Característiques de l'educació a Finlàndia I: Aspectes curriculars.

Finlàndia, una escola comprensiva:

L’escola comprensiva no és només un sistema, és una filosofia i una pràctica pedagògica.

L’educació a Finlàndia ha estat una part integral dels programes nacionals que tenen com a objectiu el desenvolupament cultural. En un país petit i remot, amb una llengua estranya, proporcionar educació a tothom es considera un mitjà necessari per mantenir la cultura nacional dinàmica. Una de les màximes de Finlàndia és que ningú pot quedar fora d’una bona educació.

L’educació finesa és per a cada alumne i per tant s’ha d’ajustar a les necessitats de cada nen/a. Hi ha un grau important de llibertat per a l’escola a l’hora de planificar el currículum. El professorat té en compte l’alumnat a l’hora de planificar els continguts, els llibres de text, la metodologia i l’avaluació. Les activitats d’ensenyament i aprenentatge estan centrades en l’alumne: el professor aconsella i, si cal, proposa activitats de suport. L’escola comprensiva aporta grans beneficis a l’alumnat més fluix mentre que no afecta els resultats de l’alumnat amb rendiment més alt.

L’escola comprensiva finesa sembla capaç de proporcionar a la majoria del seu alumnat una base sòlida per continuar estudiant, per passar al món laboral i per participar de manera plena en la societat moderna.

ASPECTES CURRICULARS:

Currículum escolar: El currículum nacional ha estat dissenyat per la Direcció Nacional Finlandesa d’Educació, incloent objectius i criteris d’avaluació. Dins d’aquest marc, les escoles i autoritats locals formen les seves pròpies normes de currículum sensibles al context local, ja que el Ministeri d’Educació deixa molta autonomia local (municipi/escoles). Els professors escullen els seus propis mètodes d’ensenyament i tenen llibertat per escollir els seus propis materials didàctics.

L’aula: En l’Educació Bàsica l’alumnat va a classes relativament petites, normalment amb menys de vint estudiants. En el cas de les assignatures optatives no solen arribar als 8-9 alumnes. A l’escola l’ambient és relaxat i informal, a la vegada que molt sever amb els estudiants que han de respectar unes normes podent ser remesos al psicòleg del centre en cas de desatendre-les. Es presta especial atenció a la creació d’un entorn agradable i estimulant, i les relacions entre mestres i alumnes solen ser informals i càlides. Finlàndia és un país rural i per mantenir la seva neteja, els alumnes dels primers cursos deixen les sabates fora i caminen amb mitjons dins de les classes per mantenir la neteja. Les activitats fora de les classes són considerades especialment importants, fins i tot en el fred hivern, i la quantitat de deures a fer a casa es redueix al mínim per potenciar l’assistència a activitats extraescolars.

Inici de l’escola als 7 anys: Per aconseguir ser els millors, els nens finlandesos no estan més hores, ni comencen abans. En aquest país l’educació obligatòria comença als set anys, ja que es considera que és llavors quan el nen comença a tenir una certa maduresa per poder assimilar els coneixements explicats.

Els alumnes comencen amb les assignatures més senzilles com l’educació física i la seva llengua, el finés. Més tard, arribaran les matemàtiques, ciència, història i llengües estrangeres. Fins els deu o onze anys no comencen a rebre qualificacions numèriques per aquestes matèries. Les notes les posa, durant els primers anys de la seva educació, un únic mestre, que vetlla per que cap alumne quedi exclòs.

Està demostrat, entre altres pels informes PISA, que tot i començar un any més tard, el seu nivell és superior al de pràcticament tots els països de la Unió Europea.

Metodologia: La metodologia finlandesa ha abandonat les memoritzacions típiques del sistema educatiu de la il·lustració i fa èmfasi en la discussió i en la reflexió. Des de petits se’ls ensenya a aprendre a pensar.

Seguretat: Es procura incrementar la sensació de seguretat i la motivació dels més petits mantenint-los el mateix mestre durant diversos anys i prescindint de les notes a les avaluacions. L’escola finlandesa procura construir relacionals naturals i cordials entre mestres i alumnes. 

Independència de l’alumnat: Els estudiants tenen també independència i es confia en ells. Els alumnes menys avantatjats són ajudats per altres alumnes i poden estudiar extra amb altres grups petits per a posar-se al dia amb un professor. La independència dels estudiants es dóna fins a l’hora del dinar: es configuren ells mateixos el menú de l’escola.

Igualtat en educació: Un dels objectius centrals de la política d’educació finlandesa es donar-li a tots els ciutadans les mateixes oportunitats d’accés a l’educació, sense importar l’edat, lloc de residència, situació socio-econòmica, sexe o llengua materna. Per això, l’educació preescolar, l’educació bàsica i l’educació secundària superior tant general (batxillerat) com la formació professional són, en principi, lliures de costos: l’ensenyament, l’atenció social i sanitària a l’alumne i els menjars s’ofereixen gratuïtament en tots aquests nivells. Els llibres de text i altres materials necessaris per a l’aprenentatge són gratuïts en els nivells de preescolar i bàsic. En l’educació bàsica també el transport d’anada i tornada a l’escola van a càrrec dels municipis, sempre i quan l’alumne visqui a més de 5 km del seu centre escolar.

La realitat és que el país nòrdic ha aconseguir encaixar totes les peces del trencaclosques i ha creat un sistema en el que cap alumne quedi exclòs. No ho ha aconseguit amb normes centralitzades, sinó a través d’un sistema que dóna una gran autonomia als centres i en el que els seus professors són els que controlen els plans d’estudis. Tot això, emmarcat en una llei d’educació estable, que no es canvia amb el color del govern de torn.

A Finlàndia busquen la igualtat d’oportunitats, el que no vol dir que se’ls hi doni a tots els mateix. Els professors s’esforcen des dels primers anys per a que cap nen es qedui enrere; això succeeix en totes les escoles de Finlàndia.

Suport educatiu per a orientar als alumnes: L’orientació educativa (els serveis de tutoria) és essencial per aconseguir la igualtat en l’educació. En els primers sis anys de l’ensenyament bàsic, l’orientació està integrada en l’ensenyament regular, mentre que els currículums en els nivells superiors de l’educació bàsica i en l’educació secundària superior inclouen lliçons específiques d’orientació educativa. El propòsit és recolzar, ajudar i orientar als alumnes per a que aconsegueixin el millor resultat possible en els seus estudis i, a més, per a que estiguin capacitats per a prendre les decisions correctes i apropiades referents a les opcions alternatives de la seva educació i carrera futura. El seu ampli sistema de tutories i suport els és molt útil per a la detecció primerenca d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Necessitats educatives especials: Tots els alumnes en edat d’educació obligatòria tenen el dret a rebre la docència adequada i tenir accés a l’educació per a necessitats especials si fos necessari. L’Educació per a les necessitats especials també s’imparteix en pre-primària i en Formació Professional. L’objectiu és el de recolzar als alumnes per a que tinguin les mateixes oportunitats per a finalitzar la seva educació, segons les seves habilitats amb els seus companys de classe. Finlàndia té un enfocament a diverses bandes en el tractament de l’alumnat amb NEE, és a dir, tenen una gran quantitat de plantejaments sobre la inclusió. Ofereix una varietat de serveis entre els dos sistemes (sistema ordinari i d’educació especial). D’aquesta forma, els alumnes amb problemes menors d’aprenentatge o d’adaptació reben algunes classes a temps parcial de suport educatiu per un professor d’especial dins l’aula ordinària i junt al professor d’educació general. Però, si un alumne no pot seguir el ritme de l’educació general per minusvalidesa, malaltia, trastorn, retràs educatiu, desordre emocional o altres raons similars, aquest alumne es transfereix a l’Educació Especial. Prèviament, s’elabora un pla educatiu individual per a cada alumne que és transferit o admès en l’Educació Especial. La docència la imparteix un professor qualificat en Educació Especial en una classe de no més de 5 alumnes. Per tant, la primera alternativa és que l’alumnat amb necessitats educatives no surti de l’aula ordinària i estigui inclòs en el grup classe al que pertany, però quan es considera necessari, la docència s’impartirà en grups petits per als alumnes amb necessitats especials, en una aula aliena dins de l’escola o, en una escola especial.

