Comparativa del sistema educatiu espanyol amb el finlandès.

Si intentem comparar el sistema educatiu finlandès amb l’espanyol trobarem moltes diferències, diferències que hem d’analitzar i valorar per saber si són la clau de l’èxit i el fracàs d’un i altre sistema educatiu. Després d’un anàlisi minuciós de les característiques d’ambdós sistemes i de la seva trajectòria a les avaluacions de caràcter internacional, volem saber què és el que ens diferencia del reeixit sistema finlandès per a millorar el nostre. Aquestes són algunes de les diferències més significatives que he trobat a partir de la comparació d’ambdós sistemes educatius.  

Qualitat versus quantitat:

Espanya: Al nostre país prima la quantitat en comptes de la qualitat. Som dels països amb més hores lectives, amb més deures per casa, que comencem l’escolarització obligatòria abans i, tot i així, els nostres resultats en rendiment són dels més baixos de la OCDE i a nivell internacional.

Finlàndia: Aquesta és una de les màximes del mètode educatiu finlandès, la qualitat per davant de la quantitat. A Finlàndia l’escolarització obligatòria no es produeix fins els 7 anys d’edat. Tot i així, dos anys després, les seves puntuacions són millors que a la resta de països estudiats de la OCDE, fins i tot tenint menys hores lectives que en altres països. Tot i començar més tard i amb menys hores lectives setmanals, els seus alumnes parlen tres idiomes com a mínim (finlandès, anglès i suec, més un altre optatiu que escullen durant la seva etapa escolar).

Equitat i excel·lència, tots els alumnes poden arribar al màxim:

Espanya: El nostre país ha aconseguit un sistema educatiu igualitària però per la part baixa. Té poc alumnes amb resultats excel·lents i molts amb puntuació mitjana-baixa, segons l’informe PISA. A Espanya, el 86% de l’alumnat acaba graduant-se en ESO. A més, la recent aprovada LOMCE proposa separar als alumnes en funció del seu rendiment molt aviat, amb dos nivells de matemàtiques a la ESO. També permet apartar als alumnes amb notes baixes als 14 anys i derivar-los cap a una FP “bàsica”. Aquest nou sistema que s’implementarà a Espanya dista molt del reeixit model finlandès.

Finlàndia: Finlàndia destaca per tenir una alta proporció d’alumnat en les franges d’excel·lència acadèmica que marca PISA, i molt pocs en la part baixa. És un sistema bastant equitatiu en quant a resultats. Tots els alumnes estudien el mateix en secundària, tot i que poden personalitzar el seu currículum amb assignatures optatives i no se’ls separa per nivells, perquè es considera que qualsevol estudiant, amb els suports i recursos necessaris, poden graduar-se a la ESO. De fet, el 95% dels estudiants finlandesos es graduen a la ESO.

Cada alumnes és important:

Espanya: En el sistema educatiu espanyol els alumnes, en principi, canvien de tutor en cada curs d’escolarització. A més, a Espanya i per falta de recursos humans a les nostres escoles, és molt difícil que els alumnes rebin classes de suport segons els diferents nivells de necessitat, tot i que existeixen les classes de reforç i s’intenta que un professor de suport estigui el major temps possible a l’aula ordinària amb l’alumnat amb necessitats educatives especials.

Finlàndia: A partir dels 7 anys els nens comencen a aprendre a llegir. Abans d’això, a la llar d’infants (1-6 anys) i a preescolar (6-7 anys) es pretén despertar les aptituds dels nens, desenvolupar i ampliar les seves habilitats i la seva curiositat. Per això, cada dia està dedicat a una disciplina. Això es duu a terme només pels matins, tenint els nens les tardes reservades al joc. A més, durant els primers sis anys de primària els nens en totes o en la majoria de les assignatures tenen al mateix mestre, que vetlla perquè cap alumne quedi exclòs. És una manera d’enfortir la seva estabilitat emocional i la seva seguretat. A més, un dels majors encerts de les escoles finlandeses és que paren molta atenció a l’evolució de l’alumne des del començament, intentant atallar els problemes d’ordre acadèmic en els primers anys d’escolarització. Els nois i noies que van més endarrerits tenen un tutor personal i classes de suport segon els diferents nivells de necessitats, ja que es té en compte que cada nen és un món i és possible que no tots aprenguin a la mateixa velocitat.

Es busca ensenyar a pensar, no simplement transmetre informació:

Espanya: Al nostre país la teoria s’assembla molt al model finlandès, però la realitat de la pràctica educativa dista molt del model constructivista de l’aprenentatge, el model que segueix Finlàndia. Moltes de les aules espanyoles, molt al nostre pesar, segueixen tenint un model d’ensenyament molt tradicional basat en la classe magistral i el llibre de text.

Finlàndia: La metodologia finlandesa ha abandonat les memoritzacions típiques del sistema educatiu i s’ha centrat en el desenvolupament de la curiositat, la creativitat i l’experimentació, amb la finalitat de no transmetre de forma automàtica uns coneixements donats, sinó d’aprendre a pensar. Els professors finlandesos treballen molt en grup amb els seus alumnes, buscant retroalimentació dels mateixos i realitzant classes participatives, amb la finalitat de què l’alumne sigui el veritable protagonista, al contrari que en una classe magistral, que és essencialment unidireccional. Així mateix, el grau d’exigència que té el professor és tal que aquest està forçat a anar renovant les seves classes i mètodes d’ensenyament per atraure l’atenció dels alumnes, actualitzant i vinculant allò que ensenya a l’aula amb fets reals i formes que motiven als estudiants.

Número d’hores lectives:

Espanya: En el nostre sistema educatiu s’opta per un alt nombre d’hores lectives, el qual no sempre va associat a un bon resultat acadèmic. Estem per sobre de la mitjana europea en hores escolar, que no en rendiment. Una cosa que també succeeix, d’altra banda, quan ens incorporem al mercat laboral: més hores que la mitjana europea a la feina, per un rendiment menor a la mitjana.

Finlàndia: A més de ser un dels països de la OCDE amb menys hores lectives, a Finlàndia els escolars de primària surten al pati 15 minuts per cada 45 minuts lectius, amb lo qual els nens tenen entre 5 i 6 aturades al dia. La raó és que els nens a edats primerenques no tenen la capacitat de concentració suficient com per estar més temps a classe. A més, la jornada lectiva sol ser intensiva, de 9 a 14 - 15h.

Aprenentatge de la llengua:

Espanya: A Espanya, pel contrari que a Finlàndia, els nens inverteixen moltes hores del seu temps en veure la televisió i no en llegir llibres. Tots els programes emesos per les televisions estan en la llengua oficial, potser aquest és un motiu que se suma a altres per explicar la dificultat dels espanyols en l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

Finlàndia: A Finlàndia les escoles són bilingües. Tots els dibuixos animats, pel·lícules o programes estrangers, s’emeten en versió original subtitulada, el que fa que els nens es familiaritzin amb els idiomes a més curta edat i aprenguin a llegir més ràpid. Els nens tenen interès per aprendre idiomes, principalment per entendre els seus programes favorits de televisió. Els pares i mares són àvids lectors i veuen considerablement menys la televisió que els espanyols, els seus fills en conseqüència imiten les seves conductes de lectura i refusen altres conductes com les d’asseure’s a veure la televisió durant un període de temps prolongat.

