Explicació de l'èxit educatiu a Finlàndia.

Fins el moment hem anat veient les característiques, els resultats i la comparativa del model educatiu finlandès i el nostre. El model educatiu d’aquest petit país nòrdic ens l’han presentat des de fa uns anys com el millor, el que aconsegueix millors resultats i fa dels seus alumnes ciutadans molt ben preparats capaços d’aportar gran valor a la societat. El que resulta més difícil, a priori, és saber quins són aquells factors i/o característiques que converteixen a aquest país en el millor d’Europa i dels millors del món. Després de l’anàlisi que hem anat fent en les anteriors entrades, he volgut recollir, com a conclusió, aquells aspectes que ressalten més i que, al meu parer, ens ajuden a entendre l’èxit d’un sistema educatiu brillant.

Un dels principals factors que més ens ajuden a entendre i explicar l’èxit de finlàndia en educació és el seu afany per construir els pilars de la seva fortalesa en el coneixement, la destresa i la productivitat. Els finlandesos aposten per l’educació perquè saben que com a país petit, envoltat de veïns poderosos com Russia o Suècia i sense un arsenal de recursos naturals a la seva disposició, la cultura i el seu domini en l’àmbit del coneixement és el que els hi dón la possibilitat de competir en una economia global. Una dada reveladora és que Finlàndia és el tercer país del món que inverteix més en I+D i el que té més investigadors per càpita a nivell mundial.

De fet, hi ha qui diu que l’èxit finlandès es deu a que encaixen tres estructures: la família, l’escola i els recursos socioculturals, com ludoteques, biblioteques, cinemes, etc. Els tres engranatges estan lligats i funcionen de manera coordinada, ja que els pares tenen la convicció de què són els primers responsables de l’educació dels seus fills, per davant de l’escola i complementen l’esforç que es fa a l’escola. A Finlàndia, a més, existeix una herència cultural basada en la responsabilitat que fomenta la disciplina i l’esforç, pel que la societat valora a les persones per la seva formació i no per la seva situació socioeconòmica. Els mitjans de comunicació  indirectament també ajuden a l’aprenentatge de la lectura mitjançant programes de televisió en versió original subtitulats, el qual impulsa al nens a aprendre a llegir i a augmentar la velocitat lectora.

Un altre factor clau de l’èxit és que tant polítics, directors de centres escolars, professors i universitats van tots a una i, conjuntament amb les famílies, prioritzen l’educació i el desenvolupament del talent per sobre de qualsevol altre aspecte.

Finlàndia té un sistema on polítics, pedagogs, empresaris, estudiants, etc., saben que l’educació és el principal recurs del país per a competir en el mercat internacional i per a construir una ciutadania cívica. Fa uns anys el sistema estava molt més centralitzat però van descobrir que els resultats eren millors si cedien més poder i autonomia a les escoles. Fins arribar al punt on avui dia es troben, on les competències en educació estan en la seva majoria delegades en l’administració local i al propi centre escolar juntament amb el professorat que està al seu càrrec.

Parlant en termes legislatius i polítics, els avantatges que proporciona el model finlandès als seus estudiants provenen de la seva despesa pública, que va representar al 2009 el 6,8% del PIB (el 5% a Espanya). Així, l’ensenyament obligatori és gratuït en tots els seus conceptes, des del material fins a les despeses de menjador i transport. També els estudis universitaris són gratuïts, inclosos aquells destinats als adults. És, a més, a Finlàndia on l’educació és un dels temes sobre el que existeix consens polític respecte a la seva importància, el que suposa una estabilitat en el sistema educatiu que permet que aquest es desenvolupi completament, pugui evolucionar i madurar dins dels mateixos paràmetres. Els finlandesos, per tant, consideren que l’educació és la clau per al desenvolupament d’un país, per aquesta raó el país nòrdic dedica de l’11% al 12% dels pressupostos de l’estat i els ajuntaments a finançar aquest model d’educació. El més positiu de tot és que la despesa es realitza d’una manera eficient, ja que la despesa mitjana per alumne és molt similar a la d’Espanya, sent els resultats molt diferents, quasi extrapolats. A més, el sistema social finlandès contribueix amb nombroses ajudes oficials a les famílies per a que puguin conciliar la seva feina i l’atenció als seus fills i, amb això, continuar amb la seva dedicació educativa també a la llar.

Sense dubte un dels aspectes més rellevants de l’èxit educatiu de Finlàndia és la gran valoració que rep la figura del professor, ja que Finlàndia és un país on ser professor és un privilegi. Aquesta és una professió venerada socialment i ningú es dedica perquè no té altra opció. Només els millors, els que demostren ser més competents i supere proves de selecció molt dures, aconsegueixen accedir a la universitat per rebre la formació i l’entrenament que els conduirà a les aules. Això és necessari, perquè el professor és el responsable d’aconseguir que cada noi i noia arribi al nivell més alt de coneixement que sigui possible. Això si, no està supeditat a llibres ni a materials; és un professional de l’educació i, com a tal, és el líder, un referent, el conductor de l’espai d’aprenentatge que conformen ells i els seus alumnes. La comunitat confia en els professors perquè saben que han estat molt ben preparats ja que els alumnes amb millors resultats són els únics que poden accedir a la docència.

L’aula és un espai on es combina l’aprenentatge teòric amb l’experimentació i el descobriment per un mateix, aconseguint un espai d’innovació contínua, en un ambient distendit i informal. Missatges com “l’aprenentatge depén de tu mateix”, “és divertit aprendre” i “és bo per al teu futur” són una constant a l’aula, ja que són la base de la motivació i un factor molt important per aconseguir millors resultats a l’aprenentatge. Amb aquest plantejament, les avaluacions no fan falta, només tenen una al final de l’etapa del batxillerat.

El mètode educatiu que impera a les aules és un altre punt a favor de l’èxit de l’educació a Finlàndia. L’escolarització es produeix als set anys, moment en el que els nens arriben a una maduresa intel·lectual suficient que els permet assimilar i comprendre la informació que van rebent. Se’ls ofereix una estabilitat emocional i seguretat, tenint el mateix professor durant els primers sis anys de primària el qual no fomenta, en cap moment, la competitivitat de l’alumnat ni les comparacions. S’intenta, a més dedicar una atenció personal a cada nen, pel qual es compta amb un altre professor que entra a l’aula com a suport. Ambdós professors paren molta atenció a l’evolució de l’alumne des del començament, intentant atallar els problemes d’ordre acadèmic en els primers anys de l’escolarització. Les hores lectives dels nens finlandesos són menors que en altres països, entre les quals es brinden estones de joc i descans.

La metodologia ha abandonat les memoritzacions típiques i fa èmfasi en el desenvolupament de la curiositat, la creativitat i l’experimentació. A Finlàndia l’educació no és una qüestió de transmetre informació, sinó que és més important aprendre a pensar. Per tant, la tipologia de classes, lluny de convertir-se en una classe magistral fonamentalment unidireccional, es converteix en un debat obert on els professors fomenten molt la participació.

Com deia anteriorment, cada escola a Finlàndia té autonomia per organitzar el seu programa d’estudis. L’autonomia de les escoles s’enmarca dins d’un sistema en el que l’educació es concep com quelcom gratuït i igual per a tothom. A més, el sistema finlandès compta amb un treball integrat de tots els estrats del sistema educatiu, ja que estan acostumats a organitzar el sistema educatiu com un tot, pel que la col·laboració per a millorar els plans d’estudi és molt gran.

