluació amb el model examen, davant d’altres factors nuclears de l’aprenentatge.

Racionalitat dels horaris: Paradoxalment, a Espanya la mitjana d’hores lectives obligatòries dels alumnes d’entre 7 i 14 anys és superior a la mitjana de la OCDE. Sembla un tòpic al nostre país que quan hi ha un problema s’afegeix una hora més i a córrer. Si això li afegim el treball fora de l’aula encara les hores d’aprenentatge s’incrementen més. Perquè val a dir que el volum de feina que demanem als nostres alumnes fora del centre escolar (deures) és potencialment superior a la mitjana de l’OCDE. Però, tot i aquest volum de feina, i d’aquesta quantitat d’hores lectives, els resultats són els que són. Per tant, què ens està fallant?

Implicació familiar: La implicació de les famílies espanyoles en els processos d’aprenentatge dels seus fills és deficient. Possiblement una de les causes d’aquesta poca implicació és la difícil conciliació dels horaris entre treball i la família.

Educació infantil: Davant dels països més innovadors, que han entès que la gran inversió econòmica s’ha de fer en la formació d’entre 0 i 3 anys, a Espanya la situació és quasi un desert, sobretot les administracions públiques, que quasi han delegat la seva responsabilitat en l’empresa privada i en l’administració local. La lectura, que s’hauria de promoure des de ben petits i que seria de molt bon profit que a l’educació infantil es comencés a fer un aprenentatge sòlid d’aquesta, a Espanya això és impensable per a tot l’alumnat. L’Educació Infantil a Espanya és quelcom ignorat, quelcom que no es considera important. L’educació primerenca és vital per l’èxit educatiu i en el nostre país l’ignorem completament.

Tractament de la diversitat: Tenint en compte que les aules del nostre país tenen un alt índex d’alumnat estranger, amb dificultats d’aprenentatge, entre d’altres característiques; s’ha de consolidar una llei, unes propostes de caràcter inclusiu per a que tota la diversitat de l’aula es vegi contemplada en una aula ordinària. És ben fàcil dir que la nostra escola és inclusiva, però de debò es té en compte tot l’alumnat en un aula? Sembla difícil que un mestre pugui donar resposta a totes les necessitats d’una ràtio d’alumnat que creix constantment, sense el suport del mestre d’especial que abans podia entrar més hores a l’aula, intentant d’implementar totes les noves mesures que es van prenent des del govern central, etc. És inviable. Dotar de més recursos humans a l’escola, de més formació permanent al professorat, una formació inicial del professorat més sòlida i completa, unes lleis i decrets clars i facilitadors de la feina, una homogeneïtat legal i estable, podrien ser alguns dels reptes per aconseguir un  bon tractament de la diversitat a l’aula.

Ensenyament eficaç de les llengües estrangeres: Som dels països que més hores dediquen a l’estudi de les llengües, dels països que abans comencen amb l’ensenyament de l’anglès, i què? Som dels països amb pitjors resultats en llengua estrangera. És evident que ens estem plantejat l’ensenyament de la llengua estrangera d’una manera equivocada. El percentatge d’espanyols que parlen fluid l’anglès a Espanya és tan irrisori en diferència a d’altres països d’Europa que són molt més competents en aquesta matèria que nosaltres. Si volem que els nostres alumnes deixin d’ocupar les últimes posicions en l’aprenentatge d’idiomes, hem de fomentar un ensenyament d’idiomes de qualitat, promovent la immersió lingüística a classe així com l’exigència de comunicació i expressió mínimes en un idioma estranger. També és necessari que es mantinguin i s’ampliïn els centres bilingües amb el millor mètode de promoció de l’aprenentatge d’idiomes.

Integració de les noves tecnologies de la informació en els processos educatius: És evident que la nostra societat està en constant moviment, en constant canvi i l’educació com tots els àmbits de la nostra vida s’han d’adaptar a aquests canvis. Les noves tecnologies de la informació regeixen la nostra vida quotidiana i, per aquesta raó s’han d’introduir de manera eficaç a l’escola. I no només introduir, sinó incloure, integrar, de manera que sigui una forma d’educació. Dotar al professorat de les competències necessàries per dur a terme aquest procés de transformació, dotar de recursos les escoles, entre d’altres propostes que ajudarien en gran mesura a que aquesta integració sigui satisfactòria. Tots els centres educatius haurien de comptar amb les noves tecnologies de la informació i comunicació tot i que tampoc és necessari  el malbaratament que s’ha dut a terme en algunes escoles en els últims anys fent despeses molt quantioses per dotar a tot l’alumnat d’ordinadors portàtils. Per tant, s’han  de dotar els centres de les noves tecnologies amb seny, de manera coherent i d’acord a la nostra societat.

