Pla Bolonya.

Pla Bolonya

El Pla Bolonya o Procés Bolonya és el nom que rep el procés iniciat a partir de la Declaració de Bolonya, acord que al 1999 van firmar els ministres d’Educació de diversos països d’Europa a la ciutat italiana de Bolonya. Es tractava d’una declaració conjunta que va donar inici a un procés de convergència que tenia com a objectiu facilitar l’intercanvi de titulats i adaptar el contingut dels estudis universitaris a les demandes socials, millorant la seva qualitat i competitivitat a través d’una major transparència, d’un aprenentatge basat en l’estudiant i quantificant-lo a través dels crèdits ECTS.

El procés de Bolonya, tot i no ser un tractat vinculant, va conduir a la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, un àmbit al que es van incorporar països i que serviria de marc de referència a les reformes educatives que molts països haurien d’iniciar en els primers anys del segle XXI.

Espanya va ser l’últim país en incorporar-se al mateix amb un retràs de varis anys respecte al calendari firmat, perjudicant així a un important nombre de titulats universitaris espanyols que no han pogut aprofitar-se dels beneficis de l’Espai d’Educació Superior.

El procés pretén crear un Espai Europeu d’Educació Superior en el qual les titulacions puguin ser reconegudes a qualsevol país i es millori la mobilitat dels estudiants. Per aconseguir-ho es pren com a exemple el model anglosaxó on les carreres s’estructuren en tres cicles: grau, màster i doctorat.

Els canvis més significatius que el Pla Bolonya ha introduït són:

Sistema Europeu de Transferència de Crèdits: Amb aquest sistema es pretén millorar la comparació i transferència dels cursos impartits arreu d’Europa. Per mesurar-ho, s’emfatitza el temps d’estudi que ha de dedicar l’alumne més que no pas el nombre d’hores lectives.

Suplement Europeu al Títol: És un document que s’annexa al títol i que descriu els estudis cursats per fer possible una homologació i comparació a nivell europeu.

Sistema de titulacions de 2 cicles: Prenent com a model el sistema anglosaxó, les titulacions consisteixen en un primer cicle genèric de 3 o 4 anys que dóna lloc al títol de Grau i un segon cicle de 1 o 2 anys al de Màster. La diferenciació entre diplomatures i llicenciatures, per exemple, s’esvaneix. Tots els estats de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior han adoptat l’anomenat model “3+2”, excepte Xipre, Turquia, Eslovènia i Espanya que són els únics quatre estat del continent on s’imparteixen graus de quatre anys.

Per tant, els títols de Grau i Postgrau a Espanya, establerts mitjançant Reial Decret, tenen la següent estructura:

Títol de grau: 240 ECTS (4 anys lectius). Excepcions: Arquitectura, Farmàcia, Veterinària amb 300 ECTS (5 anys lectius); Medicina amb 360 ECTS (6 anys lectius).

Títol de Màster: de 60 a 120 ECTS (d’1 a 2 anys lectius)

Doctorat, segons cada Universitat.

Es produeix una homogeneïtzació i reducció del nombre de titulacions abans existents, així com els màsters i un encariment del crèdit de matrícula (pujada de les taxes). Els graus són més generals, però els màsters són més específics i estan enfocats al mercat.

Amb aquest seguit de mesures es pretén promocionar:

La mobilitat estudiantil i laboral arreu d’Europa, en consonància amb l’actual programa Erasmus.

La configuració d’un sistema europeu d’educació i de recerca més atractiu a nivell mundial

Una millora de la incorporació dels estudiants al món del treball gràcies a un caràcter més modular de les titulacions.

El reconeixement automàtic dels títols arreu del continent.

Des dels seus inicis, el procés de Bolonya ha rebut crítiques en tota Europa per diferents raons i sectors. Un 27% dels espanyols no recolza el procés de Bolonya, el doble dels que si el recolzen. En el cas d’Espanya, el moviment d’oposició més important va ser el liderat pel moviment assembleari universitari. Aquestes assemblees s’oposaven al procés i demanaven un aturament total per entaular conversacions com a representants legítims dels alumnes que representen. A més, acusen a la CREUP (Coordinadora de Representats d’Estudiants de 20 de les 45 Universitats Públiques) de no representar realment els interessos dels alumnes i de viure a les ordres dels responsables universitaris. Aquestes Assemblees s’organitzaven a nivell estatal i estaven formades per estudiants universitaris.