Tot i aquestes característiques que fan del model finlandès un model a seguir i, tot i els fantàstics resultats acadèmics; un model com el finlandès també té els seus inconvenients. Existeix un alt nombre de nens i adolescents finlandesos que pateixen depressions i ansietat. A més, Finlàndia compta amb una taxa de suïcidis bastant elevada en comparació a altres països de la UE. I, és en aquest punt on es produeix una disparitat important, perquè els alumnes poden obtenir resultats acadèmics brillants, però quan s’observen els índexs de benestar emocional, no sembla que als nens i als adolescents finlandesos els vagi tan bé. Davant d’aquest problema, s’imparteix de manera periòdica a les escoles l’assignatura “Educació per a la salut” on es treballa la competència emocional i social dels alumnes. A Finlàndia es creu que aquest serà un punt de partida per a millorar el benestar emocional dels nens i adolescents finlandesos en un futur proper.

En conclusió, podríem dir que Finlàndia té un sistema educatiu que està pensat per a que ningú es quedi enrere conferint un sistema educatiu que para atenció a cada petit detall per afavorir que el finlandès mitjà tingui un nivell educatiu alt o molt alt. Tot i que el sistema educatiu finlandès sembli molt complet i eficaç, l’escola finlandesa té uns reptes i unes metes que aconseguir com és el fet de respondre a les necessitats del món global amb canvis ràpids, ja que la competència internacional requereix constants millores en el nivell de la investigació i de l’ensenyament. A més, tenint en compte el creixement del nombre d’immigrants i de l’hetereogeneïtat cultural, Finlàndia cada cop ho tindrà més difícil per a mantenir els bons resultats. Per aquesta raó, hauran de prendre exemple d’altres sistemes educatius que hagin viscut una etapa similar i comptin amb rendiments alts. Finlàndia també ha sofert part de la crisis, i amb la recessió econòmica s’ha incrementat el nombre d’alumnes en cada grup-classe. Per això, un altre dels seus reptes és tornar a reduir la mida dels grups a fi de poder donar una resposta individualitzada a cada alumne, tal i com marca la seva màxima. I, tenint en compte els resultats de Finlàndia a PISA, un altre dels reptes que es planteja el país nòrdic és reduir les diferències de sexe en el rendiment de la competència lectora mitjançant les polítiques de foment d’aquesta.

REPTES:

Però és Espanya qui s’ha de plantejar més millores, més canvis. A partir de l’anàlisi que hem fet sobre el sistema educatiu finlandès i tenint en compte la comparativa amb el nostre i l’explicació de l’èxit del país nòrdic, he volgut enumerar el que a mi em sembla necessari per iniciar un canvi en el sistema educatiu del nostre país:

Definir una Estratègia Nacional de futur pactada ampliament, amb una majoria d’acord entre els partits polítics.

És del tot imprescindible donar estabilitat al sistema educatiu, pel que es fa necessari un pacte polític de les principals forces de l’Estat.

Fer transparent el finançament escolar i clarificar i explicar el preu d’una plaça escolar. A més, aplicar aquests criteris a tots els nens/es de l’estat independentment de la titularitat del centre on estudiïn.

Més inversió educativa per part de l’Estat. L’objectiu hauria de ser un 6% del PIB en els propers 10 anys per compensar l’estancament dels últims 14 anys.

Augmentar la despesa pública en la protecció de les dones i els homes amb fills per a la millor conciliació de la vida familiar i laboral.

Potenciar i coordinar els serveis d’atenció sanitaris infantils dins i fora dels centres educatius.

Oferir més autonomia i descentralització als centres educatius i a les administracions locals.

Fer una selecció del professorat d’educació primària i secundària prèvia a l’entrada a la universitat, formació i reciclatge molt estrictes dels docents, especialment en competència lectora.

Professionalització molt exigent de la funció directiva.

Per una millora de l’aprenentatge de la lectura per part del nostre alumnat, crear una xarxa de biblioteques municipals i escolars, exigir i organitzar l’especialitat del seu personal i, prioritzar l’accés a elles per a tots els ciutadans.

Per a una millora de l’aprenentatge de les llengües es podria proposar que el Consell Audiovisual de l’Estat planifiqui que les cadenes de televisió emetin progressivament la programació estrangera en la llengua original amb subtítols.

Tot aquest sistema educatiu que hem estat analitzant des de fa unes quantes entrades és difícilment extrapolable a Espanya, perquè el sistema educatiu finlandès té sentit en una societat ben educada i respectuosa, on els nens són el més important, on la seva educació és un pilar bàsic perquè ells són el futur. Aquí, al nostre país, els nens són lo de menys (fins que no ets adult no et tenen en compte), les classes estan abarrotades i no deixen de fer retallades en educació. A més, les baixes maternals i paternals són ridícules i les mares i els pares que es queden més temps amb els seus fills són vistos com a persones que es deixen, que no volen “realitzar-se”. Per tant, els nens acaben a la llar d’infants o amb els avis, en comptes d’estar amb els pares. A tot això cal sumar que les escoles acaben tenint classes massa estandarditzades, sent tots iguals, intentant que els nens aprenguin a llegir el més aviat possible, en comptes d’esperar a que estiguin motivats per fer-ho. A més, moltes escoles funcionen apartant al que molesta perquè no s’entera i apartant al que no s’entera perquè molesta massa.

I tot això inmers en un sistema social on els que més manen poden fer el que vulguin amb els nostres impostos, on cada partit que arriba al poder fa i desfa com vol, sense tenir probablement mitjans ni estudis per fer-ho i en el que els pares tenen poques possibilitats de participar activament a l’escola principalment perquè no poden sortir de la feina per fer-ho.

Així que com ja hem anat veient, ens queda molt per aprendre, però s’ha de tenir en compte que el problema no radica només en l’àmbit de l’educació, sinó que el nostre país té un problema estructural que afecta a tots els àmbits. 

Sara López García, 21 de Setembre del 2014.

Comparativa del sistema educatiu espanyol amb el finlandès.

Si intentem comparar el sistema educatiu finlandès amb l’espanyol trobarem moltes diferències, diferències que hem d’analitzar i valorar per saber si són la clau de l’èxit i el fracàs d’un i altre sistema educatiu. Després d’un anàlisi minuciós de les característiques d’ambdós sistemes i de la seva trajectòria a les avaluacions de caràcter internacional, volem saber què és el que ens diferencia del reeixit sistema finlandès per a millorar el nostre. Aquestes són algunes de les diferències més significatives que he trobat a partir de la comparació d’ambdós sistemes educatius.  

Qualitat versus quantitat:

Espanya: Al nostre país prima la quantitat en comptes de la qualitat. Som dels països amb més hores lectives, amb més deures per casa, que comencem l’escolarització obligatòria abans i, tot i així, els nostres resultats en rendiment són dels més baixos de la OCDE i a nivell internacional.

Finlàndia: Aquesta és una de les màximes del mètode educatiu finlandès, la qualitat per davant de la quantitat. A Finlàndia l’escolarització obligatòria no es produeix fins els 7 anys d’edat. Tot i així, dos anys després, les seves puntuacions són millors que a la resta de països estudiats de la OCDE, fins i tot tenint menys hores lectives que en altres països. Tot i començar més tard i amb menys hores lectives setmanals, els seus alumnes parlen tres idiomes com a mínim (finlandès, anglès i suec, més un altre optatiu que escullen durant la seva etapa escolar).