La competitivitat:

Espanya: A Espanya l’educació està massa focalitzada en la competitivitat i la comparació és un fet a les nostres aules.

Finlàndia: En el sistema educatiu finlandès es fomenta l’ètica i la ciutadania entre els seus alumnes. De fet, a Finlàndia fins el cinquè curs no hi ha qualificacions numèriques i no es busca fomentar la competència entre alumnes ni les comparacions. A Finlàndia tenen clar que el valor de les persones es basa en el que són i en el que fan, no tant en el que tenen de més o de menys en comparació amb altres.

Fracàs escolar:

Espanya: Al nostre país l’abandonament escolar està al 30%. Per això, el fracàs escolar és un dels principals problemes de l’educació espanyola. Un de cada tres estudiants abandona els seus estudis al nostre país. La diferència amb Finlàndia és clara.

Finlàndia: El fracàs escolar a Finlàndia és d’un 8%, segons les dades de la UNESCO.

Nens independents:

Espanya: Un informe recent diu que a Espanya els nens de 4 a 12 anys passen a l’any quasi les mateixes hores davant la televisió que a l’escola. Això no és formar a nens independents, és literalment desentendre’s d’ells.

Finlàndia: Els escolars finlandesos caminen sols a l’escola des d’aproximadament els 8 anys. Fins i tot els propis nens esperen sols a casa l’arribada dels seus pares de la feina fins les 16:30 o 17h.

Importància del professorat:

Espanya: Els professors no tenen quasi prestigi social. La qualitat del professorat es ressent degut a un clar dèficit en la seva formació durant i després dels seus estudis. De fet, la nota de tall per a la carrera de Magisteri és una de les més baixes i quasi sempre hi ha places disponibles. La nota és baixa en comparació amb altres carreres d’alt prestigi al nostre país, no es fa cap prova exhaustiva per a determinar les capacitats dels futurs mestres i la formació pedagògica és més ben escassa. A més, com veurem més endavant les hores de pedagogia que rep un futur mestre espanyol és deu cops inferior a les hores de pedagogia que rep un futur mestre finlandès. Tot i ser una dada sense rellevància en aquest blog, vull dir que el sou en ambdós països per a un mestre és molt similar, sent el de l’espanyol encara superior al del finlandès en comparació al nivell de vida del país.

Finlàndia: Els estudiants amb millors expedients són els que es dediquen a l’educació. Només un 10% dels estudiants aconsegueix estudiar Magisteri a Finlàndia, pel qual es requereix molta vocació i bones notes. En el país nòrdic, els millors docents es situen en els primers anys d’ensenyament. Per a ser mestre es necessita una qualificació de més d’un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de selectivitat i es requereix, a més, una gran dosi de sensibilitat social (es valora la seva participació en activitats socials, voluntariat, etc.). Cada universitat escull després als seus aspirants a professors amb una entrevista per a valorar la seva capacitat de comunicació i d’empatia, un resum de la lectura d’un llibre, una explicació d’un tema davant d’una classe, una demostració d’aptituds artístiques, una prova de matemàtiques i una altra d’aptituds tecnològiques. La seva formació es basarà en la pedagogia i la didàctica, les quals ocupen 10 cops més de temps que a Espanya (1400 hores a Finlàndia davant les 140 d’Espanya). Una altra dada significativa és que a Finlàndia el director, el qual ha rebut una formació específica, fa el seu propi equip de professors i té capacitat per a decidir. Existeix llibertat curricular per als professors i no hi ha inspecció educativa, pel que hi ha confiança en el professorat. De fet es considera que el sistema controla la qualitat dels seu professorat durant el procés de formació, prevenint i no a posteriori malcurant com fem al nostre país.

Paper dels pares:

Espanya: Els pares estan cada cop més desvinculats de l’educació dels seus fills degut a factors com els horaris laborals i sembla que és el professor el que ha de fer-ho tot en referència a l’educació dels nens. De fet només el 15% dels pares i mares espanyols creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. A això fem de sumar que les facilitats tampoc són les adequades ni pels professors ni per a les pròpies famílies, ja que els horaris laborals al nostre país no permeten una bona conciliació de la vida familiar i laboral. A més, per als professors tampoc és fàcil haver de fer-se càrrec de tot el que els pares demanen a l’escola, ja que la feina del professor acaba quan comença l’educació familiar que moltes vegades si per molts factors és escassa, ineficaç o desgraciadament inexistent. Una altra diferència amb el sistema finlandès és que davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, en el nostre país tenim tendència a posar-nos de part dels nostres fills.

Finlàndia: Els pares estan molt més involucrats en l’educació dels seus fills: truquen als professors sovint per interessar-se pel progrés dels seus fills, fins i tot alguns pares van a classe per veure com s’imparteix l’educació a les aules on estudien els seus fills i que paguen amb els seus impostos. Es dóna per fet que no només s’educa en els centres oficials, i que no només és vàlida l’educació oficial, per això la família és igual d’important, així com la pròpia societat. Davant qualsevol situació de conflicte entre professor i alumne, a Finlàndia, a priori, és el professor el que compte amb la confiança dels pares. En el país nòrdic, educar és feina dels pares i ensenyar és feina dels professors. De fet, el 55% dels pares i mares finlandesos creuen que la família és més responsable que l’escola de l’educació dels seus fills. Cal tenir en compte que pels finlandesos la família és el primer i donen suport a l’estat del benestar massivament, per això consideren essencial la conciliació treball - família. A Finlàndia existeix un emparament i una gran ajuda a les famílies amb fills, les quals reben ajudes per impedir que depenguin exclusivament de la feina privada i abandonin les seves obligacions educatives amb els seus fills. De fet quan una dona és mare té tres opcions de suport social: rebre una ajuda per tenir cura ella mateixa dels seus fills, que els seus fills vagin a cases de cura familiar amb 4 o 5 nens com a màxim i amb els pertinents controls sanitaris i socials, o que vagin a les llars d’infants municipals que depenen del Ministeri d’Assumptes Socials.

Escoles concertades i privades:

Espanya: som el segon país d’Europa amb major percentatge d’escoles concertades, amb un 31% d’escoles de titularitat concertada i privada.

Finlàndia: El percentatge d’escoles concertades o privades és de només el 2% i l’estat paga per cada alumne la mateixa quantitat sigui d’un públic o d’un concertat. A més, a Finlàndia no existeixen les escoles d’elit que només poden ser pagades per uns pocs, ja que preval el principi d’igualtat d’oportunitats i els escolars tenen els mateixos drets independentment de la seva classe social. El 98% de les escoles a Finlàndia són públiques i gratuïtes i inclouen el menjar, material, llibres i s’arriben a tenir fins a dos professors per aula. A més, els nens tenen metges i infermeres escolars que vetllen pel seu benestar físic.

Igualtat de condicions, l’accés als recursos:

Espanya: El Ministeri d’Educació ha eliminat per complet les ajudes al material escolar i, moltes famílies no poden pagar llibres o quaderns. I el conflicte per les beques menjador, que es consideren insuficients, encara no està resolt.

