Història del sistema educatiu finlandès.

El sistema educatiu de Finlàndia no sempre ha estat com és ara, ni sempre ha donat tan bons resultats com els que té actualment. Podríem considerar la dècada dels 60-70 com un punt d'inflexió del sistema educatiu finlandès, ja que va ser a partir d'aquesta època que els finlandesos es van proposar aconseguir un sistema educatiu basat en la igualtat d'oportunitats i l'excel·lència, el que seria el tàndem perfecte. 

Fins 1960

Entre 1856 i 1866 les escoles obligatòries populars van començar a desenvolupar-se juntament amb les escoles secundàries privades, establint la ruptura del monopoli de l’església. La creació d’aquestes escoles populars va permetre l’accés a l’educació d’aquells que fins el moment no se la podien permetre o a aquells que tenien com a llengua materna el finlandès (fins el moment l’escola estava especialment ideada i destinada a la població de parla sueca).

Després de la II Guerra Mundial, Finlàndia va trobar l’escolarització de l’alumnat una mica inconnexa degut a les diferències de classe i de llenguatge. En el moment de la independència al 1917, l’educació va ser vista com una eina per mantenir la identitat nacional, l’alfabetització i la llibertat política.

1960

Als anys 1960, el sistema educatiu de Finlàndia era molt diferent al que té avui. Finlàndia tenia un sistema típic alemany d’educació bàsica. En aquell moment l’educació era molt més desigual i no tots es estudiants tenien accés igualitari a l’educació de qualitat. Podríem dir que fins a inicis de 1958, Finlàndia tenia un sistema educatiu elitista. La reforma educativa en aquell moment es va concentrar en el canvi d’un sistema de dues vies a una escolaritat comú integral. En el sistema de doble via els estudiants al final del grau quatre de l’escola primària (onze anys) eren escollits per a: a) continuar cap a una corrent acadèmica que constava de 8 graus que els conduïa a la Universitat o, b) continuar cap a una corrent cívica de 3-5 graus que els conduïa al treball o a escoles vocacionals. Per tant, els joves més brillants anaven per un camí prometedor mentre que els que no ho eren es quedaven endarrere.

Originalment, el sistema educatiu de Finlàndia estava sota un control centralitzat. Tot i així, als anys seixanta es va produir una reestructuració i el Ministeri d’Educació va establir una nova administració educativa local. El Ministeri finlandès dels anys seixanta va trobar especialment útils els models educatius de Suècia i Alemanya. L’objectiu del nou sistema era convertir a Finlàndia en un país econòmicament competitiu produint una població millor educada i al mateix temps pretenia millorar la igualtat d’oportunitats educatives.

Les reformes van començar al 1968 a favor d’un sistema únic nacional. Tot i així, les coses no sortien bé i els propis finlandesos no estaven contents amb el canvi.

1970

Els anys setanta van portar importants reformes en el sistema educatiu finlandès. A més, aquesta dècada es va convertir en un punt de transició per a molts aspectes de la vida finlandesa. Molts van considerar que el sistema educatiu estava esbiaixat cap a la classe alta de parla sueca i no cap a les necessitats del poble finlandès. Comitès de govern van proposar la creació d’escoles integrals i igualitàries.

L’Institut integrat finlandès es va implementar en tota Finlàndia a la dècada de 1970. El model per a la nova educació bàsica va ser introduït des de Suècia només amb algunes adaptacions per al marc finlandès.

A finals dels seixanta i principis dels setanta, com a part d’un enfocament a nivell nacional en la millor preparació dels estudiants per a competir en l’economia del coneixement, el Parlament finlandès va promulgar una legislació per a crear un  nou sistema d’educació bàsica que va ser construït al voltant del desenvolupament d’una escola comú “integral” per als graus 1 a 9 (sistema que es va estendre a tots els municipi del país al 1977). Tres coses van caracteritzar la nova norma finlandesa:

El desenvolupament i l’adopció d’un currículum nacional obligatori que garantís que tots els estudiants duguessin a terme els mateixos estàndards. Amb la finalitat d’assegurar que a tots els estudiants en la nació se’ls ensenyés el mateix contingut, el govern finlandès, en col·laboració amb els mestres, va desenvolupar un currículum nacional que va ser la pedra angular del sistema integral escolar i que va ser durant molts anys obligatori per a totes les escoles en el sistema. Hi havia molts municipis que no estaven disposats a reformar el seu sistema, per això era tant important tenir un mandat legal. Aquesta va ser una gran reforma, però a la vegada molt complicada per a uns professors que estaven acostumats a l’antic sistema. Un sistema l’ensenyament del qual estava destinat a uns nens seleccionats. Per tant, el professorat no estava preparat per a un sistema escolar en el qual els nens i nenes de diferents característiques, necessitats i rendiments estiguessin en una mateixa classe. En aquest currículum de 1970 es van destacar les idees del pluralisme, pragmatisme i la equitat. En les primeres etapes de l’escola integral es va avaluar l’aplicació de l’equitat com a igualtat d’accés a l’educació.