Equitat i excel·lència, tots els alumnes poden arribar al màxim:

Espanya: El nostre país ha aconseguit un sistema educatiu igualitària però per la part baixa. Té poc alumnes amb resultats excel·lents i molts amb puntuació mitjana-baixa, segons l’informe PISA. A Espanya, el 86% de l’alumnat acaba graduant-se en ESO. A més, la recent aprovada LOMCE proposa separar als alumnes en funció del seu rendiment molt aviat, amb dos nivells de matemàtiques a la ESO. També permet apartar als alumnes amb notes baixes als 14 anys i derivar-los cap a una FP “bàsica”. Aquest nou sistema que s’implementarà a Espanya dista molt del reeixit model finlandès.

Finlàndia: Finlàndia destaca per tenir una alta proporció d’alumnat en les franges d’excel·lència acadèmica que marca PISA, i molt pocs en la part baixa. És un sistema bastant equitatiu en quant a resultats. Tots els alumnes estudien el mateix en secundària, tot i que poden personalitzar el seu currículum amb assignatures optatives i no se’ls separa per nivells, perquè es considera que qualsevol estudiant, amb els suports i recursos necessaris, poden graduar-se a la ESO. De fet, el 95% dels estudiants finlandesos es graduen a la ESO.

Cada alumnes és important:

Espanya: En el sistema educatiu espanyol els alumnes, en principi, canvien de tutor en cada curs d’escolarització. A més, a Espanya i per falta de recursos humans a les nostres escoles, és molt difícil que els alumnes rebin classes de suport segons els diferents nivells de necessitat, tot i que existeixen les classes de reforç i s’intenta que un professor de suport estigui el major temps possible a l’aula ordinària amb l’alumnat amb necessitats educatives especials.

Finlàndia: A partir dels 7 anys els nens comencen a aprendre a llegir. Abans d’això, a la llar d’infants (1-6 anys) i a preescolar (6-7 anys) es pretén despertar les aptituds dels nens, desenvolupar i ampliar les seves habilitats i la seva curiositat. Per això, cada dia està dedicat a una disciplina. Això es duu a terme només pels matins, tenint els nens les tardes reservades al joc. A més, durant els primers sis anys de primària els nens en totes o en la majoria de les assignatures tenen al mateix mestre, que vetlla perquè cap alumne quedi exclòs. És una manera d’enfortir la seva estabilitat emocional i la seva seguretat. A més, un dels majors encerts de les escoles finlandeses és que paren molta atenció a l’evolució de l’alumne des del començament, intentant atallar els problemes d’ordre acadèmic en els primers anys d’escolarització. Els nois i noies que van més endarrerits tenen un tutor personal i classes de suport segon els diferents nivells de necessitats, ja que es té en compte que cada nen és un món i és possible que no tots aprenguin a la mateixa velocitat.

Es busca ensenyar a pensar, no simplement transmetre informació:

Espanya: Al nostre país la teoria s’assembla molt al model finlandès, però la realitat de la pràctica educativa dista molt del model constructivista de l’aprenentatge, el model que segueix Finlàndia. Moltes de les aules espanyoles, molt al nostre pesar, segueixen tenint un model d’ensenyament molt tradicional basat en la classe magistral i el llibre de text.

Finlàndia: La metodologia finlandesa ha abandonat les memoritzacions típiques del sistema educatiu i s’ha centrat en el desenvolupament de la curiositat, la creativitat i l’experimentació, amb la finalitat de no transmetre de forma automàtica uns coneixements donats, sinó d’aprendre a pensar. Els professors finlandesos treballen molt en grup amb els seus alumnes, buscant retroalimentació dels mateixos i realitzant classes participatives, amb la finalitat de què l’alumne sigui el veritable protagonista, al contrari que en una classe magistral, que és essencialment unidireccional. Així mateix, el grau d’exigència que té el professor és tal que aquest està forçat a anar renovant les seves classes i mètodes d’ensenyament per atraure l’atenció dels alumnes, actualitzant i vinculant allò que ensenya a l’aula amb fets reals i formes que motiven als estudiants.

Número d’hores lectives:

Espanya: En el nostre sistema educatiu s’opta per un alt nombre d’hores lectives, el qual no sempre va associat a un bon resultat acadèmic. Estem per sobre de la mitjana europea en hores escolar, que no en rendiment. Una cosa que també succeeix, d’altra banda, quan ens incorporem al mercat laboral: més hores que la mitjana europea a la feina, per un rendiment menor a la mitjana.

Finlàndia: A més de ser un dels països de la OCDE amb menys hores lectives, a Finlàndia els escolars de primària surten al pati 15 minuts per cada 45 minuts lectius, amb lo qual els nens tenen entre 5 i 6 aturades al dia. La raó és que els nens a edats primerenques no tenen la capacitat de concentració suficient com per estar més temps a classe. A més, la jornada lectiva sol ser intensiva, de 9 a 14 - 15h.

Aprenentatge de la llengua:

Espanya: A Espanya, pel contrari que a Finlàndia, els nens inverteixen moltes hores del seu temps en veure la televisió i no en llegir llibres. Tots els programes emesos per les televisions estan en la llengua oficial, potser aquest és un motiu que se suma a altres per explicar la dificultat dels espanyols en l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

Finlàndia: A Finlàndia les escoles són bilingües. Tots els dibuixos animats, pel·lícules o programes estrangers, s’emeten en versió original subtitulada, el que fa que els nens es familiaritzin amb els idiomes a més curta edat i aprenguin a llegir més ràpid. Els nens tenen interès per aprendre idiomes, principalment per entendre els seus programes favorits de televisió. Els pares i mares són àvids lectors i veuen considerablement menys la televisió que els espanyols, els seus fills en conseqüència imiten les seves conductes de lectura i refusen altres conductes com les d’asseure’s a veure la televisió durant un període de temps prolongat.

La competitivitat:

Espanya: A Espanya l’educació està massa focalitzada en la competitivitat i la comparació és un fet a les nostres aules.

Finlàndia: En el sistema educatiu finlandès es fomenta l’ètica i la ciutadania entre els seus alumnes. De fet, a Finlàndia fins el cinquè curs no hi ha qualificacions numèriques i no es busca fomentar la competència entre alumnes ni les comparacions. A Finlàndia tenen clar que el valor de les persones es basa en el que són i en el que fan, no tant en el que tenen de més o de menys en comparació amb altres.

Fracàs escolar:

Espanya: Al nostre país l’abandonament escolar està al 30%. Per això, el fracàs escolar és un dels principals problemes de l’educació espanyola. Un de cada tres estudiants abandona els seus estudis al nostre país. La diferència amb Finlàndia és clara.

Finlàndia: El fracàs escolar a Finlàndia és d’un 8%, segons les dades de la UNESCO.

Nens independents:

Espanya: Un informe recent diu que a Espanya els nens de 4 a 12 anys passen a l’any quasi les mateixes hores davant la televisió que a l’escola. Això no és formar a nens independents, és literalment desentendre’s d’ells.

Finlàndia: Els escolars finlandesos caminen sols a l’escola des d’aproximadament els 8 anys. Fins i tot els propis nens esperen sols a casa l’arribada dels seus pares de la feina fins les 16:30 o 17h.