Finlàndia: No es pot rendir igual, ni exigir el mateix, si els alumnes no tenen uns mínims recursos garantits. Aquesta és la idea del sistema finlandès. L’Estat paga el menjar, el material escolar, els llibres de text i fins i tot el transport a tot l’alumnat que cursi l’educació obligatòria a Finlàndia. A més, el Govern i els ajuntaments finlandesos també destinen molts més recursos a les escoles que tenen més alumnes amb dificultats, i hi ha menys alumnes per classe (uns vint), de forma que el mestre pot dedicar més temps a cada estudiant.

Retallada en educació:

Espanya: La situació de l’educació a Espanya es dibuixa complicada. A part de les retallades per part del govern en matèria educativa, l’administració deu diners a l’escola pública i això té com a conseqüència la manca de recursos econòmics i un retard en el pagament als proveïdors per part de les escoles. A més, les retallades en beques de menjador, llibres i material escolar fan que les famílies cada cop tinguin més complicada l’escolarització dels seus fills. Un dels majors problemes és que aquestes retallades afecten més a l’escola pública perquè no té una altra via per al finançament, pel que estan augmentant les diferències entre escoles de diferent titularitat.

Finlàndia: En el país nòrdic la cosa és molt diferent, l’educació és completament gratuïta: llibres, menjador i material escolar. Tot està sufragat per l’estat, sense necessitat de demanar ca beca fins al final de l’escolarització obligatòria. A més, l’educació a Finlàndia és gratuïta des de preescolar fins a la universitat. L’educació ha de ser sempre una inversió a llarg termini. És important recordar que quan a principis dels 90 va desaparèixer la URSS i Finlàndia va sofrir una retallada en les seves exportacions del voltant del 50%, el govern finlandès va optar per fer retallades en educació per pal·liar aquelles conseqüències. El resultat ha estat una generació perduda: ciutadans que ara tenen uns trenta anys i que tenen una formació i una qualitat de vida pitjor que la resta de la ciutadania. D’això és del que va aprendre Finlàndia i, a Espanya, estem caient en la mateixa errada, coneixent quines poden ser les conseqüències. Actualment Finlàndia centra la despesa de recursos a la primària, no a la secundària o terciària com a Espanya. La raó és perquè es considera, encertadament, que a la primària és quan el nen desenvolupa les seves principals habilitats.

Escola pública:

Espanya: A Espanya, l’escola pública és rica i diversa, però falta pressupost. Alguns centres públics han de bregar amb massa desigualtat entre els seus alumnes, cultures i llengües. A més, cada cop hi ha menys diners per a professor de suport per a escolar amb dificultats especials. D’altra banda, les nostres escoles, en especial les privades, tendeixen a escollir als estudiants per estar més alts en els rànquings.

Finlàndia: L’escola pública es cuida, es mima i s’intenta que tingui la millor qualitat possible. De fet un 98% de les escoles a Finlàndia són de titularitat pública. D’altra banda, els centres escolars no escullen als alumnes, són els propis pares els que decideixen i escullen a quina escola volen portar als seus fills. Tot i que normalment els alumnes acaben anant a l’escola que està més a prop de casa, ja que existeix molt poca diferència de qualitat entre centres.

Reformes educatives:

Espanya: Som especialistes en reformes educatives. Ja anem per la setena reforma educativa, l’última la tan coneguda com Llei Wert, la LOMCE. Un dels grans problemes és que, com sempre, aquestes reformes es realitzen sense comptar amb el professorat. A més, a Espanya hi ha una clara intromissió de la política en els continguts que s’ofereixen en els plans d’estudi.

Finlàndia: Quan s’ha tingut que realitzar una reforma educativa, s’ha consultat al professorat. Una altra diferència important és que a Finlàndia l’educació és una qüestió d’estat i els partits es posen com a meta acords en matèria d’educació com quelcom fonamental per a la construcció del país. Sembla que allà no és només qüestió dels propers quatre anys.

Confiança:

El sistema finlandès és un sistema que es basa en la confiança: confiança de/en els ciutadans, poders polítics, institucions educatives, etc. La seva cultura determina un paper fonamental i és un dels motius pel que, molt possiblement, el seu sistema no funcionaria a Espanya. Un exemple és que Finlàndia és el segon país menys corrupte del món, empatat amb Dinamarca (primer lloc). Espanya, per contra es situa en el lloc 30, empatada amb Botswana.

Precisament la diferencia està en l’educació: El secret no està a les aules sinó en la societat. A Finlàndia prevalen els valors comuns i no individuals, són un país on tothom paga impostos i quasi ningú evadeix. A Finlàndia existeixen tres estructures que encaixen a la perfecció: la família, l’escola i els recursos socioculturals (biblioteques de lliure accés, ludoteques, cinemes, etc.). Els pares tenen la convicció de què són els primers responsables de l’educació dels seus fills, per davant de l’escola, i complementen l’esforç que es fa a l’escola. Una dada aclaridora és que a Finlàndia el 80% de les famílies van a la biblioteca el cap de setmana.

Aquestes són algunes de les principals diferencies que podem trobar entre ambdós sistemes educatius. Cal dir que poc tenen a veure un amb l’altre i potser Espanya té molt que aprendre de Finlàndia, un sistema educatiu amb un gran grau d’equitat educativa i amb uns resultats de rendiment més que envejables. Però, no crec que sigui qüestió de copiar models, sinó d’adaptar el que està provat que funciona al nostre context. No és qüestió de més hores lectives, sinó d’aprofitar-les millor. Necessitem destinar a l’educació més recursos i millors professional. Tot i que res ens serviria si no comencem a donar-li, com a societat, la importància que té el fet de que els més petits rebin la millor educació possible. 

Sara López García, 22 de maig del 2014.

Resultats a nivell internacional del sistema educatiu finlandès.

Trajectòria de Finlàndia a les proves internacionals PISA:

PISA 2000:

A PISA 2000, la primera edició d’aquest estudi a nivell internacional, Finlàndia va tenir uns resultats envejosos. Finlàndia es va situar entre els millors països a nivell internacional en matèria educativa ocupant el primer lloc en lectura entre els 43 països participants (els 30 de la OCDE i 13 països associats), el tercer en ciències i el quart en matemàtiques d’entre els 32 països participants en l’estudi.

Els resultats del primer estudi PISA, dut a terme al 2000, van ser rebuts a Finlàndia amb satisfacció i sorpresa. Els finlandesos havien emprès des de feia 30 anys profundes reformes en el seu sistema educatiu; però no havien tingut encara l’oportunitat de constatar els efectes positius d’una manera tan inqüestionable i en el marc d’un estudi comparatiu tan extens.

PISA 2003:

Mantenint-se entre els primers països del món per l’eficàcia de la seva educació, Finlàndia va millorar la seva posició a PISA 2003: entre els 41 països participants, va obtenir el primer lloc en les tres matèries avaluades al 2000 i el segon lloc en la resolució de problemes, matèria introduïda en aquesta nova avaluació.

Finlàndia va fer llavors un estudi atent de l’assumpte i va publicar un anàlisi dels seus resultats a PISA 2003 (el que no havien fet al 2000). L’informe corresponent posa en evidència característiques l’interès de les quals va més enllà dels resultats totals.