Per tant, un gran nombre de sectors estudiantils tant d’Espanya com d’Europa han criticat durament aquest Pla ja que consideren que les reformes s’emmarquen en una progressiva política de privatització de l’ensenyament superior i precarització del món laboral. Es lamenta especialment que les propostes no garanteixen un finançament adequat ni dels estudiants ni de les universitats públiques i porten a una conseqüent major dependència de certs sector empresarials, que condicionarien per altra banda el panorama acadèmic. Els estudiants es queixen que aquest espai comporta també una mercantilització de les universitats, ja que expliquen que es promou, per exemple, que les empreses puguin finançar algunes titulacions segons el seu interès, que s’eliminen les carreres que no tenen sortides laborals concretes, que s’hagin de pagar màsters per tenir nivell de llicenciatura o que es doni preeminència a les beques-crèdit en comptes de les beques sense contrapartida.

El moviment anti-bolonya portava temps existint però va ser durant el curso 2008-2009 quan aquesta es va convertir en referent important. Els nuclis de protesta més importants van ser els de Madrid, Barcelona, Sevilla i València, tot i que aquest moviment va existir pràcticament a totes les universitats del país. Els diferents col·lectius van realitzar manifestacions i tancaments per un gran nombre de facultats espanyoles com a mostra d’oposició i descontentament cap al Pla.

Tot i parlar en passat, aquest moviment continua existint tot i que ha estat molt apaivagat en els darrers anys.

Concretant en les crítiques que s’han generat al voltant d’aquesta nova implantació, vull destacar:

Falta de democratització del procés: Professors i alumnes han acusat al procés d’elaboració de la reforma universitària iniciada a Bolonya de falta de democratització, ja que no s’ha donat l’oportunitat d’obrir un debat en que pogueren participar tots els sectors afectats. 

Falta de finançament: Les queixes van estar dirigides a la no especificació en els nous plans d’estudis de com s’implantaria el que està reglat pel Reial decret en qüestió de nombre d’alumnes per classe i seguiment del treball personal de l’alumne, donat que no es disposen de mitjans ni d’estructures suficients. D’altra banda, l’alumnat ha criticat fortament que la reforma no vingui acompanyada d’un augment de beques sinó del foment dels anomenats préstecs-renta, préstecs públics lligats a la renta futura.

Mercantilització de la universitat pública: La major part de les crítiques al procés de Bolonya s’han centrat en la mercantilització de la universitat pública que segons els seus crítics porta la reforma universitària. Aquesta visió crítica es fonamenta en la idea de que el poder econòmic europeu, representat per uns poderosos grups de pressió de conglomerats empresarials, han assentat les bases d’aquesta reforma universitària. Aquesta reforma és, per tant, segons els seus crítics, una reforma fonamentalment econòmica que posa a la universitat al servei de l’empresa privada, una realitat que ha volgut camuflar-se amb els canvis que es jutgen positius per desenvolupar un espai comú d’educació a Europa.

Els crítics al procés de Bolonya han assenyalat diverses vies per les que s’implanta la mercantilització de la universitat pública:

Equiparació pràctica de l’horari estudiantil al d’un horari laboral degut a l’augment de les hores lectives presencials obligatòries que es requereixen per aprovar la quantitat de crèdits necessaris. S’entén des dels sectors crítics al procés de Bolonya que el canvi provocarà una “elitització” de l’ensenyament universitari, ja que per accedir a ella serà necessari disposar de majors quantitats de diners sense treballar per això, donat que l’augment d’hores presencials obligatòries (especialment al postgrau) dificultaria treballar i estudiar al mateix temps. D’altra banda, aquests augments als costos econòmics (de temps i de diners) que suposa l’adaptació a l’EEES, no es compensen amb un augment eficaç de les ajudes i les beques nacionals o europees en aquest àmbit.

Professionalització de l’estudiant: segons els seus crítics, en el procés de Bolonya la universitat es concep com a productora d’individus vàlids per introduir-se al mercat laboral europeu. No es tracta de desenvolupar i transmetre coneixement o fins i tot coneixement amb aplicació social, sinó de formar treballadors. En aquest sentit qualsevol aplicació social del coneixement haurà de ser impulsada per empreses privades i, per tant, presumiblement motivada per interessos privats. 