Al 2009, 47.200 nens van ser admesos o traslladats a l’Educació Especial. Això és un 8,5% del tots de l’alumnat en educació bàsica. El número d’alumnes que van participar en un programa de suport educatiu a temps parcial va ser de 127.900, el qual representa un 22,8% de tots els alumnes de l’educació bàsica.

Avaluació: Els professors duen a terme l’avaluació de les seves pròpies assignatures basant-se en els objectius establerts en el currículum. L’avaluació forma part de la vida escolar diària i cada alumne rep un certificat de notes com a mínim un cop a l’any. S’avaluen els resultats tenint en compte tant la progressió continua com les proves establertes pels professors. A Finlàndia  no existeixen exàmens nacionals d’aprenentatge, ni ranking d’escoles, ni ranking d’estudiants/alumnes, només tenen la selectivitat al finalitzar l’educació secundària i com a via per continua amb l’educació superior.

Repetició de curs: La repetició de curs està, en principi, proscrita per la llei: pot ser proposada de manera excepcional, però en aquest cas sempre ha de ser acceptada per l’alumne i per la família. En canvi, s’organitza sistemàticament grups de suport per als alumnes que mostren dificultats d’aprenentatge en alguna matèria. A més, en aquests casos s’envia a la classe un auxiliar per donar-los suport.

Llengües: Finlàndia té dues llengües oficials, el finès i el suec. Aproximadament el 5% dels estudiants de l’educació primària i secundària assisteixen a escoles que imparteixen l’ensenyament en suec. Ambdós grups lingüístics disposen de les seves pròpies institucions també a nivell d’educació superior. A més, hi ha institucions educatives que imparteixen totes o part de les seves classes en una llengua estrangera (normalment l’anglès). A les àrees de Lapònia on es parla saame, les autoritats locals han d’impartir l’educació en aquest idioma. També s’imparteix educació en la seva pròpia llengua als romanís (gitanos) i a les altres minories lingüístiques, incloent als que utilitzen llenguatge per senyals.

La segona llengua oficial (suec pels finoparlants i finès pels suecparlants) s’introdueix a partir del setè grau de l’educació bàsica (12-13 anys). Els immigrants la llengua materna dels quals no és ni el finés ni el suec reben classes especials de finés com a segon idioma. Tenen classes de la seva llengua materna finançades per l’ajuntament dos cops a la setmana.

L’escola finlandesa posa un èmfasi especial en els estudis d’idiomes estrangers. A Espanya, els nens comencen a estudiar anglès des de molt petits. A Finlàndia no és així. El primer idioma estranger, normalment l’anglès, es comença als 9 anys (tercer grau de l’educació bàsica). Tot i així, amb 18 anys els finlandesos solen tenir un nivell d’anglès molt superior al dels joves espanyols. Aquesta diferència pot ser causada per la diferent metodologia que utilitzen. Els finlandesos no es preocupen tant per la gramàtica al principi sinó per la conversa, els professors són bilingües i tots han passat diversos anys estudiant en països de parla anglesa. A més al començar més tard i tenir més maduresa, ho assimilen millor. Els alumnes poden optar per fins a sis idiomes diferents fins a completar el batxillerat. Els més populars són l’anglès, l’alemany, el francès, el rus i l’espanyol.

La lectura: A Finlàndia l’afició a la lectura és molt fort i existeix una basta xarxa de biblioteques públiques. De fet, el 41% de l’alumnat afirma que la lectura és un dels seus hobbies preferits i, tres quartes parts dels alumnes confessen llegir per plaer. A més, l’alumnat finès tendeix a utilitzar les biblioteques més sovint que l’alumnat d’altres països de l’OCDE. No ens pot sobtar que Finlàndia sigui després d’Islàndia el segon país amb major nombre de llibres editats per càpita, i aquest interès per la lectura s’intenta traslladar als nens des d’una edat molt primerenca. Degut a que no és rentable doblar els programes estrangers al finés (la immensa majoria de la programació és en idioma anglès), a la televisió es mostren subtitulats, el que afavoreix la lectura. Tot i això, molts dels programes infantils s’emeten en finés o són doblats.

Religió: La majoria dels finlandesos són membres de l’esglèsia evangelico-luterana i els seus fills participen en les classes d’aquesta religió. Els membres d’altres comunitats religioses poden rebre instrucció sobre la seva confessió si existeix un mínim de tres alumnes per a formar un grup d’estudi. Els que no pertanyen a cap grup religiós està eximits de la instrucció en religió. Tenen, en canvi, una assignatura que comprèn ètica, estudis comunitaris i els fonaments de les diferents religions. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.

Estructura del Sistema Educatiu de Finlàndia.

Educació Preescolar:

L’educació Preescolar a Finlàndia pot dividir-se en dues etapes. La primera etapa comprés des del naixement fins als 5 anys d’edat (Escola Bressol “Kindergarten”), és de caràcter voluntari i pertany a entitats municipals o privades. El cost d’aquestes escoles bressol és raonable i va d’acord amb els ingressos dels pares. La segona etapa és l’anomenada Educació Pre-Primària i està destinada a alumnes de 6 anys d’edat. Aquesta etapa és voluntària, totalment gratuïta i es pot impartir tant en escoles bressol com en escoles bàsiques. Els municipis estan obligats a organitzar i garantir l’educació preescolar gratuïta a tots els nens de sis anys d’edat. Tot i el caràcter voluntari d’aquesta última etapa de preescolar, al 2010 el 60% dels nens de 6 anys rebien educació preescolar.

Educació Bàsica:

L’Educació Bàsica s’inicia als set anys d’edat, moment en el que es comença l’ensenyament obligatori.

Aquesta etapa de caràcter obligatori tant per residents com per a estrangers, dura 9 anys o, com a màxim, fins els 17 anys d’edat. Els primers 6 anys (etapa primària) d’aquesta etapa són normalment impartits per professors generalistes (professors de classe a càrrec de totes o quasi totes les matèries), mentre que els últims tres anys (etapa secundària) ho són per professors encarregats d’una assignatura específica.