L’èxit dels estudiants finlandesos a PISA 2003 va consolidar la fama del sistema educatiu finlandès en la prestació d’una educació d’alta qualitat per a tots, amb una proporció molt petita d’estudiants que no aconsegueixen el nivell de competència 2. Aquest èxit va posar a la palestra la importància de que tant els estudiants com les escoles funcionen millor en un clima caracteritzat per les altes expectatives consolidades a través de fortes relacions entre mestres i alumnes, amb estudiants que estan disposats a invertir esforços i que mostren interès i amb els baixos nivells d’ansietat en l’àmbit escolar, tot plegat amb un clima de disciplina positiva. A més, es va comprovar que és summament important que les autoritats locals i les escoles tinguin una responsabilitat important tant en l’elecció del contingut educatiu com de l’ús dels recursos, tal i com el model educatiu finlandès funciona.

Tot i la satisfacció pels bons resultats obtinguts a PISA 2003, els finlandesos mostraven preocupació per l’actitud negativa aparent dels estudiants finlandesos cap al gaudi de les matemàtiques en comparació amb estudiants d’altres països.

PISA 2006:

L’estudi de PISA 2006 va centrar el seu focus d’atenció a les ciències, però evidentment també va incloure la lectura i les matemàtiques, a més de recopilar les dades dels estudiants, famílies i factors institucionals que poden ajudar a explicar les diferències de rendiment entre els diferents països que van participar. Finlàndia, de nou no va defraudar i, va ocupar el primer lloc en ciències i el segon lloc en matemàtiques i en lectura d’entre els 56 països participants en aquesta edició.

De nou, Finlàndia es va fer amb els primers llocs del rànquing, sent l’enveja dels altres països participants; ja que és un dels millors països tant en rendiment com en equitat educativa. Com en anys anteriors, Finlàndia va continuar sent el focus d’atenció, i va veure convertit al seu sistema educatiu en un dels més analitzats i envejats del món.

PISA 2009:

A la quarta edició de PISA, realitzada a l’any 2009, Finlàndia es va situar prop de la cima, però no va mantenir la condició de número u a nivell internacional com fins ara ho havia aconseguit.

L’àrea d’enfocament principal de l’edició del 1009 va ser de nou la comprensió lectora, on Finlàndia va ocupar el tercer lloc d’entre els 65 països participants a PISA, sent Shanghai-Xina el que presidia el pòdium. Tenint en compte només als països que pertanyen a la OCDE, Finlàndia va ocupar el segon lloc en aquesta matèria. Tot i que Finlàndia hagi baixar uns llocs, es seguia considerant que el nivell general era excel·lent.

A ciències, Finlàndia va obtenir molt bons resultats, ocupant el primer lloc en relació als països de la OCDE i el segon en relació a la totalitat de països participants.

Va ser a matemàtiques, on es va experimentar la patacada més gran. Tot i que tenint en compte els països de la OCDE, Finlàndia seguia ocupant un més que respectat lloc, el segon; en relació a la totalitat dels països participants el seu lloc va baixar fins el sisè lloc, el que va començar a preocupar a la societat finlandesa i a les autoritats competents.

Tot i així, es va seguir comprovant que Finlàndia és dels països en els que hi ha una major equitat en les oportunitats d’aprenentatge i els resultats.

PISA 2012 y la caiguda dels resultats:

A l’última avaluació, PISA 2012, Finlàndia es manté per sobre de la mitjana dels països de la OCDE, tot i que ha estat superat per diversos estats asiàtics i europeus.

Segons l’informe PISA 2012, els estudiants finlandesos de 15 anys van obtenir un resultat de 519 punts en matemàtiques, 25 menys que al 2003, l’últim cop que el coneixement matemàtic va ser la principal matèria de l’estudi PISA. Aquesta reculada, que equival a més de sis mesos d’escolarització, fa caure a Finlàndia des del lloc 2 al 12 a la llista dels 65 països i regions que participen a l’avaluació. Dels països amb millors resultats, set són asiàtics (Shanghai, Singapur, Hong Kong, Taiwan y Corea) i quatre europeus (Liechtenstein, Suïssa, Països Baixos i Estònia).

Els alumnes del país nòrdic van tenir un alt rendiment en les altres dues matèries avaluades, comprensió lectora i ciències, però van caure del primer lloc aconseguit en ambdues al 2003 al sisè lloc en lectura i al cinquè en ciències. Shanghai, Hong Kong, Singapur, Japó i Corea són els cinc països que aconsegueixen millor rendiment que Finlàndia en lectura; i, Shanghai, Hong Kong, Singapur i Japó són els quatre països que aconsegueixen millor rendiment que Finlàndia a ciències.

De fet, es considera que de tots els països que van destacar a l’informe PISA 2003, Finlàndia és el que més ha reculat en l’última avaluació, i aquesta tendència és un motiu greu de preocupació pels finlandesos.

Però, tot i la clara desacceleració, els estudiants finlandesos segueixen sent dels millors en rendiment entre els països de la OCDE, ja que segueix sent el millor en lectura i en ciències d’entre els països europeus.

Altres dades a destacar dels resultats en aquesta edició és que per primer cop les noies finlandeses van superar als nois en rendiment matemàtic. Tot i la davallada dels resultats en matemàtiques, es segueix conservant l’equitat i segueixen havent diferències de molt poca importància entre diferents escoles, tot i que s’observa una crescuda en aquestes.

A la vista està que el prestigiós sistema educatiu de Finlàndia va obtenint cada cop pitjors resultats a l’informe PISA, una tendència que preocupa profundament a les autoritats del país nòrdic, que van fer una crida a una reunió d’urgència per tractar el tema.

Després del coneixement d’aquests resultats el govern finlandès, i més concretament el Ministeri d’Educació ha mostrat la seva preocupació davant d’aquests resultats i ha anunciat la creació immediata d’un ampli fòrum format per experts en ensenyament, polítics, pares i alumnes amb l’objectiu de “salvaguardar el futur del sistema educatiu, reforçar la igualtat i trobar mitjans per millorar i mantenir la motivació en l’aprenentatge i l’estudi”. A més de l’alarma per la davallada en el nivell global, també han mostrat la seva preocupació per les desigualtats creixents i pel ràpid descens en els resultats entre els alumnes de baix rendiment.

Cal tenir en compte que la fama del sistema educatiu de Finlàndia prové de la constant millora de rendiment en els primers tres estudis PISA al 2000, 2003 i 2006. Cap altre país membre de la OCDE ha estat capaç de mostrar una millora constant similar de lectura, matemàtiques i ciències que Finlàndia entre 2000 i 2006. D’altra banda, el sistema escolar de Finlàndia ha estat el més equitatiu. I, una caiguda dels seus resultats pot ser molt critica i a la vegada alarmista tenint en compte la trajectòria fet fins avui dia.

Hi ha diverses interpretacions al voltant d’aquesta ciaguda de resultats. Diversos experts coincideixen en què la falta de motivació és, precisament, una de les causes que expliquen el menor rendiment dels estudiants finlandesos, juntament amb un estancament de les tècniques docents. De fet, hi ha qui no es sorprèn del descens del rendiment dels estudiants finlandesos en matemàtiques, ja que les recents avaluacions nacionals del Consell Nacional d’Educació de Finlàndia han demostrat que l’aprenentatge d’aquesta matèria, i també de la ciència i la lectura al final de l’educació secundària no ha millorat des de 2005.