A més, a les crítiques i manifestacions per part del sector estudiantil universitari cal afegir les crítiques que provenen des d’organitzacions professionals, com és el cas dels metges, dels arquitectes, entre d’altres.

Tot i així, també existeixen arguments a favor, agrupacions de rectors, professors, estudiants i joves que s’han posicionat a favor del procés de Bolonya. La conferencia de rectors europeus de l’Associació de la Universitat d’Europa (EUA) i, a Espanya, la CRUE recolzen la reforma. Tot i així, alguns rectors han expressat les seves crítiques respecte a la manera com s’ha implantat aquesta reforma. Entre els joves i estudiants que recolzen la reforma es troben la CREUP, que ha acusat a les assemblees d’estudiants anti-Bolonya de manipular les opinions dels alumnes i les Joventuts Socialistes d’Espanya.

Després de 4 anys de la implementació d’aquesta reforma, el sistema universitari segueix endavant amb la seva nova estructura i encara existeix el debat al voltant, sobretot, de la mercantilització i la desigualtat a nivell universitari per raons econòmiques que s’està produint.

Sara López García, 18 de juny de 2013. 

LOE 2006

Llei Orgànica d'Educació

Aprofundint més en les característiques principals d’aquesta nova llei, en podem destacar:

Educació infantil: comprèn l’etapa des del naixement fins els 6 anys d’edat. Només el segon cicle de l’educació infantil serà gratuït.

Educació Primària: Entre els objectius que es plantegen per aquesta etapa, podem assenyalar els següents:

o   Desenvolupar hàbits de treball individual i d’equip, d’esforç i responsabilitat en l’estudi, així com actituds de confiança en si mateix.

o   Adquirir habilitats per a la prevenció i per a la resolució pacífica de conflictes.

o   Iniciar-se en la utilització, per a l’aprenentatge de les tecnologies de la informació i de la comunicació.

Com a novetat, en un dels cursos del tercer cicle de l’etapa, s’afegirà l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els drets humans, en la que es pararà atenció a la igualtat entre homes i dones, entre d’altres aspectes.

Al finalitzar el segon cicle d’educació primària, els centres realitzaran una avaluació diagnòstica de les competències bàsiques aconseguides per l’alumnat. Tindrà caràcter formatiu i orientador pel centre i informatiu per a les famílies.

Educació secundaria: entre els principis generals es recull que en l’educació secundaria es pararà especial atenció a l’orientació educativa i professional de l’alumnat. Al finalitzar el primer cicle, tots els centres hauran de realitzar una avaluació diagnòstica de les competències bàsiques. Aquesta avaluació tindrà caràcter formatiu i orientador pels centres i informatiu per a les famílies.

Qualitat: És una de les prioritats d’aquesta llei. A més, desenvolupa el principi d’equitat amb un títol preliminar, on diu que la llei preveu garantir la igualtat efectiva d’oportunitats, la inclusió educativa i la no discriminació. Per tant, actua com a compensatòria de les desigualtats personals, culturals, econòmiques i socials, amb especial atenció a les que es derivin de  discapacitats.

Avaluació: Es realitzarà l’avaluació del sistema educatiu a l’Institut Nacional d’Avauació i Qualitat del Sistema Educatiu, que passa a anomenar-se Institut d’Avaluació. Les administracions podran elaborar i realitzar plans d’avaluació dels centres educatius.

Autonomia de centres: Els centres docents disposaran d’autonomia per elaborar, aprovar i executar un projecte educatiu i un projecte de gestió, així com les normes d’organització i funcionament del centre. El projecte educatiu de centre (PEC) recollirà: la forma d’atenció a la diversitat de l’alumnat, l’acció tutorial i el pla de convivència.

Model de gestió i direcció del centres: Al igual que en l’autonomia, hi ha un capítol, que es dedica a la participació, la gestió i la direcció dels centres. Inclou temes referents als òrgans i competències assignats a cadascun i s’explicita el nomenament, les funcions, el temps i altres aspectes relacionats amb la direcció. De manera més raonada el que fa la LOE és afavorir la gestió dels centres gràcies a la descentralització, a l’autonomia i a l’equitat.

Aprenentatge permanent: Podem dir que la LOE ens ofereix una concepció de l’aprenentatge permanent de forma més detallada que amb les lleis anteriors.