Importància del professorat:

Espanya: Els professors no tenen quasi prestigi social. La qualitat del professorat es ressent degut a un clar dèficit en la seva formació durant i després dels seus estudis. De fet, la nota de tall per a la carrera de Magisteri és una de les més baixes i quasi sempre hi ha places disponibles. La nota és baixa en comparació amb altres carreres d’alt prestigi al nostre país, no es fa cap prova exhaustiva per a determinar les capacitats dels futurs mestres i la formació pedagògica és més ben escassa. A més, com veurem més endavant les hores de pedagogia que rep un futur mestre espanyol és deu cops inferior a les hores de pedagogia que rep un futur mestre finlandès. Tot i ser una dada sense rellevància en aquest blog, vull dir que el sou en ambdós països per a un mestre és molt similar, sent el de l’espanyol encara superior al del finlandès en comparació al nivell de vida del país.

Finlàndia: Els estudiants amb millors expedients són els que es dediquen a l’educació. Només un 10% dels estudiants aconsegueix estudiar Magisteri a Finlàndia, pel qual es requereix molta vocació i bones notes. En el país nòrdic, els millors docents es situen en els primers anys d’ensenyament. Per a ser mestre es necessita una qualificació de més d’un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de selectivitat i es requereix, a més, una gran dosi de sensibilitat social (es valora la seva participació en activitats socials, voluntariat, etc.). Cada universitat escull després als seus aspirants a professors amb una entrevista per a valorar la seva capacitat de comunicació i d’empatia, un resum de la lectura d’un llibre, una explicació d’un tema davant d’una classe, una demostració d’aptituds artístiques, una prova de matemàtiques i una altra d’aptituds tecnològiques. La seva formació es basarà en la pedagogia i la didàctica, les quals ocupen 10 cops més de temps que a Espanya (1400 hores a Finlàndia davant les 140 d’Espanya). Una altra dada significativa és que a Finlàndia el director, el qual ha rebut una formació específica, fa el seu propi equip de professors i té capacitat per a decidir. Existeix llibertat curricular per als professors i no hi ha inspecció educativa, pel que hi ha confiança en el professorat. De fet es considera que el sistema controla la qualitat dels seu professorat durant el procés de formació, prevenint i no a posteriori malcurant com fem al nostre país.

Paper dels pares:

Espanya: Els pares estan cada cop més desvinculats de l’educació dels seus fills degut a factors com els horaris laborals i sembla que és el professor el que ha de fer-ho tot en referència a l’educació dels nens. De fet només el 15% dels pares i mares espanyols creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. A això fem de sumar que les facilitats tampoc són les adequades ni pels professors ni per a les pròpies famílies, ja que els horaris laborals al nostre país no permeten una bona conciliació de la vida familiar i laboral. A més, per als professors tampoc és fàcil haver de fer-se càrrec de tot el que els pares demanen a l’escola, ja que la feina del professor acaba quan comença l’educació familiar que moltes vegades si per molts factors és escassa, ineficaç o desgraciadament inexistent. Una altra diferència amb el sistema finlandès és que davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, en el nostre país tenim tendència a posar-nos de part dels nostres fills.

Finlàndia: Els pares estan molt més involucrats en l’educació dels seus fills: truquen als professors sovint per interessar-se pel progrés dels seus fills, fins i tot alguns pares van a classe per veure com s’imparteix l’educació a les aules on estudien els seus fills i que paguen amb els seus impostos. Es dóna per fet que no només s’educa en els centres oficials, i que no només és vàlida l’educació oficial, per això la família és igual d’important, així com la pròpia societat. Davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, a Finlàndia, a priori, és el professor el que compte amb la confiança dels pares. En el país nòrdic, educar és feina dels pares i ensenyar és feina dels professors. De fet, el 55% dels pares i mares finlandesos creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. Cal tenir en compte que pels finlandesos la família és el primer i donen suport a l’estat del benestar massivament, per això consideren essencial la conciliació treball - família. A Finlàndia existeix un emparament i una gran ajuda a les famílies amb fills, les quals reben ajudes per impedir que depenguin exclusivament de la feina privada i abandonin les seves obligacions educatives amb els seus fills. De fet quan una dona és mare té tres opcions de suport social: rebre una ajuda per tenir cura ella mateixa dels seus fills, que els seus fills vagin a cases de cura familiar amb 4 o 5 nens com a màxim i amb els pertinents controls sanitaris i socials, o que vagin a les llars d’infants municipals que depenen del Ministeri d’Assumptes Socials.

Escoles concertades i privades:

Espanya: som el segon país d’Europa amb major percentatge d’escoles concertades, amb un 31% d’escoles de titularitat concertada i privada.

Finlàndia: El percentatge d’escoles concertades o privades és de només el 2% i l’estat paga per cada alumne la mateixa quantitat sigui d’un públic o d’un concertat. A més, a Finlàndia no existeixen les escoles d’elit que només poden ser pagades per uns pocs, ja que preval el principi d’igualtat d’oportunitats i els escolars tenen els mateixos drets independentment de la seva classe social. El 98% de les escoles a Finlàndia són públiques i gratuïtes i inclouen el menjar, material, llibres i s’arriben a tenir fins a dos professors per aula. A més, els nens tenen metges i infermeres escolars que vetllen pel seu benestar físic.

Igualtat de condicions, l’accés als recursos:

Espanya: El Ministeri d’Educació ha eliminat per complet les ajudes al material escolar i, moltes famílies no poden pagar llibres o quaderns. I el conflicte per les beques menjador, que es consideren insuficients, encara no està resolt.

Finlàndia: No es pot rendir igual, ni exigir el mateix, si els alumnes no tenen uns mínims recursos garantits. Aquesta és la idea del sistema finlandès. L’Estat paga el menjar, el material escolar, els llibres de text i fins i tot el transport a tot l’alumnat que cursi l’educació obligatòria a Finlàndia. A més, el Govern i els ajuntaments finlandesos també destinen molts més recursos a les escoles que tenen més alumnes amb dificultats, i hi ha menys alumnes per classe (uns vint), de forma que el mestre pot dedicar més temps a cada estudiant.

Retallada en educació:

Espanya: La situació de l’educació a Espanya es dibuixa complicada. A part de les retallades per part del govern en matèria educativa, l’administració deu diners a l’escola pública i això té com a conseqüència la manca de recursos econòmics i un retard en el pagament als proveïdors per part de les escoles. A més, les retallades en beques de menjador, llibres i material escolar fan que les famílies cada cop tinguin més complicada l’escolarització dels seus fills. Un dels majors problemes és que aquestes retallades afecten més a l’escola pública perquè no té una altra via per al finançament, pel que estan augmentant les diferències entre escoles de diferent titularitat.

Finlàndia: En el país nòrdic la cosa és molt diferent, l’educació és completament gratuïta: llibres, menjador i material escolar. Tot està sufragat per l’estat, sense necessitat de demanar ca beca fins al final de l’escolarització obligatòria. A més, l’educació a Finlàndia és gratuïta des de preescolar fins a la universitat. L’educació ha de ser sempre una inversió a llarg termini. És important recordar que quan a principis dels 90 va desaparèixer la URSS i Finlàndia va sofrir una retallada en les seves exportacions del voltant del 50%, el govern finlandès va optar per fer retallades en educació per pal·liar aquelles conseqüències. El resultat ha estat una generació perduda: ciutadans que ara tenen uns trenta anys i que tenen una formació i una qualitat de vida pitjor que la resta de la ciutadania. D’això és del que va aprendre Finlàndia i, a Espanya, estem caient en la mateixa errada, coneixent quines poden ser les conseqüències. Actualment Finlàndia centra la despesa de recursos a la primària, no a la secundària o terciària com a Espanya. La raó és perquè es considera, encertadament, que a la primària és quan el nen desenvolupa les seves principals habilitats.