Forts canvis en els requisits de preparació i certificació del mestre. Una part crítica de les reformes de l’Institut integrat de Finlàndia era l’esforç nacional per a millorar la qualitat del professorat. Les autoritats comprenen la importància de la qualitat docent per a conduir l’assoliment estudiantil i van intervenir fortament en allò. En els primers anys, la inversió va anar dirigida al desenvolupament professional de mestres existents a l’aula, però Finlàndia sàviament va prendre la visió a llarg termini i va passar a millorar la seva cartera de talent. Per començar, van fer que aconseguir un treball en l’ensenyament fos més difícil, ja que el govern ara exigia que tots els mestres tinguessin un títol de mestratge com a condició de feina. Però potser encara més important, la formació docent a Finlàndia es va endurir a la vegada que es va millorar. Els mestres amb especialització necessitaven que aquesta fos en al menys dues àrees. A més, aquesta educació específica havia de ser concedida pel Departament de continguts de la Universitat. Es considerava que el mestre havia de tenir una sòlida base de pedagogia, considerada necessària per a la correcta formació d’un futur docent, pel que la carrera per ser mestre tenia un fort contingut pedagògic.

Una inspecció de l’estat central que avalués el nivell escolar d’ensenyament i aprenentatge.

Aquestes reformes van crear molts enfrontaments i una forta resistència. Els opositors a les reformes argumentaven que era impossible educar a tota la població.

1980

Als anys 80 Finlàndia va deixar de dirigir als seus alumnes a carreres més matemàtiques o més humanístiques depenent de les seves habilitats. Ja que es va considerar que la gent a Finlàndia no podia estar dividida per com d’intel·ligent era.

En aquesta mateixa dècada, el sistema d’educació va emprendre un model d’economia de mercat i va experimentar la descentralització. Aquesta descentralització del sistema educatiu va augmentar l’autonomia de les escoles i per tant, la rendició de comptes per a les escoles i els mestres. Les escoles tenien la responsabilitat de produir els resultats de l’aprenentatge, mentre que el govern tenia la responsabilitat de provenir a les escoles amb la finalitat d’acomplir amb els objectius, pel que es va anar creant un cicle de confiança en la gestió de l’educació finlandesa.

1990 en endavant

A mitjans de 1990 i en resposta a una crisis econòmica, el govern va haver d’afluixar moltes de les normes establertes. En particular, el currículum nacional va anar en davallada, convertint-se en una guia més que no pas un guió i, la inspecció va ser eliminada, donant així molta més autonomia a les escoles. Les reformes de preparació i certificació del mestre, tot i així, es van mantenir fortes i sòlides com en un principi.

Aquests canvis van representar una evolució. Els educadors finlandesos ara gaudien d’àmplia autonomia sobre el currículum i la instrucció i les escoles eren en gran mesura d’autogovern. Però això va succeir només després de dècades de reformes encaminades a augmentar els nivells per a estudiants i professors i assegurar que aquests tenien capacitat per a prosperar sota un sistema encara més descentralitzat. Quan l’educació finlandesa va començar a mostrar un número major de dificultats, sobretot les escoles i professors amb formació més dèbil, les reformes van mostrar un control més estricte amb èmfasi en normes i resultats. Però un cop el professorat va estar millor preparat i capacitat per ensenyar el contingut articulat pel pla d’estudis amb total llibertat pedagògica, i un cop es va millorar l’aprenentatge dels estudiants, l’estat va afluixar el control i va tornar a un sistema educatiu plenament descentralitzat.

Podríem dir que l’èxit de Finlàndia es va construir sobre una sèrie de decisions difícils, implementades amb rigor. I que aquestes eleccions estaven ancorades en un únic conjunt de propostes de valor que afavorien el benestar general del grup el lloc de maximitzar l’èxit d’uns pocs.

A la dècada dels 70 els finlandesos van decidir crear i implementar polítiques per millorar el seu sistema educatiu i durant tot aquest temps han avançat ininterrompudament fins arribar a la primera posició a nivell mundial. Molts països no aconsegueixen aquesta continuïtat en política ni execució de projectes, en alguns casos canviant d’actitud amb cada govern nou. El sistema finlandès ens ensenya la importància d’enfocar-se en el que és bàsic per aconseguir millores reals i duradores. Per a ells el docent és clau en el procés i per tant es van obstinar en invertir en el seu reclutament i educació. En la gran majoria de països del món, això és també el que els polítics i ministres diuen. A Finlàndia no només ho van dir sinó que també van actuar de forma determinada per aconseguir-ho.

Els seus programes de mestratge duren cinc anys, són presencials, rigorosos i amb un èmfasi important en la investigació. El currículum nacional es limita a estipular lineaments i metes nacionals i els docents tenen llibertat a l’aula i sobre els seus programes i llibres. A Finlàndia el nivell de llibertat és efectiu donat el fort sistema de reclutament i educació. Al tenir moltes possibilitats per ser creatius, la professió és una de les més emocionants.

Sara López García, 30 de Març del 2014.