L’ensenyament, els llibres de text, el material d’aprenentatge, l’atenció sanitària, els menjars i fins i tot el transport són gratuïts durant aquesta etapa escolar.

La ràtio d’alumnat màxima per professor és de 24 alumnes en els primers anys de l’educació bàsica, tot i que les aules no soles arribar a aquesta xifra.

Les matèries que s’imparteixen en aquesta etapa d’escolarització són la llengua materna, l’altre idioma nacional, matemàtiques, idiomes estrangers, física, química, història, instrucció cívica, educació física, música, arts plàstiques, economia domèstica, manualitats, religió o educació ètica-filosòfica, biologia, geografia i medi ambient.

Un cop acomplerts amb èxit els nou anys de l’escola d’educació bàsica, l’alumne obté un certificat d’estudis. Els alumnes que ho desitgin, tenen la possibilitat de cursar un desè any optatiu pel que rebran un certificat addicional. Només el 0,4% dels alumnes no acaba amb èxit l’educació obligatòria.

Amb el final de l’Educació Bàsica l’alumnat pot escollir dins de l’educació secundària superior entre els estudis generals o els de formació professional i, posteriorment, passar a una escola superior professional o a una universitat.

Educació secundària superior:

L’Educació secundària superior està destinada a aquells alumnes que hagin complert l’ensenyament obligatori amb èxit. Aquests poden escollir entre dues opcions: l’educació secundària general (Batxillerat) o l’educació i capacitació professional (Formació Professional) en funció de cap a on vulguin enfocar la seva carrera professional.

La Direcció Nacional Finlandesa d’Educació estableix els objectius i el contingut clau de les assignatures i mòduls d’estudis, tant pels estudis generals de batxillerat com per a l’educació i capacitació professional. Basant-se en el currículum nacional, cada entitat proveïdora de serveis educatius estableix el currículum loca. D’acord amb l’estructura modular de l’educació secundària superior, els estudiants poden combinar estudis tant d’educació general com d’educació professional.

Batxillerat:

El Batxillerat, destinat a alumnes de 16 a 19 anys, és de caràcter gratuït i inclou el dinar, ja que està organitzat pel municipi. En aquesta etapa, el material didàctic està exempt de gratuïtat, pel que corre a compte de l’alumne.

La selecció de l’alumnat pels Instituts de Batxillerat està basada en les qualificacions obtingudes en l’educació bàsica. Aproximadament la meitat dels alumnes que completen l’educació bàsica continua al Batxillerat.

En general, el programa d’estudis de Batxillerat està previst per a tres anys, però donada la flexibilitat dels estudis, els estudiants poden completar-ho en un període d’entre dos i quatre anys. Aquesta flexibilitat existeix gràcies al funcionament organitzat per crèdits d’aquesta etapa, en la qual els programes estructurats en cursos per assignatura i l’elecció de cursos determina l’avenç en els estudis. El curs consta d’estudis obligatoris, especialitzats i aplicats. 

El Batxillerat culmina en un examen d’escala nacional que abasta quatre proves obligatòries: llengua materna i, segons l’elecció de cada candidat, tres de les següents assignatures: la segona llengua nacional, una llengua estrangera, matemàtiques o estudis generals (Humanitats i Ciències Naturals). Els estudiants també poden incloure proves opcionals als exàmens.

Un cop finalitzats amb èxit els exàmens de Batxillerat i el programa d’estudis sencer, els estudiants reben un certificat que detalla les proves cursades i els nivells i qualificacions adquirits. Es aquest, el títol de batxiller, el que els dóna la competència per a cursar estudis superiors.

Formació professional:

La formació professional està destinada a joves de 16 a 19 anys. Aquesta etapa educativa corre a càrrec dels municipis o del sector privat, pel que només seran gratuïts aquells centres organitzats per ens municipals.

Els criteris de selecció dels instituts de formació professional abasten a més de les qualificacions de l’educació bàsica, l’experiència laboral pràctica i altres factors comparables, així com possibles proves d’admissió i d’aptitud.  En aquesta modalitat d’educació secundària ingressen quasi tots els que no segueixen el batxillerat: només el 7% dels adolescents escullen no continuar estudiant.

La Formació professional cobreix set sectors d’educació, 52 qualificacions professionals incloent un total de 112 programes d’estudis diferents. Els estudis abasten tres anys (120 crèdits). Cada qualificació professional consisteix en estudis professionals que inclouen com a mínim 20 crèdits de pràctica en empreses, assignatures bàsiques, com llengua i ciències, estudis opcionals, orientació per a estudiants i un projecte final. Els estudis es basen en un pla individual d’estudis que inclou tant assignatures obligatòries com optatives.

Les habilitats i coneixements dels estudiants són avaluats després de cada mòdul. Un cop acabats els estudis inclosos en el pla individual, l’estudiant rep un certificat de qualificació. Les qualificacions de la formació professional es poden obtenir en base a l’educació escolar o en forma de contracte d’aprenentatge (capacitació en ofici guiada per un contracte entre un institut professional, una empresa i l’estudiant). En els plans individuals d’estudis es determinen les eleccions i el progrés dels estudis.

Els estudiants de formació professional també poden participar en els exàmens de Batxillerat.

Educació Superior:

A Finlàndia l’educació abasta un llarg període. Una gran quantitat d’estudiants del cicle superior no completa els seus estudis abans de complir els vint-i-cinc anys.

L’educació superior és impartida per les universitats i les escoles superiors professionals, que són institucions d’educació superior professionalment orientades. Ambdós sectors tenen el seu perfil propi, les universitats posen èmfasi en la investigació i l’ensenyament científic, mentre que les escoles superiors professionals tenen un abast més pràctic.

L’estratègia nacional de Finlàndia apunta a que cap a l’any 2020 el 42% dels joves adults tingui un títol universitari o d’escola superior professional.

Universitat:

La funció bàsica de la Universitat és realitzar investigació i impartir l’ensenyament acadèmic més elevat basat en la mateixa. La seva activitat es basa en la llibertat científica i en l’autonomia.

Els estudis universitaris poden ser rebuts tant en universitats com en escoles politècniques. L’educació universitària és més teòrica, mentre que les escoles politècniques es centren més en la part pràctica i aplicada. Per exemple, els metges són titulats universitaris, però els infermers reben un títol d’una escola politècnica.

Finlàndia té una xarxa de 20 universitats (amb 164.000 estudiants), totes pertanyents a l’Estat, que cobreixen tot el país. El fet de pertànyer a l’Estat fa que aquests estudis universitaris estiguin a l’abast de tothom, ja que són gratuïts tant per a estudiants finlandesos com nascuts a l’estranger. Els alumnes universitaris reben una assignació mensual de l’Estat que pot ser revocada si l’estudiant no progressa en els seus estudis.

De les 20 universitats estatals, 10 són multidisciplinàries, 3 de ciències econòmiques i empresarials, 3 tecnològiques i 4 d’arts. 