Escola pública:

Espanya: A Espanya, l’escola pública és rica i diversa, però falta pressupost. Alguns centres públics han de bregar amb massa desigualtat entre els seus alumnes, cultures i llengües. A més, cada cop hi ha menys diners per a professor de suport per a escolar amb dificultats especials. D’altra banda, les nostres escoles, en especial les privades, tendeixen a escollir als estudiants per estar més alts en els rànquings.

Finlàndia: L’escola pública es cuida, es mima i s’intenta que tingui la millor qualitat possible. De fet un 98% de les escoles a Finlàndia són de titularitat pública. D’altra banda, els centres escolars no escullen als alumnes, són els propis pares els que decideixen i escullen a quina escola volen portar als seus fills. Tot i que normalment els alumnes acaben anant a l’escola que està més a prop de casa, ja que existeix molt poca diferència de qualitat entre centres.

Reformes educatives:

Espanya: Som especialistes en reformes educatives. Ja anem per la setena reforma educativa, l’última la tan coneguda com Llei Wert, la LOMCE. Un dels grans problemes és que, com sempre, aquestes reformes es realitzen sense comptar amb el professorat. A més, a Espanya hi ha una clara intromissió de la política en els continguts que s’ofereixen en els plans d’estudi.

Finlàndia: Quan s’ha tingut que realitzar una reforma educativa, s’ha consultat al professorat. Una altra diferència important és que a Finlàndia l’educació és una qüestió d’estat i els partits es posen com a meta acords en matèria d’educació com quelcom fonamental per a la construcció del país. Sembla que allà no és només qüestió dels propers quatre anys.

Confiança:

El sistema finlandès és un sistema que es basa en la confiança: confiança de/en els ciutadans, poders polítics, institucions educatives, etc. La seva cultura determina un paper fonamental i és un dels motius pel que, molt possiblement, el seu sistema no funcionaria a Espanya. Un exemple és que Finlàndia és el segon país menys corrupte del món, empatat amb Dinamarca (primer lloc). Espanya, per contra es situa en el lloc 30, empatada amb Botswana.

Precisament la diferencia està en l’educació: El secret no està a les aules sinó en la societat. A Finlàndia prevalen els valors comuns i no individuals, són un país on tothom paga impostos i quasi ningú evadeix. A Finlàndia existeixen tres estructures que encaixen a la perfecció: la família, l’escola i els recursos socioculturals (biblioteques de lliure accés, ludoteques, cinemes, etc.). Els pares tenen la convicció de què són els primers responsables de l’educació dels seus fills, per davant de l’escola, i complementen l’esforç que es fa a l’escola. Una dada aclaridora és que a Finlàndia el 80% de les famílies van a la biblioteca el cap de setmana.

Aquestes són algunes de les principals diferencies que podem trobar entre ambdós sistemes educatius. Cal dir que poc tenen a veure un amb l’altre i potser Espanya té molt que aprendre de Finlàndia, un sistema educatiu amb un gran grau d’equitat educativa i amb uns resultats de rendiment més que envejables. Però, no crec que sigui qüestió de copiar models, sinó d’adaptar el que està provat que funciona al nostre context. No és qüestió de més hores lectives, sinó d’aprofitar-les millor. Necessitem destinar a l’educació més recursos i millors professional. Tot i que res ens serviria si no comencem a donar-li, com a societat, la importància que té el fet de que els més petits rebin la millor educació possible. 

Sara López García, 22 de maig del 2014.

Resultats a nivell internacional del sistema educatiu finlandès.

Trajectòria de Finlàndia a les proves internacionals PISA:

PISA 2000:

A PISA 2000, la primera edició d’aquest estudi a nivell internacional, Finlàndia va tenir uns resultats envejosos. Finlàndia es va situar entre els millors països a nivell internacional en matèria educativa ocupant el primer lloc en lectura entre els 43 països participants (els 30 de la OCDE i 13 països associats), el tercer en ciències i el quart en matemàtiques d’entre els 32 països participants en l’estudi.

Els resultats del primer estudi PISA, dut a terme al 2000, van ser rebuts a Finlàndia amb satisfacció i sorpresa. Els finlandesos havien emprès des de feia 30 anys profundes reformes en el seu sistema educatiu; però no havien tingut encara l’oportunitat de constatar els efectes positius d’una manera tan inqüestionable i en el marc d’un estudi comparatiu tan extens.

PISA 2003:

Mantenint-se entre els primers països del món per l’eficàcia de la seva educació, Finlàndia va millorar la seva posició a PISA 2003: entre els 41 països participants, va obtenir el primer lloc en les tres matèries avaluades al 2000 i el segon lloc en la resolució de problemes, matèria introduïda en aquesta nova avaluació.

Finlàndia va fer llavors un estudi atent de l’assumpte i va publicar un anàlisi dels seus resultats a PISA 2003 (el que no havien fet al 2000). L’informe corresponent posa en evidència característiques l’interès de les quals va més enllà dels resultats totals.

L’èxit dels estudiants finlandesos a PISA 2003 va consolidar la fama del sistema educatiu finlandès en la prestació d’una educació d’alta qualitat per a tots, amb una proporció molt petita d’estudiants que no aconsegueixen el nivell de competència 2. Aquest èxit va posar a la palestra la importància de que tant els estudiants com les escoles funcionen millor en un clima caracteritzat per les altes expectatives consolidades a través de fortes relacions entre mestres i alumnes, amb estudiants que estan disposats a invertir esforços i que mostren interès i amb els baixos nivells d’ansietat en l’àmbit escolar, tot plegat amb un clima de disciplina positiva. A més, es va comprovar que és summament important que les autoritats locals i les escoles tinguin una responsabilitat important tant en l’elecció del contingut educatiu com de l’ús dels recursos, tal i com el model educatiu finlandès funciona.

Tot i la satisfacció pels bons resultats obtinguts a PISA 2003, els finlandesos mostraven preocupació per l’actitud negativa aparent dels estudiants finlandesos cap al gaudi de les matemàtiques en comparació amb estudiants d’altres països.

PISA 2006:

L’estudi de PISA 2006 va centrar el seu focus d’atenció a les ciències, però evidentment també va incloure la lectura i les matemàtiques, a més de recopilar les dades dels estudiants, famílies i factors institucionals que poden ajudar a explicar les diferències de rendiment entre els diferents països que van participar. Finlàndia, de nou no va defraudar i, va ocupar el primer lloc en ciències i el segon lloc en matemàtiques i en lectura d’entre els 56 països participants en aquesta edició.

De nou, Finlàndia es va fer amb els primers llocs del rànquing, sent l’enveja dels altres països participants; ja que és un dels millors països tant en rendiment com en equitat educativa. Com en anys anteriors, Finlàndia va continuar sent el focus d’atenció, i va veure convertit al seu sistema educatiu en un dels més analitzats i envejats del món.