Tot i així, les avaluacions internacionals dels estudiants han de ser utilitzades amb cura. Tot i que Finlàndia ha sofert una gran davallada des de 2006, segueix sent un dels millors països en matèria educativa de la OCDE. El que possiblement necessita Finlàndia ara mateix és reprendre el rumb que tenia abans, fer una renovació intel·ligent del seus sistema preservant ideals de col·laboració, creativitat, confiança, professionalitat, així com la qualitat dels professional de l’educació.

Existeixen alguns analistes finlandesos que comparen la reculada del seus país a les proves PISA amb ell declivi, víctima de la seva autocomplaença, d’un dels seus símbols nacionals: la companyia tecnològica Nokia. La multinacional finlandesa no va donar un salt endavant en innovació quan estava a el seu moment més àlgid i pocs anys després els seus dispositius van quedar desfasats davant dels del seu rivals, amb la conseqüent davallada de les seves ventes. Amb el seu sistema educatiu entenen que ha pogut passar alguna cosa similar. Finlàndia ha estat massa satisfeta de la seva educació. Altres països han anat a Finlàndia per aprendre del seu sistema educatiu i després han desenvolupat el seu model, i actualment han aconseguit superar-los.

Tot i l’èxit a l’informe PISA 2012 de països asiàtics com Singapur, Corea i Japó, els experts finlandesos coincideixen en què la clau per tornar a estar capdavantera en educació no consisteix en imitar el seu model educatiu, sinó en desenvolupar el propi sistema finlandès.

Interpretació dels resultats de Finlàndia a PISA:

Els resultats de l’estudi PISA suggereixen que no hi ha un únic factor clau darrere del bon rendiment de l’alumnat finès. Hi ha una xarxa de factors interrelacionats, com per exemple els interessos i activitats d’oci del mateix alumnat, les oportunitats d’aprenentatge que ofereix l’escola, el suport i la implicació dels pares i mares, i el context social i cultural de tot el sistema educatiu. S’ha de tenir en compte, a més, factors com l’oferta d’un menjar gratuït a l’escola per a tot l’alumnat i el suport social, pedagògic i psicològic per a l’alumnat amb necessitats educatives especials. A més, la xarxa de biblioteques, el prestigi de l’educació i la cultura, les altes expectatives del professorat, la innovació pedagògica i les recents campanyes per animar a l’alumnat a llegir són també factors que, segurament, han contribuït a l’alt rendiment de Finlàndia, especialment en comprensió lectora. No podem oblidar-nos de l’alta qualitat i preparació del personal docent, factor imprescindible per l’èxit d’un sistema educatiu que durant molts anys ha marcat la diferència. Perquè tot i que la davallada en els resultats d’aquesta última avaluació PISA, cal dir que el sistema finès ha estat dels pocs capaços de combinar un rendiment acadèmic alt amb una gran igualtat i equitat educativa.

Sara López García, 25 de maig del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia III: Professorat.

Aquest col·lectiu ocupa una posició clau en l’èxit de l’educació finlandesa, de fet es considera la pedra angular del sistema educatiu finlandès. Tots els professionals de l’educació estan formats per les universitats i tenen una preparació pedagògica.

Formació:

Per a ser mestre es necessita una qualificació de més d’un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de selectivitat i es requereix, a més, una gran dosi de sensibilitat social (es valora la seva participació en activitats socials, voluntariat, etc.). Cada universitat escull després als seus aspirants a professors amb una entrevista per a valorar la seva capacitat de comunicació i d’empatia, un resum de la lectura d’un llibre, una explicació d’un tema davant d’una classe, una demostració d’aptituds artístiques, una prova de matemàtiques i una altra d’aptituds tecnològiques.

El professorat del preescolar (nens de 1-6 anys d’edat) té una qualificació “Bachelor of Arts in Education per la Facultat d’Educació. A l’aula hi ha un professor per grup a més d’una altra persona amb qualificacions professionals rellevants del nivell secundari superior.

El professorat de la primària (nens de 7 a 12 anys) té una qualificació “Master of Arts in Education” (Mestratge en pedagogia) per la Facultat d’Educació. Els professors dels sis primers graus de l’educació bàsica normalment són professors generalistes.

El professorat de la secundària ( 13-16 anys) té una qualificació de “Master of (assignatura)” amb una quantitat definida d’estudis en les assignatures ensenyades (dependent del nivell; secundària o batxillerat) a més d’una formació en estudis pedagògics. El professorat és especialista en l’assignatura de la qual té una qualificació i imparteix única i exclusivament classes sobre aquella matèria.

El professorat de l’educació superior té una qualificació que depèn de les escoles, però generalment sol ser de Doctor.

La feina del professor és molt respectada, havent un alt nivell de competició entre els candidats a accedir a aquests estudis, ja que per a ser mestre a Finlàndia la nota de tall a la Universitat és superior a 9 sobre 10. La professió de mestre és molt sol·licitada, ja que menys del 10% dels estudiants que la sol·liciten són acceptats. La formació del professorat és molt estricta, ja que han de cursar tres anys de llicenciatura en pedagogia i dos anys més en un mestratge, el qual no és un pas directe a les aules de classe, ja que abans han de presentar una prova per a la seva selecció en la qual, per exemple, al 2011 de 1.600 sol·licituds per a ser professors només 160 persones van aconseguir acreditar-se. Per tant, només els millors arriben a aconseguir una plaça de professor.

Selecció del professorat per centres: A Finlàndia no existeix un sistema d’oposicions com l’espanyol. Allà cada municipi contracta al director del centre i aquest contracta als professors. Això permet que cada centre pugui crear els millors equips de treball i buscar als professors que millor encaixin en el seu projecte educatiu real. Quan acaben la seva formació, els mestres es sotmeten a processos de formació oberts, s’anuncien vacants i es seleccionen candidats. Cada administració educativa és responsable de contracta al seu professorat. L’objectiu d’aquest procediment no és un altre que seleccionar a aquells professors que estiguin millor qualificats per a cada lloc en particular. I si un professor no realitza la seva feina de forma satisfactòria, poden canviar-ho per un altre. L’escola pública a Finlàndia és diferent, es com si cadascuna fos de gestió privada.

Llibertat curricular: L’elevat nivell d’educació dels mestres els permet planificar el seu propi treball i escollir independentment els seus mètodes d’ensenyament. El sistema escolar finlandès està basat en una cultura de la confiança i la manca de controls, i els mestres tenen un paper actiu en el desenvolupament de la seva pròpia feina. Per mitjà d’aquesta feina proporcionen un exemple d’aprenentatge permanent. És per això, que els professors poden adaptar les lliçons com creguin més oportú per a preparar al seu alumnat de forma correcta pels estàndards nacionals. A més els professors són rarament avaluats, no hi ha test ni inspeccions. També cal dir que la formació inicial que reben els mestres garanteix la homogeneïtat de l’ensenyament en tot el país.

Salaris: Els professors són pagats amb els diners que l’Estat destina a cada escola, que depèn del número d’alumnes que és capaç atraure. Després, cada centre organitza el seu pressupost com estimi convenient. En realitat, la diferència amb el que cobren els mestres al nostre país no és molt gran. D’acord a les dades de la OCDE, el salari mitjà anual en paritat de poder adquisitiu per a un professor espanyol era al 2010 de 41.339 dòlars, davant dels 37.866 dòlars dels finlandesos. El que si canvia són els incentius, tant monetaris com de reconeixement social i la forma en la que es premia als bons mestres.