Atenció a la diversitat: és un punt molt important en aquesta llei ja que es considera un principi fonamental amb conseqüències pedagògiques i organitzatives. Aquesta llei contempla que l’escolarització de l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials (NEE) estarà regida pels principis de normalització i d’inclusió. Es podran introduir mesures de flexibilització en les diferents etapes educatives, quan es consideri necessari. A més, l’escolarització en centres d’educació especial només es durà a terme quan les seves necessitats no puguin estar ateses en els centres ordinaris. En aquest cas, podran estar en aquest tipus de centres fins els 21 anys.

Alumnat immigrant: L’escolarització de l’alumnat que s’integra més tard al sistema educatiu espanyol es realitzarà atenent a les seves circumstàncies, coneixements, edat i l’historial acadèmic, de manera que es pugui incorporar al curs més adequat a les seves característiques i coneixements previs, amb els suports adients. A més, es reforçarà l’acció educativa per evitar desigualtats derivades de factors socials, econòmics, culturals, geogràfics, ètnics o d’una altra naturalesa.

Excel·lència: Referent a l’excel·lència, aquesta llei assenyala que les conselleries d’Educació podran assignar majors recursos a determinats centres públics o privats concertats amb projectes educatius que apostin per la qualitat. Aquí apareix un tema molt comentat, que es la possibilitat d’impartir matèries del currículum en llengües estrangeres.

Professorat: Reconeixement de la funció tutorial i de la tasca del professorat en dedicació al centre i a la innovació educativa mitjançant incentius professionals i econòmics.

Competències bàsiques: La incorporació de les competències bàsiques a la legislació estatal espanyola i autonòmica no és una novetat de la LOE, ja que la LOCE en parlava d’aquest concepte en relació amb els objectius i continguts. La LOE quan defineix el concepte de currículum en l’Article 6., introdueix el concepte de competència en el següent sentit: “A los efectos de los dispuesto en esta Ley, se entiende por currículum el conjunto de objetivos, competencias básicas, contenidos, métodos pedagógicos y criterios de evaluación de cada una de las enseñanzas reguladas en la presente Ley”. La LOE contempla 8 competències: Competència en comunicació lingüística, competència matemàtica, competència en el coneixement i la interacció amb el món físic, el tractament de la informació i la competència digital, competència social i ciutadana, competència cultural i artística, competència per aprendre a aprendre i autonomia i iniciativa personal. 

Per a concloure amb les característiques més destacades de la llei vigent, vull fer referència que la LOE es centra més en l’alumne i en la diversitat, és a dir en les necessitats educatives especials. Així canvia la concepció de l’escola, veient-la com una escola de la diversitat, on es valoren tots els trets de la personalitat així com la historia personal de cada alumne. Per tant, exigeix a l’escola una metodologia més flexible i diversa per a poder atendre les necessitats de cada alumne.

La LOE, com va passar amb la LOGSE, va suscitar un munt de DEBATS al voltant dels canvis que va establir. Un dels debats més destacats va ser el que es va generar al voltant de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania:

El govern del PSOE, a partir de la LOE, va implantar des del curs 2006-2007 l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, la qual ha estat objecte d’enceses polèmiques polítiques i educatives. Aquesta assignatura s’imparteix a l’escola amb la finalitat de formar íntegrament tot l’alumnat vetllant pel seu desenvolupament social cultural i personal. Ocupa una hora lectiva a la setmana i es divideix en dos blocs temàtics: un dedicat a l’autoconeixement, l’autoestima, l’autoconcepte; i l’altre basat en els foments de la societat democràtica: des de l’educació en drets humans fins als serveis que ens ofereixen.

Assignatures amb un contingut similar s’imparteixen en altres països europeus amb l’objecte comú de contribuir a la formació de ciutadans lliures, crítics, amb autonomia de judicis morals i compromesos amb la seva societat i el seu temps. De fet, una de les raons per les quals es va introduir aquesta matèria era per intentar introduir mesures que a nivell europeu han sigut un èxit.