Les vies d’accés a la Universitat són variades: l’examen finlandès de Batxillerat permet accedir a una educació superior, els que posseeixen un diploma de Batxillerat o de Formació professional també tenen la possibilitat d’estudiar en universitats, sempre i quan aquestes considerin que estan capacitats per a ingressar en elles; a més d’altres candidats que hagin cursat els estudis exigits per la universitat en el marc d’una universitat oberta, o que posseeixin, segons la universitat, les habilitats o coneixements necessaris per acabar els estudis.

Totes les àrees d'estudi tenen l’ingrés d’admissió restringit. Donat que el número de candidats sobrepassa bastant la quantitat de places disponibles, les universitats apliquen diferents criteris per a la selecció d’estudiants. Aquests criteris són els resultats d¡estudis anteriors i/o proves d’admissió.

Segons el sistema de títols universitaris, és possible aconseguir un títol acadèmic inferior o superior. El títol inferior, o el de grau de llicenciatura (de 180 crèdits ECTS) i el superior o títol de mestratge (de 240-270 crèdits ECTS), aquests es poden aconseguir en un termini de tres a sis anys, respectivament. A més, les universitats concedeixen títols de postgrau científics, els doctorats.

Educació Professional Superior:

L’Educació Professional Superior està estretament relacionada amb l’àmbit laboral, ja que el seu objectiu és preparar experts i exercir activitats d’investigació i desenvolupament. Es van crear als anys 90 amb aquesta finalitat.

Aquestes institucions es diferencies de les universitats en que són municipals o privades, en lloc d’estatals: però tot i així l’Estat suporta el 57% de les seves despeses bàsiques. És per aquesta raó, pel que l’alumnat no paga per aquest ensenyament.

Actualment Finlàndia compra amb 26 instituts d’educació professional superior amb 140.000 estudiants.

El requeriment general per a l’admissió en les escoles superiors professionals és la terminació de l’educació secundària superior general (Batxillerat) o professional (Formació professional). En altres paraules, els següents candidats es qualifiquen per a estudis superiors professionals: els que hagin passat l’examen de Batxillerat o acabat l’ensenyament secundària superior, o els que tinguin una qualificació professional, o una qualificació internacional o estrangera equivalent. La selecció d’estudiants per a les escoles superiors professionals es basa principalment en les proves d’ingrés, les qualificacions acadèmiques i l’experiència laboral.

Les àrees d’estudis són l’educació, cultura, ciències socials, administració i empresarials, ciències naturals i medi ambient, tecnologia, comunicacions, serveis socials, salut i turisme.

Els títols són especialitzats per professió i requereixen entre tres anys i mig i quatre anys per a acabar-los, o en el seu defecte 210-270 crèdits ECTS, segons l’àrea d’estudis. A més d’aprovar el pla d’estudis s’ha de realitzar un període de pràctica laboral i un treball final. Un cop obtinguts els crèdits i finalitzat tots els requeriments, les escoles superiors professionals concedeixen als seus estudiants un títol dels estudis realitzats. Algunes de les escoles ofereixen estudis de postgrau.

Educació per adults:

L’educació per adults és un important sector de la política educativa de Finlàndia. De fet, cada any quasi una quarta part de la població participa per pròpia iniciativa en l’educació per adults. L’objectiu és l’aprenentatge permanent, amb nombroses oportunitats de capacitació i actualització per adults treballadors, recolzades pel sector públic. Els estudis que atorguen títols són gratuïts. Tot i que hi ha alguns que tenen tarifes comercials, és el Ministeri d’Educació el que finança l’educació de l’adult i és responsable del seu desenvolupament.

Totes les formes d’educació i capacitació destinades als joves, des de l’educació bàsica fins als estudis universitaris, també estan a l’abast dels adults. Certes institucions educatives es concentren exclusivament en l’educació i capacitació d’adults, però també s’imparteix en universitats, escoles professionals superiors, instituts, centres de capacitació, instituts populars, etc. L’educació i capacitació d’adults també es presenta en forma de capacitació complementària dins de la vida laboral. S’atorguen títols bàsics, assignatures de carreres de grau, preparatòria, educació complementària, cultura cívica, etc. Però, a més, en les escoles secundàries superiors per adults els participants poden estudiar i participar en els mateixos exàmens de Batxillerat que els joves, de tal manera que també poden aconseguir els mateixos títols d’ensenyament secundari superior professional.

Un mètode flexible per adults per a estudiar i aconseguir qualificacions professionals és a través del sistema de qualificacions basat en les competències, especialment dissenyat per adults. El sistema permet a la gent obtenir títols professionals demostrant les seves habilitats professionals en proves de competències, sense tenir en compte l’origen d’aquestes habilitats (si procedeixen de l’experiència laboral, d’estudis realitzats o com a resultat dels seus interessos en temps d’oci). Els estudis estan basat en programes d’aprenentatge personalitzats, dissenyats individualment per a cada estudiant. Hi ha tres nivells de qualificacions professionals basades en la competència: qualificacions de nivell secundari superior, qualificacions addicionals i qualificacions especialitzades. La Direcció Nacional Finlandesa d’Educació estableix els requisits per a les qualificacions, sent, d’altra banda, l’organització i supervisió del sistema responsabilitat de comissions de qualificació tripartides formades per representants d’empreses, empleats i professors.

El sistema de qualificacions basades en la competència reflexa els principis de l’aprenentatge al llarg de tota la vida. L’Estat promociona aquest principi també mitjançant el finançament d’institucions d’educació per adults de diferent naturalesa. Aquestes institucions educatives disposen d’una gran autonomia, així com de llibertat de selecció d’assignatures, tipus d’estudiant i mètodes d’ensenyament.

Sara López García, 18 d'Abril del 2014.

Història del sistema educatiu finlandès.

El sistema educatiu de Finlàndia no sempre ha estat com és ara, ni sempre ha donat tan bons resultats com els que té actualment. Podríem considerar la dècada dels 60-70 com un punt d'inflexió del sistema educatiu finlandès, ja que va ser a partir d'aquesta època que els finlandesos es van proposar aconseguir un sistema educatiu basat en la igualtat d'oportunitats i l'excel·lència, el que seria el tàndem perfecte. 

Fins 1960

Entre 1856 i 1866 les escoles obligatòries populars van començar a desenvolupar-se juntament amb les escoles secundàries privades, establint la ruptura del monopoli de l’església. La creació d’aquestes escoles populars va permetre l’accés a l’educació d’aquells que fins el moment no se la podien permetre o a aquells que tenien com a llengua materna el finlandès (fins el moment l’escola estava especialment ideada i destinada a la població de parla sueca).

Després de la II Guerra Mundial, Finlàndia va trobar l’escolarització de l’alumnat una mica inconnexa degut a les diferències de classe i de llenguatge. En el moment de la independència al 1917, l’educació va ser vista com una eina per mantenir la identitat nacional, l’alfabetització i la llibertat política.