Doble xarxa: Més enllà de plantejaments ideològics al voltant de l’escola pública i privada, estudis recents, que constaten que a Espanya hi ha un abandonament massiu de l’escola pública, sobretot en les ciutats, per part de les classes mitjanes, comença a ser una situació alarmant el que es percep com autèntica doble xarxa d’escolarització en funció dels ingressos familiars i de les expectatives davant la formació com a forma d’ascens social. Si no s’introdueixen estratègies correctives, l’escola pot acabar sent el principal motor de la desigualtat social.

Reduir el fracàs escolar: Espanya necessita recuperar la cultura de l’esforç personal com a mètode per a reduir el fracàs escolar i per aconseguir millor resultats a nivell acadèmic. No pot ser que en el nostre país malbaratem els diners fent repetir a un alumnat que, normalment, està esperant l’edat necessària per deixar els estudis. S’han de buscar solucions per reduir aquest fracàs escolar, motivar l’alumnat i buscar alternatives per que aquests joves puguin tenir un futur digne dins o fora de les aules.

Més autonomia a les CCAA i als centres docents: fer més competents en matèria educativa a les CCAA, les administracions locals i als centres docents dotant-los de més autonomia curricular i de gestió, així com d’organització. Ningú millor que els propis centres docents coneixen la realitat de les aules i, per aquesta raó, ningú millor que ells mateixos per decidir el què, el com i el quan. No pot ser que la gestió es dugui a terme a la capital de l’estat, una gestió que no serà compatible i no respondrà a les necessitats de la societat, a les necessitats d’una realitat escolar concreta.

Consens o pacte educatiu: Potser aquest sigui un dels aspectes més importants si volem millorar el nostre sistema educatiu. És necessari que els diferents partits polítics aparquin les seves diferències i que s’arribi a un acord de mínims entre totes les organitzacions polítiques que permeti avançar en la reforma del nostre sistema educatiu sense tenir la necessitats de reformar les lleis contínuament.

Reformar els currículums de Primària i Secundària: degut a les greus deficiències detectades a nivell de coneixement dels nostres alumnes al finalitzar els estudis, és necessari fer una renovació total dels currículums de totes les àrees. No podem seguir veient com els nostres alumnes cada cop surten pitjor preparats i com aquests tenen series dificultats quan arriben a la universitat. Per tal d’aconseguir-ho és necessari posar continguts més exigents que vagin d’acord amb les diferents etapes educatives, per tal d’evitar les grans diferències que tenim amb altres països de la UE.

Disminució de la ràtio alumne per professor: Si volem tenir un sistema educatiu de qualitat és necessari que es redueixi la ràtio de manera que ens aproximem als països europeus més avançats que solen tenir una mitjana de 20 alumnes per classe. Sense dubte la massificació de les aules no facilita l’aprenentatge ni l’èxit educatiu.

Avaluació externa del sistema educatiu: Al menys un cop a l’any s’hauria d’avaluar tot el sistema educatiu: tant l’alumnat com el professorat. Per a dur a terme aquesta iniciativa seria necessari que es desenvolupés un procés extern d’avaluació per organismes independents que el valoressin de manera objectiva sense influència de les diferents administracions educatives.

Fins aquí l’anàlisi i el coneixement del nostre sistema educatiu. Ens hem plantejat moltes qüestions, hem analitzat moltes deficiència del que avui en dia és l’educació al nostre país. A partir d’ara ens toca valorar, amb l’ajuda del coneixement que tinguem del funcionament d’altres sistemes educatius, què hem de canviar i en què ens estem equivocant. Al cap i a la fi, trobar una via, una llum que ens ajudi a saber en què estem fallant. Ja que a data d’avui no hem sigut capaços de trobar la clau del nostre fracàs a nivell educatiu.

Sara López García, 2 de Març del 2014.