PISA 2009:

A la quarta edició de PISA, realitzada a l’any 2009, Finlàndia es va situar prop de la cima, però no va mantenir la condició de número u a nivell internacional com fins ara ho havia aconseguit.

L’àrea d’enfocament principal de l’edició del 1009 va ser de nou la comprensió lectora, on Finlàndia va ocupar el tercer lloc d’entre els 65 països participants a PISA, sent Shanghai-Xina el que presidia el pòdium. Tenint en compte només als països que pertanyen a la OCDE, Finlàndia va ocupar el segon lloc en aquesta matèria. Tot i que Finlàndia hagi baixar uns llocs, es seguia considerant que el nivell general era excel·lent.

A ciències, Finlàndia va obtenir molt bons resultats, ocupant el primer lloc en relació als països de la OCDE i el segon en relació a la totalitat de països participants.

Va ser a matemàtiques, on es va experimentar la patacada més gran. Tot i que tenint en compte els països de la OCDE, Finlàndia seguia ocupant un més que respectat lloc, el segon; en relació a la totalitat dels països participants el seu lloc va baixar fins el sisè lloc, el que va començar a preocupar a la societat finlandesa i a les autoritats competents.

Tot i així, es va seguir comprovant que Finlàndia és dels països en els que hi ha una major equitat en les oportunitats d’aprenentatge i els resultats.

PISA 2012 y la caiguda dels resultats:

A l’última avaluació, PISA 2012, Finlàndia es manté per sobre de la mitjana dels països de la OCDE, tot i que ha estat superat per diversos estats asiàtics i europeus.

Segons l’informe PISA 2012, els estudiants finlandesos de 15 anys van obtenir un resultat de 519 punts en matemàtiques, 25 menys que al 2003, l’últim cop que el coneixement matemàtic va ser la principal matèria de l’estudi PISA. Aquesta reculada, que equival a més de sis mesos d’escolarització, fa caure a Finlàndia des del lloc 2 al 12 a la llista dels 65 països i regions que participen a l’avaluació. Dels països amb millors resultats, set són asiàtics (Shanghai, Singapur, Hong Kong, Taiwan y Corea) i quatre europeus (Liechtenstein, Suïssa, Països Baixos i Estònia).

Els alumnes del país nòrdic van tenir un alt rendiment en les altres dues matèries avaluades, comprensió lectora i ciències, però van caure del primer lloc aconseguit en ambdues al 2003 al sisè lloc en lectura i al cinquè en ciències. Shanghai, Hong Kong, Singapur, Japó i Corea són els cinc països que aconsegueixen millor rendiment que Finlàndia en lectura; i, Shanghai, Hong Kong, Singapur i Japó són els quatre països que aconsegueixen millor rendiment que Finlàndia a ciències.

De fet, es considera que de tots els països que van destacar a l’informe PISA 2003, Finlàndia és el que més ha reculat en l’última avaluació, i aquesta tendència és un motiu greu de preocupació pels finlandesos.

Però, tot i la clara desacceleració, els estudiants finlandesos segueixen sent dels millors en rendiment entre els països de la OCDE, ja que segueix sent el millor en lectura i en ciències d’entre els països europeus.

Altres dades a destacar dels resultats en aquesta edició és que per primer cop les noies finlandeses van superar als nois en rendiment matemàtic. Tot i la davallada dels resultats en matemàtiques, es segueix conservant l’equitat i segueixen havent diferències de molt poca importància entre diferents escoles, tot i que s’observa una crescuda en aquestes.

A la vista està que el prestigiós sistema educatiu de Finlàndia va obtenint cada cop pitjors resultats a l’informe PISA, una tendència que preocupa profundament a les autoritats del país nòrdic, que van fer una crida a una reunió d’urgència per tractar el tema.

Després del coneixement d’aquests resultats el govern finlandès, i més concretament el Ministeri d’Educació ha mostrat la seva preocupació davant d’aquests resultats i ha anunciat la creació immediata d’un ampli fòrum format per experts en ensenyament, polítics, pares i alumnes amb l’objectiu de “salvaguardar el futur del sistema educatiu, reforçar la igualtat i trobar mitjans per millorar i mantenir la motivació en l’aprenentatge i l’estudi”. A més de l’alarma per la davallada en el nivell global, també han mostrat la seva preocupació per les desigualtats creixents i pel ràpid descens en els resultats entre els alumnes de baix rendiment.

Cal tenir en compte que la fama del sistema educatiu de Finlàndia prové de la constant millora de rendiment en els primers tres estudis PISA al 2000, 2003 i 2006. Cap altre país membre de la OCDE ha estat capaç de mostrar una millora constant similar de lectura, matemàtiques i ciències que Finlàndia entre 2000 i 2006. D’altra banda, el sistema escolar de Finlàndia ha estat el més equitatiu. I, una caiguda dels seus resultats pot ser molt critica i a la vegada alarmista tenint en compte la trajectòria fet fins avui dia.

Hi ha diverses interpretacions al voltant d’aquesta ciaguda de resultats. Diversos experts coincideixen en què la falta de motivació és, precisament, una de les causes que expliquen el menor rendiment dels estudiants finlandesos, juntament amb un estancament de les tècniques docents. De fet, hi ha qui no es sorprèn del descens del rendiment dels estudiants finlandesos en matemàtiques, ja que les recents avaluacions nacionals del Consell Nacional d’Educació de Finlàndia han demostrat que l’aprenentatge d’aquesta matèria, i també de la ciència i la lectura al final de l’educació secundària no ha millorat des de 2005.

Tot i així, les avaluacions internacionals dels estudiants han de ser utilitzades amb cura. Tot i que Finlàndia ha sofert una gran davallada des de 2006, segueix sent un dels millors països en matèria educativa de la OCDE. El que possiblement necessita Finlàndia ara mateix és reprendre el rumb que tenia abans, fer una renovació intel·ligent del seus sistema preservant ideals de col·laboració, creativitat, confiança, professionalitat, així com la qualitat dels professional de l’educació.

Existeixen alguns analistes finlandesos que comparen la reculada del seus país a les proves PISA amb ell declivi, víctima de la seva autocomplaença, d’un dels seus símbols nacionals: la companyia tecnològica Nokia. La multinacional finlandesa no va donar un salt endavant en innovació quan estava a el seu moment més àlgid i pocs anys després els seus dispositius van quedar desfasats davant dels del seu rivals, amb la conseqüent davallada de les seves ventes. Amb el seu sistema educatiu entenen que ha pogut passar alguna cosa similar. Finlàndia ha estat massa satisfeta de la seva educació. Altres països han anat a Finlàndia per aprendre del seu sistema educatiu i després han desenvolupat el seu model, i actualment han aconseguit superar-los.

Tot i l’èxit a l’informe PISA 2012 de països asiàtics com Singapur, Corea i Japó, els experts finlandesos coincideixen en què la clau per tornar a estar capdavantera en educació no consisteix en imitar el seu model educatiu, sinó en desenvolupar el propi sistema finlandès.