1960

Als anys 1960, el sistema educatiu de Finlàndia era molt diferent al que té avui. Finlàndia tenia un sistema típic alemany d’educació bàsica. En aquell moment l’educació era molt més desigual i no tots es estudiants tenien accés igualitari a l’educació de qualitat. Podríem dir que fins a inicis de 1958, Finlàndia tenia un sistema educatiu elitista. La reforma educativa en aquell moment es va concentrar en el canvi d’un sistema de dues vies a una escolaritat comú integral. En el sistema de doble via els estudiants al final del grau quatre de l’escola primària (onze anys) eren escollits per a: a) continuar cap a una corrent acadèmica que constava de 8 graus que els conduïa a la Universitat o, b) continuar cap a una corrent cívica de 3-5 graus que els conduïa al treball o a escoles vocacionals. Per tant, els joves més brillants anaven per un camí prometedor mentre que els que no ho eren es quedaven endarrere.

Originalment, el sistema educatiu de Finlàndia estava sota un control centralitzat. Tot i així, als anys seixanta es va produir una reestructuració i el Ministeri d’Educació va establir una nova administració educativa local. El Ministeri finlandès dels anys seixanta va trobar especialment útils els models educatius de Suècia i Alemanya. L’objectiu del nou sistema era convertir a Finlàndia en un país econòmicament competitiu produint una població millor educada i al mateix temps pretenia millorar la igualtat d’oportunitats educatives.

Les reformes van començar al 1968 a favor d’un sistema únic nacional. Tot i així, les coses no sortien bé i els propis finlandesos no estaven contents amb el canvi.

1970

Els anys setanta van portar importants reformes en el sistema educatiu finlandès. A més, aquesta dècada es va convertir en un punt de transició per a molts aspectes de la vida finlandesa. Molts van considerar que el sistema educatiu estava esbiaixat cap a la classe alta de parla sueca i no cap a les necessitats del poble finlandès. Comitès de govern van proposar la creació d’escoles integrals i igualitàries.

L’Institut integrat finlandès es va implementar en tota Finlàndia a la dècada de 1970. El model per a la nova educació bàsica va ser introduït des de Suècia només amb algunes adaptacions per al marc finlandès.

A finals dels seixanta i principis dels setanta, com a part d’un enfocament a nivell nacional en la millor preparació dels estudiants per a competir en l’economia del coneixement, el Parlament finlandès va promulgar una legislació per a crear un  nou sistema d’educació bàsica que va ser construït al voltant del desenvolupament d’una escola comú “integral” per als graus 1 a 9 (sistema que es va estendre a tots els municipi del país al 1977). Tres coses van caracteritzar la nova norma finlandesa:

El desenvolupament i l’adopció d’un currículum nacional obligatori que garantís que tots els estudiants duguessin a terme els mateixos estàndards. Amb la finalitat d’assegurar que a tots els estudiants en la nació se’ls ensenyés el mateix contingut, el govern finlandès, en col·laboració amb els mestres, va desenvolupar un currículum nacional que va ser la pedra angular del sistema integral escolar i que va ser durant molts anys obligatori per a totes les escoles en el sistema. Hi havia molts municipis que no estaven disposats a reformar el seu sistema, per això era tant important tenir un mandat legal. Aquesta va ser una gran reforma, però a la vegada molt complicada per a uns professors que estaven acostumats a l’antic sistema. Un sistema l’ensenyament del qual estava destinat a uns nens seleccionats. Per tant, el professorat no estava preparat per a un sistema escolar en el qual els nens i nenes de diferents característiques, necessitats i rendiments estiguessin en una mateixa classe. En aquest currículum de 1970 es van destacar les idees del pluralisme, pragmatisme i la equitat. En les primeres etapes de l’escola integral es va avaluar l’aplicació de l’equitat com a igualtat d’accés a l’educació.

Forts canvis en els requisits de preparació i certificació del mestre. Una part crítica de les reformes de l’Institut integrat de Finlàndia era l’esforç nacional per a millorar la qualitat del professorat. Les autoritats comprenen la importància de la qualitat docent per a conduir l’assoliment estudiantil i van intervenir fortament en allò. En els primers anys, la inversió va anar dirigida al desenvolupament professional de mestres existents a l’aula, però Finlàndia sàviament va prendre la visió a llarg termini i va passar a millorar la seva cartera de talent. Per començar, van fer que aconseguir un treball en l’ensenyament fos més difícil, ja que el govern ara exigia que tots els mestres tinguessin un títol de mestratge com a condició de feina. Però potser encara més important, la formació docent a Finlàndia es va endurir a la vegada que es va millorar. Els mestres amb especialització necessitaven que aquesta fos en al menys dues àrees. A més, aquesta educació específica havia de ser concedida pel Departament de continguts de la Universitat. Es considerava que el mestre havia de tenir una sòlida base de pedagogia, considerada necessària per a la correcta formació d’un futur docent, pel que la carrera per ser mestre tenia un fort contingut pedagògic.

Una inspecció de l’estat central que avalués el nivell escolar d’ensenyament i aprenentatge.

Aquestes reformes van crear molts enfrontaments i una forta resistència. Els opositors a les reformes argumentaven que era impossible educar a tota la població.

1980

Als anys 80 Finlàndia va deixar de dirigir als seus alumnes a carreres més matemàtiques o més humanístiques depenent de les seves habilitats. Ja que es va considerar que la gent a Finlàndia no podia estar dividida per com d’intel·ligent era.

En aquesta mateixa dècada, el sistema d’educació va emprendre un model d’economia de mercat i va experimentar la descentralització. Aquesta descentralització del sistema educatiu va augmentar l’autonomia de les escoles i per tant, la rendició de comptes per a les escoles i els mestres. Les escoles tenien la responsabilitat de produir els resultats de l’aprenentatge, mentre que el govern tenia la responsabilitat de provenir a les escoles amb la finalitat d’acomplir amb els objectius, pel que es va anar creant un cicle de confiança en la gestió de l’educació finlandesa.

1990 en endavant

A mitjans de 1990 i en resposta a una crisis econòmica, el govern va haver d’afluixar moltes de les normes establertes. En particular, el currículum nacional va anar en davallada, convertint-se en una guia més que no pas un guió i, la inspecció va ser eliminada, donant així molta més autonomia a les escoles. Les reformes de preparació i certificació del mestre, tot i així, es van mantenir fortes i sòlides com en un principi.

Aquests canvis van representar una evolució. Els educadors finlandesos ara gaudien d’àmplia autonomia sobre el currículum i la instrucció i les escoles eren en gran mesura d’autogovern. Però això va succeir només després de dècades de reformes encaminades a augmentar els nivells per a estudiants i professors i assegurar que aquests tenien capacitat per a prosperar sota un sistema encara més descentralitzat. Quan l’educació finlandesa va començar a mostrar un número major de dificultats, sobretot les escoles i professors amb formació més dèbil, les reformes van mostrar un control més estricte amb èmfasi en normes i resultats. Però un cop el professorat va estar millor preparat i capacitat per ensenyar el contingut articulat pel pla d’estudis amb total llibertat pedagògica, i un cop es va millorar l’aprenentatge dels estudiants, l’estat va afluixar el control i va tornar a un sistema educatiu plenament descentralitzat.