Els professors treballen 190 dies l’any, compten amb un sindicat fort i tenen no només el respecte de la societat sinó també la seva protecció: a Finlàndia pegar a un professor és igual que pegar a un policia.

Formació permanent: Les escoles finlandeses busquen motivar als seus docents, que estan molt preocupats per mantenir-se al dia amb els canvis de la societat i de la seva professió. Això no s’aconsegueix en un règim d’obligació sinó mitjançant la negociació, el diàleg i un adequat sistema d’incentius.

Respecte: Una altra característica d’aquest sistema és que la figura del professor és molt respectada dins de la societat finlandesa. És una de les professions millor considerades del país i es preocupen de que continuï sent així.

L’educació a Finlàndia està basada en la confiança: La comunitat confia en les escoles, la població confia en els professors i aquests confien en els alumnes. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia II: Aspectes organitzatius.

ASPECTES ORGANITZATIUS

Centres escolars: Finlàndia no té una gran col·lecció d’estàndards educatius nacionals. Tenen petites col·leccions d’estàndards definits de forma general i permeten l’adaptació local a l’entorn i als alumnes. Finlàndia és un país en el que les escoles tenen pressupostos modestos, desenvolupen el seu propi currículum, investiguen i implementen noves tecnologies, no tenen una bretxa en quant a assoliments i en el no es deixa cap nen enrere. Entre centres, les diferències de regions (rural - urbà), de nivell socioeconòmic i d’usuaris de diferents llengües són petites.

La xarxa d’escoles és molt extensa per tot el país, fins i tot en llocs llunyans. Només el 3% de les escoles tenen més de 500 alumnes, el 40% tenen menys de 50.

Els centres i la seva titularitat: Finlàndia està bolcada amb les seves escoles públiques i per tant té poques de privades (el 95% dels centres són públics). En el sistema d’educació a Finlàndia, la creació d’una escola privada ha de ser aprovada per l’ajuntament de la ciutat en la que s’obri, i la llei dicta que els seus fons han de ser dels mateixos que en les altres escoles públiques, no han de cobrar per les classes i han d’admetre a estudiants d’una manera no selectiva. Això fa que enviar als nens a l’escola privada no sigui gaire atractiu. És per aquesta raó i degut al seu ampli i excel·lent sistema d’educació pública, a Finlàndia no hi ha mercat privat d’educació i capacitació en els cicles bàsics. En altres nivells i sectors, la participació del sector privat també és relativament petita en comparació amb altres països occidentals.

El percentatge de les institucions d’educació secundària superior general (batxillerat) i de formació professional públicament finançades, del 98 i 70 %, respectivament. Les institucions privades estan sota la supervisió pública: segueixen currículums nacionals i el sistema de qualificació confirmat per la Direcció Nacional Finlandesa d’Educació. També reben el mateix nivell de finançament públic que les escoles públiques. La responsabilitat del finançament educatiu està dividit entre l’Estat i les autoritats locals. En quant al finançament de l’educació primària i secundària, les subvencions estatals cobreixen el 57% de les despeses, mentre que les contribucions municipals cobreixen, de mitjana, el 43% restant.

Els fons que rep cada centre són proporcionals al nivell de qualitat que aquests ofereixen. El govern central s’encarrega d’entregar els fons corresponents a cada escola, i aquestes, amb un funcionament individual, creen les seves pròpies regles de funcionament, aconsegueixen investigar i adoptar noves tecnologies.

Assignació de centre: Les autoritats locals designen una plaça escolar per a cada alumne a prop de la seva residència, tenint, tot i així, els pares dret a escollir l’escola que més els hi agradi, no la que els toqui per proximitat. Però, al final, la realitat és que solen escollir l’escola que està més a prop de la seva casa, perquè saben que qualsevol ofereix un altíssim nivell. El que està clar és que cap escola selecciona al seu alumnat, més aviat és a l’inrevés.

Organització del centre escolar: L’any escolar comprèn 190 dies, a partir de mitjans d’agost fins al començament de juny. Les escoles funcionen cinc dies a la setmana, i el mínim de lliçons setmanals varia entre 19 i 30 segons el nivell i el número d’assignatures opcionals. A més, hi ha autonomia local per decidir sobre les vacances extraordinàries.

Tot i que pot semblar que per aconseguir aquests nivells d’educació passen moltes més hores a l’escola, no és així. Hi ha menys hores lectives que a Espanya. La jornada escolar va des de les 8:30 o 9:00 am fins a les 3:00 pm amb mitja hora per a dinar. Les classes es limiten a 45 minuts i s’entrecreuen amb períodes de descans de 15 minuts durant els quals els alumnes poden caminar tranquil·lament pels passadissos, parlar tranquil·lament a les sales de descans, jugar o utilitzar els ordinadors posats a la seva disposició. En total, sumen 608 hores lectives a primària, davant de les 875 hores d’Espanya.

La mitjana d’alumnes per classe és de 23. Les classes són mixtes, nens i nenes, amb diferents graus de capacitat.

ADMINISTRACIÓ I FINANÇAMENT

Subsidi estatal per a estudis: Com a part del sistema de seguretat social, cada estudiant finlandès de nivell d’estudis professionals bàsics i estudis superiors té dret al subsidi estatal per a cobrir part de les despeses de manutenció i vivint durant els estudis. Aquest dret, el del subsidi, està vinculat a l’aprovació d’un número predeterminat de matèries per mes.

L’administració local juga un paper important: La política educativa és responsabilitat del Ministeri d’Educació. De fet, l’educació bàsica i superior està organitzada per l’Estat. La Direcció Nacional Finlandesa d’Educació coopera amb el Ministeri a fi de desenvolupar els objectius, el contingut i els mètodes d’ensenyament per a l’educació primària, secundària i d’adults. A més, cadascuna de les sis províncies finlandeses té el seu propi Departament d’Educació i Cultural que s’encarrega d’aquests comesos. L’administració de l’educació a nivell local és responsabilitat de les autoritats locals. De fet la prestació de l’escolaritat primària està a càrrec dels 450 municipis en què es divideix el país, que tenen el deure d’organitzar l’ensenyament per a tots els nens en edat escolar residents en el seu territori o d’ocupar-se de que rebin instrucció. Cal dir que existeix una col·laboració intensa entre les autoritats educatives i les associacions de mestres, directors escolars i la resta de la societat.

Despesa pública en educació: Al 2010, la despesa pública en educació representava el 6,4% del PNB. La despesa per càpita és de 2.100€, i 11.000 milions en total. Aquest número per si sol no ens diu gaire, però és menys que la mitjana que els països de la OCDE gasten. L’educació a Finlàndia optimitza els recursos, no els malbarata.

Autonomia educativa: Els municipis determinen el grau d’autonomia que es concedeix a les escoles. Les escoles estan autoritzades per a impartir serveis educatius d’acord amb els seus propis arranjaments administratius, sempre i quan les funcions bàsiques determinades per les lleis siguin respectades. Per això, una de les característiques més importants del sistema finès és que cada escola té la seva pròpia organització en funció de les seves necessitats. Per tant, hi ha una autonomia en cada centre enorme, que permet que l’educació es centri en les necessitats dels alumnes. És, per tant, el municipi i després el professor el que pren la decisió sobre el que s’ha de fer, per tant hi ha una autonomia enorme que permet que l’educació es centri en les necessitats dels alumnes. Tot i que pot semblar mentida els alumnes surten molt ben preparats i de manera molt homogènia.