Però, la dreta política i l’església catòlica s’hi van oposar fermament contra ella des del primer moment i van dur a terme una campanya molt mediàtica. Aquest sector de la població apel·la a que aquesta assignatura constitueix un adoctrinament per part de l’Estat i reclama la llibertat dels pares a escollir una opció d’educació moral o una altra per als seus fills. Critiquen sobretot la part del temari relativa a l’afectivitat i la família, ja que es mostren radicalment en contra del model de família que es planteja i d’aspectes relacionats amb l’educació sexual. La campanya duta a terme per aquest sector de la població va arribar en forma de denuncies i objeccions per diferents àmbits judicials al Tribunal Suprem, el qual al 2009 va resoldre que l’objecció era il·legal.

A més, aquesta assignatura ha rebut i rep moltes crítiques per part dels moviments de renovació pedagògica, ja que aquests pensen que l’educació en valors ha d’amarar totes les àrees de l’escola i no limitar-se a unes hores concretes i, a més a més, no presents a tots els cursos de l’ensenyament obligatori. Per tant, aquest sector poblacional considera que l’aparició d’aquesta assignatura en l’educació dels alumnes és escassa. A més, expliquen que no és clar el perfil de professor que s’hauria d’impartir aquesta matèria i demana que la llei ho detalli.

El mateix sector que s’ha posicionat des d’un primer moment en contra de l’assignatura d’educació per a la ciutadania, va mostrar la seva total oposició al caràcter que l’assignatura de religió catòlica prenia en la nova llei. I és que l’adopció de normes legals que regulen els àmbits que habitualment es deixaven en mans de la jerarquia eclesiàstica sempre resulten polèmiques.

La LOE elimina la religió catòlica com a àrea de l’educació primària, a excepció de les escoles catòliques. Aquesta mesura, evidentment, ha crispat al sector catòlic que està totalment en contra de que la religió no sigui una assignatura obligatòria a les escoles. 

Sara López García, 18 de juny de 2013. 

LOPEG 1995

Llei Orgànica de la Participació, Avalució i el Govern dels centres docents

A continuació, faig un anàlisi més acurat dels aspectes més importants d’aquesta llei:

Descentralització:

Reben autonomia en la gestió en la normativa pròpia de cada Administració educativa.

Es dóna més autonomia als centres docents i es reforça la seva competència en referència a  la seva organització, gestió de recursos i d’autonomia pedagògica.

Democratització:

Es fomenta la participació de la comunitat educativa en l’organització i govern dels centres educatius i en la definició del Projecte Educatiu.

Optimitza i reforça els funcionaments dels consells escolars, els claustres de professors, associacions de pares i mares i la seva representativitat al consell escolar, i també la representació dels alumnes al consell escolar.

Vol garantir l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials als centres docents amb fons públics.

Obertura dels agents:

Es realitzen convenis de col·laboració amb associacions culturals o entitats sense ànim de lucre per a desenvolupar activitats extraescolars i complementàries.

S’estableixen convenis educatius amb centres que imparteixen cicles formatius de FP o programes de garantia social.

Autonomia de centres:

Va donar un tractament més obert a l’autonomia de centres, sobretot a la seva autonomia pedagògica, establint que cada centre tindria el seu projecte educatiu, el seu projecte curricular i les seves normes de funcionament; així s’estableix en l’article 5.

Reforça les funcions dels consells escolars: elecció del director/a, major autonomia en l’organització i gestió, i en l’elaboració del PEC on es fixaran els objectius, les prioritats i els procediments d’actuació, seguint les directrius del consell escolar del centre.

En l’article 7 els centres públics reben autonomia en la gestió dels recursos econòmics, obrint la possibilitat de què les Administracions educatives delegaren als centres les compres, la contractació de serveis, etc.

Qualitat:

La qualitat està molt vinculada a la participació de la comunitat educativa, la formació del professorat i l’avaluació del sistema educatiu dels centres, de la tasca docent, dels càrrecs directius i de l’actuació de la pròpia Administració Educativa.

Dedica el títol preliminar a definir les accions que duran a terme els poders públics per garantir un ensenyament de qualitat: foment de la participació, el recolzament als òrgans de govern dels centres, l’establiment dels procediments d’avaluació i l’organització de la inspecció educativa, etc.

Avaluació:

Competència del claustre: avaluar i aprovar els projectes curriculars i els aspectes docents en relació al PEC.

Potencia plans d’avaluació externs i interns del centre i estableix un pla d’avaluació de la funció directiva. S’amplien els límits de l’avaluació i es regula la funció inspectora.