Podríem dir que l’èxit de Finlàndia es va construir sobre una sèrie de decisions difícils, implementades amb rigor. I que aquestes eleccions estaven ancorades en un únic conjunt de propostes de valor que afavorien el benestar general del grup el lloc de maximitzar l’èxit d’uns pocs.

A la dècada dels 70 els finlandesos van decidir crear i implementar polítiques per millorar el seu sistema educatiu i durant tot aquest temps han avançat ininterrompudament fins arribar a la primera posició a nivell mundial. Molts països no aconsegueixen aquesta continuïtat en política ni execució de projectes, en alguns casos canviant d’actitud amb cada govern nou. El sistema finlandès ens ensenya la importància d’enfocar-se en el que és bàsic per aconseguir millores reals i duradores. Per a ells el docent és clau en el procés i per tant es van obstinar en invertir en el seu reclutament i educació. En la gran majoria de països del món, això és també el que els polítics i ministres diuen. A Finlàndia no només ho van dir sinó que també van actuar de forma determinada per aconseguir-ho.

Els seus programes de mestratge duren cinc anys, són presencials, rigorosos i amb un èmfasi important en la investigació. El currículum nacional es limita a estipular lineaments i metes nacionals i els docents tenen llibertat a l’aula i sobre els seus programes i llibres. A Finlàndia el nivell de llibertat és efectiu donat el fort sistema de reclutament i educació. Al tenir moltes possibilitats per ser creatius, la professió és una de les més emocionants.

Sara López García, 30 de Març del 2014.

Sistema Educatiu de Finlàndia.

Finlàndia és un estat del nord-est d’Europa la capital del qual és Hèlsinki, la ciutat més important del país.

Aquest país ocupa una superfície de 338.000 km² de la qual dues terceres parts estan cobertes per boscos i un 10% per aigua. Compta amb una població de 5,2 milions d’habitants i la seva densitat de població és de 17 habitants per km². El 17% de la població compta amb menys de 15 anys i un 16,5% compta amb més de 64.

El país és bilingüe, ja que compta amb dues llengües oficials: el finès, parlat pel 91,9% de la població i el suec, parlat per la minoria més important del país (5,5%).

Finlàndia és un país independent des de 1917 i actualment és una democràcia parlamentària. És membre de la UE des de 1995.

Finlàndia té una alta industrialització i en gran part una economia de lliure mercat, amb una producció per càpita similar a la del Regne Unit, França o Itàlia. El nivell de vida a Finlàndia és alt. El seu sector econòmic clau és la manufactura, principalment la fusta, la enginyeria, metalls, telecomunicacions (especialment Nokia) i indústries electròniques.

Finlàndia, a més, és segons l’últim Índex de Competitivitat Global (ICG) del Global Economic Forum, el tercer país més competitiu del món, pujant un lloc en relació a l’any anterior. Les raons d’aquesta excel·lent classificació són diverses: el bon funcionament de les seves institucions públiques, la seva transparència, la seva capacitat d’innovació, el seu avenç tecnològic, la seva sustentabilitat ambiental (reciclatge), el seu bon sistema de salut i, en especial, el seu extraordinari sistema educatiu.

Per això, es diu que les millors persones les produeix aquest petit país de tan sols cinc milions d’habitants. Serà un país que té manca de recursos naturals, principalment pel seu clima, però els seus habitants saben millor que ningú que la formació és la millor riquesa d’un país. Així ho certifiquen any rere any els seus resultats en l’informe PISA.

És per aquesta raó per la que he escollir Finlàndia per ser el primer sistema educatiu a analitzar, perquè el seu sistema no només és el millor del món, també resulta ser el més descentralitzat, autònom, homogeni i desburocratitzat del món. A més, es pot considerar el sistema educatiu més prestigiós del món, sistemàticament situat en els primers llocs del rànquing per excel·lència. Parlem d’un país en el que el 71% dels seus 5,2 milions d’habitants obté un títol universitari, sent els seus llicenciats, especialment prestigiosos en sectors com l’enginyeria i l’arquitectura.

Els avantatges que proporciona el model finlandès als seus estudiants provenen de la seva despesa pública, que va representar al 1998 i al 2002 el 6,2% del PNB (la mitjana dels països de la OCDE és de 5,3%). Així, l’ensenyament obligatori és gratuït en tots els seus conceptes, des del material fins les despeses de menjador, i fins i tot l’escola ha de garantir el transport en el cas de què els nens hagin de desplaçar-se al centre des d’una distància superior als 5 km. També els estudis universitaris són gratuïts, fins i tot els destinats als adults que, tenint una feina, volen reciclar-se o simplement millorar la seva formació.

Però aquests avantatges econòmics serien poc pràctics si no es recolzessin en una base sòlida, com és un sistema pedagògic adequat. Més endavant explicarem en què consisteix aquest sistema pedagògic amb diverses novetats com l’escolarització obligatòria als 7 anys o la gran valoració de la figura del professor, entre d’altres.

Totes aquestes raons fan que Finlàndia sigui avui dia un dels països més innovadors d’Europa, ocupant el segon lloc en la taula, només darrere de Suïssa. A més, com tots sabem, Finlàndia ha acaparat, des dels inicis de PISA, els primers llocs del pòdium a Europa pel seu excel·lent nivell educatiu.

Aquesta formació de caràcter tan sòlid veurem com ha proporcionat a la força laboral amb les habilitats necessàries per adaptar-se ràpidament a un entorn canviant i ha consolidat les bases pels seus alts nivells d’adopció tecnològica i d’innovació. Per això, ara més que mai podem comprovar com l’educació és un dels grans motors de la societat, un d’aquells motors que ho mou tot i que fa dependre en gran mesura de l’èxit o no de les seves economies.

A continuació, farem una repassada per la història del sistema educatiu finlandès. Perquè s’ha de tenir en compte que Finlàndia no sempre ha estat pionera en educació. Intentarem esbrinar quin va ser el punt d’inflexió per establir unes bases més sòlides a nivell educatiu i quines van ser les mesures que es van dur a terme.

Després de fer un viatge al passat de Finlàndia, tornarem al present i farem una parada en conèixer quines són les característiques del sistema educatiu finlandès actual.

També analitzarem i comprovarem quins són els resultats a nivell internacional de Finlàndia i podrem analitzar què ha passat en aquesta última edició, per a què Finlàndia hagi perdut el seu primer lloc en excel·lència. A més de conèixer quines han estat les reaccions en el propi país davant aquesta petita davallada.

Per últim i, possiblement, el post més interessant, ens dedicarem a analitzar i comparar les característiques del sistema educatiu finlandès amb les de l’espanyol. I intentarem explicar quines característiques han garantit, i ho segueixen fent, l’èxit d’un sistema educatiu pioner i exemplar a nivell internacional, el finlandès.

Sara López García, 16 de Març del 2014. 

Anàlisi, opinió i reptes de l'educació al nostre país.