Tot i que pot semblar una mica desorganitzat que cada centre tingui autonomia per a decidir sobre el seu programa d’estudis, no és així. Al donar-li autonomia i confiança a cada centre el Govern no està pendent de presentar plans d’estudis que s’adaptin a la seva ideologia o de canviar el que ha imposat l’anterior Executiu.

A mode de curiositat: El parlament finlandès, a l’igual que l’espanyol, té molts grups polítics però es demana que dues terceres parts estiguin d’acord per aprovar les lleis d’educació, el que obliga als dos grans grups a pactar i això dóna una estabilitat enorme. De fet la seva llei d’educació no es canvia completament cada quatre o vuit anys.

Avaluació en comptes d’inspecció: No hi ha cap sistema d’inspecció separat de l’escola, i les visites d’inspecció a les escoles efectuades per les autoritats estatals han estat suprimides. Les activitats dels municipis estan guiades per la legislació i els currículums nacionals. El sistema es sustenta en la competència dels professors i en la seva feina d’acomplir amb els objectius establerts en els currículums. S’ha concedit un paper important tant a l’autoavaluació com a l’avaluació externa. 

Al 2003, es va fundar un Consell d’Avaluació per a l’Educació i Capacitació per a recolzar al Ministeri d’Educació en les funcions de l’avaluació. Té la responsabilitat de la planificació, coordinació, gestió i desenvolupament de l’avaluació de l’educació bàsica i secundària superior. Les escoles superiors professionals i les universitats són responsables de l’avaluació de les seves pròpies operacions i resultats. Al respecte, estan recolzades pel Consell d’Avaluació de l’Educació Superior. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia I: Aspectes curriculars.

Finlàndia, una escola comprensiva:

L’escola comprensiva no és només un sistema, és una filosofia i una pràctica pedagògica.

L’educació a Finlàndia ha estat una part integral dels programes nacionals que tenen com a objectiu el desenvolupament cultural. En un país petit i remot, amb una llengua estranya, proporcionar educació a tothom es considera un mitjà necessari per mantenir la cultura nacional dinàmica. Una de les màximes de Finlàndia és que ningú pot quedar fora d’una bona educació.

L’educació finesa és per a cada alumne i per tant s’ha d’ajustar a les necessitats de cada nen/a. Hi ha un grau important de llibertat per a l’escola a l’hora de planificar el currículum. El professorat té en compte l’alumnat a l’hora de planificar els continguts, els llibres de text, la metodologia i l’avaluació. Les activitats d’ensenyament i aprenentatge estan centrades en l’alumne: el professor aconsella i, si cal, proposa activitats de suport. L’escola comprensiva aporta grans beneficis a l’alumnat més fluix mentre que no afecta els resultats de l’alumnat amb rendiment més alt.

L’escola comprensiva finesa sembla capaç de proporcionar a la majoria del seu alumnat una base sòlida per continuar estudiant, per passar al món laboral i per participar de manera plena en la societat moderna.

ASPECTES CURRICULARS:

Currículum escolar: El currículum nacional ha estat dissenyat per la Direcció Nacional Finlandesa d’Educació, incloent objectius i criteris d’avaluació. Dins d’aquest marc, les escoles i autoritats locals formen les seves pròpies normes de currículum sensibles al context local, ja que el Ministeri d’Educació deixa molta autonomia local (municipi/escoles). Els professors escullen els seus propis mètodes d’ensenyament i tenen llibertat per escollir els seus propis materials didàctics.

L’aula: En l’Educació Bàsica l’alumnat va a classes relativament petites, normalment amb menys de vint estudiants. En el cas de les assignatures optatives no solen arribar als 8-9 alumnes. A l’escola l’ambient és relaxat i informal, a la vegada que molt sever amb els estudiants que han de respectar unes normes podent ser remesos al psicòleg del centre en cas de desatendre-les. Es presta especial atenció a la creació d’un entorn agradable i estimulant, i les relacions entre mestres i alumnes solen ser informals i càlides. Finlàndia és un país rural i per mantenir la seva neteja, els alumnes dels primers cursos deixen les sabates fora i caminen amb mitjons dins de les classes per mantenir la neteja. Les activitats fora de les classes són considerades especialment importants, fins i tot en el fred hivern, i la quantitat de deures a fer a casa es redueix al mínim per potenciar l’assistència a activitats extraescolars.

Inici de l’escola als 7 anys: Per aconseguir ser els millors, els nens finlandesos no estan més hores, ni comencen abans. En aquest país l’educació obligatòria comença als set anys, ja que es considera que és llavors quan el nen comença a tenir una certa maduresa per poder assimilar els coneixements explicats.

Els alumnes comencen amb les assignatures més senzilles com l’educació física i la seva llengua, el finés. Més tard, arribaran les matemàtiques, ciència, història i llengües estrangeres. Fins els deu o onze anys no comencen a rebre qualificacions numèriques per aquestes matèries. Les notes les posa, durant els primers anys de la seva educació, un únic mestre, que vetlla per que cap alumne quedi exclòs.

Està demostrat, entre altres pels informes PISA, que tot i començar un any més tard, el seu nivell és superior al de pràcticament tots els països de la Unió Europea.

Metodologia: La metodologia finlandesa ha abandonat les memoritzacions típiques del sistema educatiu de la il·lustració i fa èmfasi en la discussió i en la reflexió. Des de petits se’ls ensenya a aprendre a pensar.

Seguretat: Es procura incrementar la sensació de seguretat i la motivació dels més petits mantenint-los el mateix mestre durant diversos anys i prescindint de les notes a les avaluacions. L’escola finlandesa procura construir relacionals naturals i cordials entre mestres i alumnes. 

Independència de l’alumnat: Els estudiants tenen també independència i es confia en ells. Els alumnes menys avantatjats són ajudats per altres alumnes i poden estudiar extra amb altres grups petits per a posar-se al dia amb un professor. La independència dels estudiants es dóna fins a l’hora del dinar: es configuren ells mateixos el menú de l’escola.

Igualtat en educació: Un dels objectius centrals de la política d’educació finlandesa es donar-li a tots els ciutadans les mateixes oportunitats d’accés a l’educació, sense importar l’edat, lloc de residència, situació socio-econòmica, sexe o llengua materna. Per això, l’educació preescolar, l’educació bàsica i l’educació secundària superior tant general (batxillerat) com la formació professional són, en principi, lliures de costos: l’ensenyament, l’atenció social i sanitària a l’alumne i els menjars s’ofereixen gratuïtament en tots aquests nivells. Els llibres de text i altres materials necessaris per a l’aprenentatge són gratuïts en els nivells de preescolar i bàsic. En l’educació bàsica també el transport d’anada i tornada a l’escola van a càrrec dels municipis, sempre i quan l’alumne visqui a més de 5 km del seu centre escolar.

La realitat és que el país nòrdic ha aconseguir encaixar totes les peces del trencaclosques i ha creat un sistema en el que cap alumne quedi exclòs. No ho ha aconseguit amb normes centralitzades, sinó a través d’un sistema que dóna una gran autonomia als centres i en el que els seus professors són els que controlen els plans d’estudis. Tot això, emmarcat en una llei d’educació estable, que no es canvia amb el color del govern de torn.