Interpretació dels resultats de Finlàndia a PISA:

Els resultats de l’estudi PISA suggereixen que no hi ha un únic factor clau darrere del bon rendiment de l’alumnat finès. Hi ha una xarxa de factors interrelacionats, com per exemple els interessos i activitats d’oci del mateix alumnat, les oportunitats d’aprenentatge que ofereix l’escola, el suport i la implicació dels pares i mares, i el context social i cultural de tot el sistema educatiu. S’ha de tenir en compte, a més, factors com l’oferta d’un menjar gratuït a l’escola per a tot l’alumnat i el suport social, pedagògic i psicològic per a l’alumnat amb necessitats educatives especials. A més, la xarxa de biblioteques, el prestigi de l’educació i la cultura, les altes expectatives del professorat, la innovació pedagògica i les recents campanyes per animar a l’alumnat a llegir són també factors que, segurament, han contribuït a l’alt rendiment de Finlàndia, especialment en comprensió lectora. No podem oblidar-nos de l’alta qualitat i preparació del personal docent, factor imprescindible per l’èxit d’un sistema educatiu que durant molts anys ha marcat la diferència. Perquè tot i que la davallada en els resultats d’aquesta última avaluació PISA, cal dir que el sistema finès ha estat dels pocs capaços de combinar un rendiment acadèmic alt amb una gran igualtat i equitat educativa.

Sara López García, 25 de maig del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia III: Professorat.

Aquest col·lectiu ocupa una posició clau en l’èxit de l’educació finlandesa, de fet es considera la pedra angular del sistema educatiu finlandès. Tots els professionals de l’educació estan formats per les universitats i tenen una preparació pedagògica.

Formació:

Per a ser mestre es necessita una qualificació de més d’un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de selectivitat i es requereix, a més, una gran dosi de sensibilitat social (es valora la seva participació en activitats socials, voluntariat, etc.). Cada universitat escull després als seus aspirants a professors amb una entrevista per a valorar la seva capacitat de comunicació i d’empatia, un resum de la lectura d’un llibre, una explicació d’un tema davant d’una classe, una demostració d’aptituds artístiques, una prova de matemàtiques i una altra d’aptituds tecnològiques.

El professorat del preescolar (nens de 1-6 anys d’edat) té una qualificació “Bachelor of Arts in Education per la Facultat d’Educació. A l’aula hi ha un professor per grup a més d’una altra persona amb qualificacions professionals rellevants del nivell secundari superior.

El professorat de la primària (nens de 7 a 12 anys) té una qualificació “Master of Arts in Education” (Mestratge en pedagogia) per la Facultat d’Educació. Els professors dels sis primers graus de l’educació bàsica normalment són professors generalistes.

El professorat de la secundària ( 13-16 anys) té una qualificació de “Master of (assignatura)” amb una quantitat definida d’estudis en les assignatures ensenyades (dependent del nivell; secundària o batxillerat) a més d’una formació en estudis pedagògics. El professorat és especialista en l’assignatura de la qual té una qualificació i imparteix única i exclusivament classes sobre aquella matèria.

El professorat de l’educació superior té una qualificació que depèn de les escoles, però generalment sol ser de Doctor.

La feina del professor és molt respectada, havent un alt nivell de competició entre els candidats a accedir a aquests estudis, ja que per a ser mestre a Finlàndia la nota de tall a la Universitat és superior a 9 sobre 10. La professió de mestre és molt sol·licitada, ja que menys del 10% dels estudiants que la sol·liciten són acceptats. La formació del professorat és molt estricta, ja que han de cursar tres anys de llicenciatura en pedagogia i dos anys més en un mestratge, el qual no és un pas directe a les aules de classe, ja que abans han de presentar una prova per a la seva selecció en la qual, per exemple, al 2011 de 1.600 sol·licituds per a ser professors només 160 persones van aconseguir acreditar-se. Per tant, només els millors arriben a aconseguir una plaça de professor.

Selecció del professorat per centres: A Finlàndia no existeix un sistema d’oposicions com l’espanyol. Allà cada municipi contracta al director del centre i aquest contracta als professors. Això permet que cada centre pugui crear els millors equips de treball i buscar als professors que millor encaixin en el seu projecte educatiu real. Quan acaben la seva formació, els mestres es sotmeten a processos de formació oberts, s’anuncien vacants i es seleccionen candidats. Cada administració educativa és responsable de contracta al seu professorat. L’objectiu d’aquest procediment no és un altre que seleccionar a aquells professors que estiguin millor qualificats per a cada lloc en particular. I si un professor no realitza la seva feina de forma satisfactòria, poden canviar-ho per un altre. L’escola pública a Finlàndia és diferent, es com si cadascuna fos de gestió privada.

Llibertat curricular: L’elevat nivell d’educació dels mestres els permet planificar el seu propi treball i escollir independentment els seus mètodes d’ensenyament. El sistema escolar finlandès està basat en una cultura de la confiança i la manca de controls, i els mestres tenen un paper actiu en el desenvolupament de la seva pròpia feina. Per mitjà d’aquesta feina proporcionen un exemple d’aprenentatge permanent. És per això, que els professors poden adaptar les lliçons com creguin més oportú per a preparar al seu alumnat de forma correcta pels estàndards nacionals. A més els professors són rarament avaluats, no hi ha test ni inspeccions. També cal dir que la formació inicial que reben els mestres garanteix la homogeneïtat de l’ensenyament en tot el país.

Salaris: Els professors són pagats amb els diners que l’Estat destina a cada escola, que depèn del número d’alumnes que és capaç atraure. Després, cada centre organitza el seu pressupost com estimi convenient. En realitat, la diferència amb el que cobren els mestres al nostre país no és molt gran. D’acord a les dades de la OCDE, el salari mitjà anual en paritat de poder adquisitiu per a un professor espanyol era al 2010 de 41.339 dòlars, davant dels 37.866 dòlars dels finlandesos. El que si canvia són els incentius, tant monetaris com de reconeixement social i la forma en la que es premia als bons mestres.

Els professors treballen 190 dies l’any, compten amb un sindicat fort i tenen no només el respecte de la societat sinó també la seva protecció: a Finlàndia pegar a un professor és igual que pegar a un policia.

Formació permanent: Les escoles finlandeses busquen motivar als seus docents, que estan molt preocupats per mantenir-se al dia amb els canvis de la societat i de la seva professió. Això no s’aconsegueix en un règim d’obligació sinó mitjançant la negociació, el diàleg i un adequat sistema d’incentius.

Respecte: Una altra característica d’aquest sistema és que la figura del professor és molt respectada dins de la societat finlandesa. És una de les professions millor considerades del país i es preocupen de que continuï sent així.

L’educació a Finlàndia està basada en la confiança: La comunitat confia en les escoles, la població confia en els professors i aquests confien en els alumnes. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia II: Aspectes organitzatius.

ASPECTES ORGANITZATIUS

Centres escolars: Finlàndia no té una gran col·lecció d’estàndards educatius nacionals. Tenen petites col·leccions d’estàndards definits de forma general i permeten l’adaptació local a l’entorn i als alumnes. Finlàndia és un país en el que les escoles tenen pressupostos modestos, desenvolupen el seu propi currículum, investiguen i implementen noves tecnologies, no tenen una bretxa en quant a assoliments i en el no es deixa cap nen enrere. Entre centres, les diferències de regions (rural - urbà), de nivell socioeconòmic i d’usuaris de diferents llengües són petites.

La xarxa d’escoles és molt extensa per tot el país, fins i tot en llocs llunyans. Només el 3% de les escoles tenen més de 500 alumnes, el 40% tenen menys de 50.