Anàlisi:

El panorama actual del nostre sistema educatiu es caracteritza per un augment en el nombre d’alumnes escolaritzats que no és correspon amb els recursos disponibles, els quals redueixen a causa d’un descens en els pressupostos de l’Estat en matèria educativa. D’altra banda tenim un nombre d’alumnes immigrants a les nostres aules que està deixant de créixer al ritme vertiginós que ho portava fent des de principis de segle. Un professorat que no se sent del tot qualificat per fer front a la situació actual, una ràtio d’alumne per professor que creix constantment, una retallada dels recursos a l’aula i dels suports necessaris, una classe amb un grau de diversitat molt alt, uns canvis constants a nivell legal que trastoquen la vida escolar diària, poca autonomia de centres i comunitats autònomes, una regressió a la centralització, mala gestió, mal plantejament de l’educació, etc.  

I, si fem una ullada als resultats del nostre sistema educatiu, a nivell general podem comprovar que el nivell mitjà d’Espanya, comparat amb la mitjana de la OCDE i la UE és significativament inferior. Sobretot la nostra puntuació es declara inferior quan es tracta de treure conclusions o de raonar sobre segons quins temes. Però, on més diferencia trobem i, possiblement sigui l’assignatura pendent d’Espanya, és en el nombre d’alumnes excel·lents. En moltes de les proves, com és el cas PISA, és en l’excel·lència on els nostres resultats empitjoren i se separen més de la mitjana de l’OCDE i de la UE. Aquest és un preu a pagar per tenir un sistema educatiu equitatiu en el que s’ofereix la mateixa oportunitat d’escolarització a tot l’alumnat? Aquí és on el debat sobre educació posseeix diversitat d’opinions al nostre país. Val la pena sacrificar l’excel·lència d’uns per donar oportunitats a tots? O, pel contrari, l’escola hauria d’apostar per aquell alumnat amb majors capacitats i potenciar-los? S’hauria de diversificar les aules per tal d’extreure a cadascun el seu profit? Aquí està la qüestió, equitat o excel·lència? O, es poden aconseguir ambdues? La llei Wert sembla decantar-se per l’excel·lència, una llei ideada bàsicament per millorar en proves internacionals que no tenen en compte la diversitat de l’alumnat amb què les aules espanyoles compten avui dia des de que la LOE va introduir el concepte d’inclusió educativa. Però, potser no caldria escollir entre equitat o excel·lència. Davant nostre tenim un model a seguir, el model educatiu de Finlàndia, país capdavanter tant en resultats acadèmics com en excel·lència. Exemple de què ambdós conceptes no són incompatibles.

Per què modificar el nostre sistema educatiu de caràcter integrat comprensiu, que assegura un alt grau d’equitat i com França ens ha demostrat, també pot arribar a donar bons resultats? Sincerament no crec que siguin les bases del nostre sistema educatiu el problema, sinó que el problema es troba en la manera com enfoquem l’educació. Culpables? Possiblement el finançament, la formació del professorat, la manca de recursos, la manca d’organització, la manca d’autonomia, etc. El fet de dotar de més autonomia als propis centres i a les Administracions locals, els quals coneixen de primera mà el context en el qual treballen, ajudaria a superar moltes de les dificultats que avui dia sorgeixen i no hi ha camí per resoldre-les.

El fet de que els nostres resultats es mantinguin estables és senyal de que no avancem, de que la nostra educació no millora. El nostre sistema educatiu no ha fet res productiu per millorar en les proves internacionals, això no vol dir que no ho hagi intentat implementant millores a nivell educatiu; el que vull dir és que totes aquestes millores que s’han impulsat fins ara, moltes posant l’ull en els resultats d’aquestes proves a nivell internacional, no han donat el fruit que s’esperava. Per tant, en què ens estem equivocant? Què fem malament? En quin sentit hauríem de focalitzar les nostres millores? Aquest és el dilema de la nostra educació.

D’altra banda, com pot ser que els nostres alumnes estudiïn durant 12 anys d’escolarització obligatòria la llengua anglesa i, a 4t d’ESO, encara no la dominin? És evident que la metodologia que emprem en el nostre país per ensenyar i aprendre la llengua estrangera no és la més adequada, només cal fer una ullada als resultats a nivell internacional. Tot i sent dels països que comencen abans i, dels que hi dediquen més hores a fer deures i feines fora de l’àmbit educatiu, els nostres resultats estan a la cua de la resta de la UE.

Tot i els debats que han sorgit al voltant de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, assignatura que el senyor Wert vol eliminar de les aules per substituir-la per una, la ideologia de la qual, s’assembli més als seus ideals; els estudis internacionals mostren que en competència cívica i ciutadana els resultats dels nostres alumnes són satisfactoris i més alts de la mitjana internacional. Per tant, podem dir que la nostra escola compleix amb l’objectiu de crear ciutadans competents, cívics, capaços de viure en societat i de respectar aquesta.

Reptes:

D’acord amb les característiques del nostre sistema educatiu i dels resultats que dóna a nivell estatal i internacional, considero que alguns dels reptes a nivell educatiu que el nostre país hauria d’afrontar són:

Formació docent: L’actual formació dels futurs mestres i professors no va acompanyada d’una capacitació pedagògica que permeti l’eficaç adequació dels continguts apressos a les diverses fases de l’aprenentatge. Hi ha una dada que em crida molt l’atenció i volia compartir amb vosaltres: la formació dels mestres de primària a Espanya bordeja les 2.000 hores lectives, davant de les 6.400 hores de formació de Finlàndia. Hem de recordar que Finlàndia és un dels països que lidera els índexs en els informes PISA. Pel que fa el professorat de secundària, es comptabilitzen unes 130 hores lectives de pedagogia molt enrere de les 1.400 que haurien de complir.

Mètodes d’ensenyament: A Espanya quasi no han variat els mètodes d’ensenyament per molt que vulguem dir el contrari. En el nostre sistema educatiu continuen prevalent les aptituds cognitives i la seva avaluació amb el model examen, davant d’altres factors nuclears de l’aprenentatge.

Racionalitat dels horaris: Paradoxalment, a Espanya la mitjana d’hores lectives obligatòries dels alumnes d’entre 7 i 14 anys és superior a la mitjana de la OCDE. Sembla un tòpic al nostre país que quan hi ha un problema s’afegeix una hora més i a córrer. Si això li afegim el treball fora de l’aula encara les hores d’aprenentatge s’incrementen més. Perquè val a dir que el volum de feina que demanem als nostres alumnes fora del centre escolar (deures) és potencialment superior a la mitjana de l’OCDE. Però, tot i aquest volum de feina, i d’aquesta quantitat d’hores lectives, els resultats són els que són. Per tant, què ens està fallant?

Implicació familiar: La implicació de les famílies espanyoles en els processos d’aprenentatge dels seus fills és deficient. Possiblement una de les causes d’aquesta poca implicació és la difícil conciliació dels horaris entre treball i la família.

Educació infantil: Davant dels països més innovadors, que han entès que la gran inversió econòmica s’ha de fer en la formació d’entre 0 i 3 anys, a Espanya la situació és quasi un desert, sobretot les administracions públiques, que quasi han delegat la seva responsabilitat en l’empresa privada i en l’administració local. La lectura, que s’hauria de promoure des de ben petits i que seria de molt bon profit que a l’educació infantil es comencés a fer un aprenentatge sòlid d’aquesta, a Espanya això és impensable per a tot l’alumnat. L’Educació Infantil a Espanya és quelcom ignorat, quelcom que no es considera important. L’educació primerenca és vital per l’èxit educatiu i en el nostre país l’ignorem completament.