A Finlàndia busquen la igualtat d’oportunitats, el que no vol dir que se’ls hi doni a tots els mateix. Els professors s’esforcen des dels primers anys per a que cap nen es qedui enrere; això succeeix en totes les escoles de Finlàndia.

Suport educatiu per a orientar als alumnes: L’orientació educativa (els serveis de tutoria) és essencial per aconseguir la igualtat en l’educació. En els primers sis anys de l’ensenyament bàsic, l’orientació està integrada en l’ensenyament regular, mentre que els currículums en els nivells superiors de l’educació bàsica i en l’educació secundària superior inclouen lliçons específiques d’orientació educativa. El propòsit és recolzar, ajudar i orientar als alumnes per a que aconsegueixin el millor resultat possible en els seus estudis i, a més, per a que estiguin capacitats per a prendre les decisions correctes i apropiades referents a les opcions alternatives de la seva educació i carrera futura. El seu ampli sistema de tutories i suport els és molt útil per a la detecció primerenca d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Necessitats educatives especials: Tots els alumnes en edat d’educació obligatòria tenen el dret a rebre la docència adequada i tenir accés a l’educació per a necessitats especials si fos necessari. L’Educació per a les necessitats especials també s’imparteix en pre-primària i en Formació Professional. L’objectiu és el de recolzar als alumnes per a que tinguin les mateixes oportunitats per a finalitzar la seva educació, segons les seves habilitats amb els seus companys de classe. Finlàndia té un enfocament a diverses bandes en el tractament de l’alumnat amb NEE, és a dir, tenen una gran quantitat de plantejaments sobre la inclusió. Ofereix una varietat de serveis entre els dos sistemes (sistema ordinari i d’educació especial). D’aquesta forma, els alumnes amb problemes menors d’aprenentatge o d’adaptació reben algunes classes a temps parcial de suport educatiu per un professor d’especial dins l’aula ordinària i junt al professor d’educació general. Però, si un alumne no pot seguir el ritme de l’educació general per minusvalidesa, malaltia, trastorn, retràs educatiu, desordre emocional o altres raons similars, aquest alumne es transfereix a l’Educació Especial. Prèviament, s’elabora un pla educatiu individual per a cada alumne que és transferit o admès en l’Educació Especial. La docència la imparteix un professor qualificat en Educació Especial en una classe de no més de 5 alumnes. Per tant, la primera alternativa és que l’alumnat amb necessitats educatives no surti de l’aula ordinària i estigui inclòs en el grup classe al que pertany, però quan es considera necessari, la docència s’impartirà en grups petits per als alumnes amb necessitats especials, en una aula aliena dins de l’escola o, en una escola especial.

Al 2009, 47.200 nens van ser admesos o traslladats a l’Educació Especial. Això és un 8,5% del tots de l’alumnat en educació bàsica. El número d’alumnes que van participar en un programa de suport educatiu a temps parcial va ser de 127.900, el qual representa un 22,8% de tots els alumnes de l’educació bàsica.

Avaluació: Els professors duen a terme l’avaluació de les seves pròpies assignatures basant-se en els objectius establerts en el currículum. L’avaluació forma part de la vida escolar diària i cada alumne rep un certificat de notes com a mínim un cop a l’any. S’avaluen els resultats tenint en compte tant la progressió continua com les proves establertes pels professors. A Finlàndia  no existeixen exàmens nacionals d’aprenentatge, ni ranking d’escoles, ni ranking d’estudiants/alumnes, només tenen la selectivitat al finalitzar l’educació secundària i com a via per continua amb l’educació superior.

Repetició de curs: La repetició de curs està, en principi, proscrita per la llei: pot ser proposada de manera excepcional, però en aquest cas sempre ha de ser acceptada per l’alumne i per la família. En canvi, s’organitza sistemàticament grups de suport per als alumnes que mostren dificultats d’aprenentatge en alguna matèria. A més, en aquests casos s’envia a la classe un auxiliar per donar-los suport.

Llengües: Finlàndia té dues llengües oficials, el finès i el suec. Aproximadament el 5% dels estudiants de l’educació primària i secundària assisteixen a escoles que imparteixen l’ensenyament en suec. Ambdós grups lingüístics disposen de les seves pròpies institucions també a nivell d’educació superior. A més, hi ha institucions educatives que imparteixen totes o part de les seves classes en una llengua estrangera (normalment l’anglès). A les àrees de Lapònia on es parla saame, les autoritats locals han d’impartir l’educació en aquest idioma. També s’imparteix educació en la seva pròpia llengua als romanís (gitanos) i a les altres minories lingüístiques, incloent als que utilitzen llenguatge per senyals.

La segona llengua oficial (suec pels finoparlants i finès pels suecparlants) s’introdueix a partir del setè grau de l’educació bàsica (12-13 anys). Els immigrants la llengua materna dels quals no és ni el finés ni el suec reben classes especials de finés com a segon idioma. Tenen classes de la seva llengua materna finançades per l’ajuntament dos cops a la setmana.

L’escola finlandesa posa un èmfasi especial en els estudis d’idiomes estrangers. A Espanya, els nens comencen a estudiar anglès des de molt petits. A Finlàndia no és així. El primer idioma estranger, normalment l’anglès, es comença als 9 anys (tercer grau de l’educació bàsica). Tot i així, amb 18 anys els finlandesos solen tenir un nivell d’anglès molt superior al dels joves espanyols. Aquesta diferència pot ser causada per la diferent metodologia que utilitzen. Els finlandesos no es preocupen tant per la gramàtica al principi sinó per la conversa, els professors són bilingües i tots han passat diversos anys estudiant en països de parla anglesa. A més al començar més tard i tenir més maduresa, ho assimilen millor. Els alumnes poden optar per fins a sis idiomes diferents fins a completar el batxillerat. Els més populars són l’anglès, l’alemany, el francès, el rus i l’espanyol.

La lectura: A Finlàndia l’afició a la lectura és molt fort i existeix una basta xarxa de biblioteques públiques. De fet, el 41% de l’alumnat afirma que la lectura és un dels seus hobbies preferits i, tres quartes parts dels alumnes confessen llegir per plaer. A més, l’alumnat finès tendeix a utilitzar les biblioteques més sovint que l’alumnat d’altres països de l’OCDE. No ens pot sobtar que Finlàndia sigui després d’Islàndia el segon país amb major nombre de llibres editats per càpita, i aquest interès per la lectura s’intenta traslladar als nens des d’una edat molt primerenca. Degut a que no és rentable doblar els programes estrangers al finés (la immensa majoria de la programació és en idioma anglès), a la televisió es mostren subtitulats, el que afavoreix la lectura. Tot i això, molts dels programes infantils s’emeten en finés o són doblats.

Religió: La majoria dels finlandesos són membres de l’esglèsia evangelico-luterana i els seus fills participen en les classes d’aquesta religió. Els membres d’altres comunitats religioses poden rebre instrucció sobre la seva confessió si existeix un mínim de tres alumnes per a formar un grup d’estudi. Els que no pertanyen a cap grup religiós està eximits de la instrucció en religió. Tenen, en canvi, una assignatura que comprèn ètica, estudis comunitaris i els fonaments de les diferents religions. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.