Els centres i la seva titularitat: Finlàndia està bolcada amb les seves escoles públiques i per tant té poques de privades (el 95% dels centres són públics). En el sistema d’educació a Finlàndia, la creació d’una escola privada ha de ser aprovada per l’ajuntament de la ciutat en la que s’obri, i la llei dicta que els seus fons han de ser dels mateixos que en les altres escoles públiques, no han de cobrar per les classes i han d’admetre a estudiants d’una manera no selectiva. Això fa que enviar als nens a l’escola privada no sigui gaire atractiu. És per aquesta raó i degut al seu ampli i excel·lent sistema d’educació pública, a Finlàndia no hi ha mercat privat d’educació i capacitació en els cicles bàsics. En altres nivells i sectors, la participació del sector privat també és relativament petita en comparació amb altres països occidentals.

El percentatge de les institucions d’educació secundària superior general (batxillerat) i de formació professional públicament finançades, del 98 i 70 %, respectivament. Les institucions privades estan sota la supervisió pública: segueixen currículums nacionals i el sistema de qualificació confirmat per la Direcció Nacional Finlandesa d’Educació. També reben el mateix nivell de finançament públic que les escoles públiques. La responsabilitat del finançament educatiu està dividit entre l’Estat i les autoritats locals. En quant al finançament de l’educació primària i secundària, les subvencions estatals cobreixen el 57% de les despeses, mentre que les contribucions municipals cobreixen, de mitjana, el 43% restant.

Els fons que rep cada centre són proporcionals al nivell de qualitat que aquests ofereixen. El govern central s’encarrega d’entregar els fons corresponents a cada escola, i aquestes, amb un funcionament individual, creen les seves pròpies regles de funcionament, aconsegueixen investigar i adoptar noves tecnologies.

Assignació de centre: Les autoritats locals designen una plaça escolar per a cada alumne a prop de la seva residència, tenint, tot i així, els pares dret a escollir l’escola que més els hi agradi, no la que els toqui per proximitat. Però, al final, la realitat és que solen escollir l’escola que està més a prop de la seva casa, perquè saben que qualsevol ofereix un altíssim nivell. El que està clar és que cap escola selecciona al seu alumnat, més aviat és a l’inrevés.

Organització del centre escolar: L’any escolar comprèn 190 dies, a partir de mitjans d’agost fins al començament de juny. Les escoles funcionen cinc dies a la setmana, i el mínim de lliçons setmanals varia entre 19 i 30 segons el nivell i el número d’assignatures opcionals. A més, hi ha autonomia local per decidir sobre les vacances extraordinàries.

Tot i que pot semblar que per aconseguir aquests nivells d’educació passen moltes més hores a l’escola, no és així. Hi ha menys hores lectives que a Espanya. La jornada escolar va des de les 8:30 o 9:00 am fins a les 3:00 pm amb mitja hora per a dinar. Les classes es limiten a 45 minuts i s’entrecreuen amb períodes de descans de 15 minuts durant els quals els alumnes poden caminar tranquil·lament pels passadissos, parlar tranquil·lament a les sales de descans, jugar o utilitzar els ordinadors posats a la seva disposició. En total, sumen 608 hores lectives a primària, davant de les 875 hores d’Espanya.

La mitjana d’alumnes per classe és de 23. Les classes són mixtes, nens i nenes, amb diferents graus de capacitat.

ADMINISTRACIÓ I FINANÇAMENT

Subsidi estatal per a estudis: Com a part del sistema de seguretat social, cada estudiant finlandès de nivell d’estudis professionals bàsics i estudis superiors té dret al subsidi estatal per a cobrir part de les despeses de manutenció i vivint durant els estudis. Aquest dret, el del subsidi, està vinculat a l’aprovació d’un número predeterminat de matèries per mes.

L’administració local juga un paper important: La política educativa és responsabilitat del Ministeri d’Educació. De fet, l’educació bàsica i superior està organitzada per l’Estat. La Direcció Nacional Finlandesa d’Educació coopera amb el Ministeri a fi de desenvolupar els objectius, el contingut i els mètodes d’ensenyament per a l’educació primària, secundària i d’adults. A més, cadascuna de les sis províncies finlandeses té el seu propi Departament d’Educació i Cultural que s’encarrega d’aquests comesos. L’administració de l’educació a nivell local és responsabilitat de les autoritats locals. De fet la prestació de l’escolaritat primària està a càrrec dels 450 municipis en què es divideix el país, que tenen el deure d’organitzar l’ensenyament per a tots els nens en edat escolar residents en el seu territori o d’ocupar-se de que rebin instrucció. Cal dir que existeix una col·laboració intensa entre les autoritats educatives i les associacions de mestres, directors escolars i la resta de la societat.

Despesa pública en educació: Al 2010, la despesa pública en educació representava el 6,4% del PNB. La despesa per càpita és de 2.100€, i 11.000 milions en total. Aquest número per si sol no ens diu gaire, però és menys que la mitjana que els països de la OCDE gasten. L’educació a Finlàndia optimitza els recursos, no els malbarata.

Autonomia educativa: Els municipis determinen el grau d’autonomia que es concedeix a les escoles. Les escoles estan autoritzades per a impartir serveis educatius d’acord amb els seus propis arranjaments administratius, sempre i quan les funcions bàsiques determinades per les lleis siguin respectades. Per això, una de les característiques més importants del sistema finès és que cada escola té la seva pròpia organització en funció de les seves necessitats. Per tant, hi ha una autonomia en cada centre enorme, que permet que l’educació es centri en les necessitats dels alumnes. És, per tant, el municipi i després el professor el que pren la decisió sobre el que s’ha de fer, per tant hi ha una autonomia enorme que permet que l’educació es centri en les necessitats dels alumnes. Tot i que pot semblar mentida els alumnes surten molt ben preparats i de manera molt homogènia.

Tot i que pot semblar una mica desorganitzat que cada centre tingui autonomia per a decidir sobre el seu programa d’estudis, no és així. Al donar-li autonomia i confiança a cada centre el Govern no està pendent de presentar plans d’estudis que s’adaptin a la seva ideologia o de canviar el que ha imposat l’anterior Executiu.

A mode de curiositat: El parlament finlandès, a l’igual que l’espanyol, té molts grups polítics però es demana que dues terceres parts estiguin d’acord per aprovar les lleis d’educació, el que obliga als dos grans grups a pactar i això dóna una estabilitat enorme. De fet la seva llei d’educació no es canvia completament cada quatre o vuit anys.

Avaluació en comptes d’inspecció: No hi ha cap sistema d’inspecció separat de l’escola, i les visites d’inspecció a les escoles efectuades per les autoritats estatals han estat suprimides. Les activitats dels municipis estan guiades per la legislació i els currículums nacionals. El sistema es sustenta en la competència dels professors i en la seva feina d’acomplir amb els objectius establerts en els currículums. S’ha concedit un paper important tant a l’autoavaluació com a l’avaluació externa. 

Al 2003, es va fundar un Consell d’Avaluació per a l’Educació i Capacitació per a recolzar al Ministeri d’Educació en les funcions de l’avaluació. Té la responsabilitat de la planificació, coordinació, gestió i desenvolupament de l’avaluació de l’educació bàsica i secundària superior. Les escoles superiors professionals i les universitats són responsables de l’avaluació de les seves pròpies operacions i resultats. Al respecte, estan recolzades pel Consell d’Avaluació de l’Educació Superior. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.