Tractament de la diversitat: Tenint en compte que les aules del nostre país tenen un alt índex d’alumnat estranger, amb dificultats d’aprenentatge, entre d’altres característiques; s’ha de consolidar una llei, unes propostes de caràcter inclusiu per a que tota la diversitat de l’aula es vegi contemplada en una aula ordinària. És ben fàcil dir que la nostra escola és inclusiva, però de debò es té en compte tot l’alumnat en un aula? Sembla difícil que un mestre pugui donar resposta a totes les necessitats d’una ràtio d’alumnat que creix constantment, sense el suport del mestre d’especial que abans podia entrar més hores a l’aula, intentant d’implementar totes les noves mesures que es van prenent des del govern central, etc. És inviable. Dotar de més recursos humans a l’escola, de més formació permanent al professorat, una formació inicial del professorat més sòlida i completa, unes lleis i decrets clars i facilitadors de la feina, una homogeneïtat legal i estable, podrien ser alguns dels reptes per aconseguir un  bon tractament de la diversitat a l’aula.

Ensenyament eficaç de les llengües estrangeres: Som dels països que més hores dediquen a l’estudi de les llengües, dels països que abans comencen amb l’ensenyament de l’anglès, i què? Som dels països amb pitjors resultats en llengua estrangera. És evident que ens estem plantejat l’ensenyament de la llengua estrangera d’una manera equivocada. El percentatge d’espanyols que parlen fluid l’anglès a Espanya és tan irrisori en diferència a d’altres països d’Europa que són molt més competents en aquesta matèria que nosaltres. Si volem que els nostres alumnes deixin d’ocupar les últimes posicions en l’aprenentatge d’idiomes, hem de fomentar un ensenyament d’idiomes de qualitat, promovent la immersió lingüística a classe així com l’exigència de comunicació i expressió mínimes en un idioma estranger. També és necessari que es mantinguin i s’ampliïn els centres bilingües amb el millor mètode de promoció de l’aprenentatge d’idiomes.

Integració de les noves tecnologies de la informació en els processos educatius: És evident que la nostra societat està en constant moviment, en constant canvi i l’educació com tots els àmbits de la nostra vida s’han d’adaptar a aquests canvis. Les noves tecnologies de la informació regeixen la nostra vida quotidiana i, per aquesta raó s’han d’introduir de manera eficaç a l’escola. I no només introduir, sinó incloure, integrar, de manera que sigui una forma d’educació. Dotar al professorat de les competències necessàries per dur a terme aquest procés de transformació, dotar de recursos les escoles, entre d’altres propostes que ajudarien en gran mesura a que aquesta integració sigui satisfactòria. Tots els centres educatius haurien de comptar amb les noves tecnologies de la informació i comunicació tot i que tampoc és necessari  el malbaratament que s’ha dut a terme en algunes escoles en els últims anys fent despeses molt quantioses per dotar a tot l’alumnat d’ordinadors portàtils. Per tant, s’han  de dotar els centres de les noves tecnologies amb seny, de manera coherent i d’acord a la nostra societat.

Doble xarxa: Més enllà de plantejaments ideològics al voltant de l’escola pública i privada, estudis recents, que constaten que a Espanya hi ha un abandonament massiu de l’escola pública, sobretot en les ciutats, per part de les classes mitjanes, comença a ser una situació alarmant el que es percep com autèntica doble xarxa d’escolarització en funció dels ingressos familiars i de les expectatives davant la formació com a forma d’ascens social. Si no s’introdueixen estratègies correctives, l’escola pot acabar sent el principal motor de la desigualtat social.

Reduir el fracàs escolar: Espanya necessita recuperar la cultura de l’esforç personal com a mètode per a reduir el fracàs escolar i per aconseguir millor resultats a nivell acadèmic. No pot ser que en el nostre país malbaratem els diners fent repetir a un alumnat que, normalment, està esperant l’edat necessària per deixar els estudis. S’han de buscar solucions per reduir aquest fracàs escolar, motivar l’alumnat i buscar alternatives per que aquests joves puguin tenir un futur digne dins o fora de les aules.

Més autonomia a les CCAA i als centres docents: fer més competents en matèria educativa a les CCAA, les administracions locals i als centres docents dotant-los de més autonomia curricular i de gestió, així com d’organització. Ningú millor que els propis centres docents coneixen la realitat de les aules i, per aquesta raó, ningú millor que ells mateixos per decidir el què, el com i el quan. No pot ser que la gestió es dugui a terme a la capital de l’estat, una gestió que no serà compatible i no respondrà a les necessitats de la societat, a les necessitats d’una realitat escolar concreta.

Consens o pacte educatiu: Potser aquest sigui un dels aspectes més importants si volem millorar el nostre sistema educatiu. És necessari que els diferents partits polítics aparquin les seves diferències i que s’arribi a un acord de mínims entre totes les organitzacions polítiques que permeti avançar en la reforma del nostre sistema educatiu sense tenir la necessitats de reformar les lleis contínuament.

Reformar els currículums de Primària i Secundària: degut a les greus deficiències detectades a nivell de coneixement dels nostres alumnes al finalitzar els estudis, és necessari fer una renovació total dels currículums de totes les àrees. No podem seguir veient com els nostres alumnes cada cop surten pitjor preparats i com aquests tenen series dificultats quan arriben a la universitat. Per tal d’aconseguir-ho és necessari posar continguts més exigents que vagin d’acord amb les diferents etapes educatives, per tal d’evitar les grans diferències que tenim amb altres països de la UE.

Disminució de la ràtio alumne per professor: Si volem tenir un sistema educatiu de qualitat és necessari que es redueixi la ràtio de manera que ens aproximem als països europeus més avançats que solen tenir una mitjana de 20 alumnes per classe. Sense dubte la massificació de les aules no facilita l’aprenentatge ni l’èxit educatiu.

Avaluació externa del sistema educatiu: Al menys un cop a l’any s’hauria d’avaluar tot el sistema educatiu: tant l’alumnat com el professorat. Per a dur a terme aquesta iniciativa seria necessari que es desenvolupés un procés extern d’avaluació per organismes independents que el valoressin de manera objectiva sense influència de les diferents administracions educatives.

Fins aquí l’anàlisi i el coneixement del nostre sistema educatiu. Ens hem plantejat moltes qüestions, hem analitzat moltes deficiència del que avui en dia és l’educació al nostre país. A partir d’ara ens toca valorar, amb l’ajuda del coneixement que tinguem del funcionament d’altres sistemes educatius, què hem de canviar i en què ens estem equivocant. Al cap i a la fi, trobar una via, una llum que ens ajudi a saber en què estem fallant. Ja que a data d’avui no hem sigut capaços de trobar la clau del nostre fracàs a nivell educatiu.

Sara López García, 2 de Març del 2014.