Es desenvolupen continguts i modalitats d’avaluació, i competències de les institucions per realitzar estudis d’avaluació.

Determina les funcions de la inspecció, el desenvolupament pels funcionaris, requisits per accedir-hi i la formació i l’organització de la inspecció.

Es realitza una avaluació externa al final de cada curs on intervenen els òrgans col·legiats unipersonals de governs i els diferents sectors de la comunitat educativa.

En coherència amb el principi d’una major autonomia implica una major rendició de comptes, la LOPEG va introduir també el concepte d’avaluació de centres i del sistema educatiu.

Va ser també la primera en establir l’avaluació del professorat amb repercussions en la seva promoció professional.

I, pel que fa la distribució de competències, la LOPEG crea l’”Institut Nacional de qualitat educativa” que s’encarregava de l’avaluació general del sistema educatiu. A més, fomenta i garanteix la participació democràtica dels diferents sectors de la comunitat educativa; assegura l’escolarització en centres públics alumnes amb necessitats educatives especials; i, promou l’organització de cursos per a la formació del professorat.

Sara López García, 18 de juny de 2013. 

LOGSE 1990

Llei Orgànica General del Sistema Educatiu

Pel que fa l’estructura del sistema educatiu, la LOGSE també va introduir certs canvis, ja que va estendre l’educació obligatòria fins als 16 anys d’edat; va crear un altre Batxillerat, el va enllaçar amb la Formació Professional i va multiplicar per quatre les carreres universitàries, majoritàriament escurçades a quatre anys i canalitzades cap al mercat professional. D’aquesta manera, el que es denominava “Règim general” dels ensenyaments es conformava en les següents etapes:

• Educació Infantil: de caràcter gratuït, tot i que no obligatòria. Comprenia les edats d’entre zero i sis anys en dos cicles educatius i amb caràcter tant assistencial com educatiu.
• Educació Primària Obligatòria: per a l’alumnat d’entre els sis i els dotze anys, estava dividida en tres cicles: inicial (1r i 2n de primària), mitjà (3r i 4t de primària) i superior (5è i 6è de primària).
• Educació Secundaria Obligatòria: per a l’alumnat d’entre dotze i setze anys i estructurada en dos cicles: Primer Cicle (1r i 2n d’ESO) i Segon Cicle (3r i 4t d’ESO). A la finalització d’aquesta etapa s’obtenia el títol de Graduat en ESO.
• Batxillerat: de caràcter optatiu i amb una duració de dos anys, es podia triar entre les modalitats: artístic, tecnològic, ciències socials, ciències de la salut i humanitats. Cada modalitat capacitava per cursar diferents estudis universitaris, un cop superada la PAU (prova d’accés a la Universitat), més coneguda com a selectivitat. Si es preferia, un cop finalitzat el Batxillerat es podia optar per la Formació Professional Específica.

A continuació, analitzem alguns dels aspectes més importants que envolten aquesta llei que tantes polèmiques, debats i discussions va generar:

Descentralització:

La LOGSE es centra en una concepció educativa descentralitzada i estretament lligada al seu entorn més proper.

Les Administracions locals prenen més rellevància.

Esmenta la imprescindible participació dels diferents sectors de la comunitat educativa.

Proposa una estructura descentralitzada en l’avaluació, és a dir, els diferents àmbits territorials tenen autonomia.

L’Estat traspassa a les comunitats autònomes l’exercici de les competències en matèria educativa.

El govern haurà de consultar amb les comunitats autònomes determinats punts o decisions.

Es tindran en compte les comunitats amb llengua pròpia.

A més, el govern fixarà els ensenyament mínim que poden constituir els aspectes bàsics del currículum i, els títol acadèmics i professionals seran homologats per l’Estat i expedits per les comunitats.

Democratització:

Implica als diferents protagonistes directes de l’educació.

Participació dels diferents sectors de la comunitat educativa.

Respecte als alumnes; opta per una organització “comprensiva” del període formatiu, adaptant-se a les seves necessitats i aptituds. Amb la consecució d’objectius com l’ampliació de l’educació bàsica portant-la fins als setze anys. (obligatòria i gratuïta).

Per millorar la qualitat de l’ensenyament, la llei demana la implicació de tots els protagonistes que estan implicats en l’educació com són els mestres, la família i els estudiants i la seva participació a través de diferents òrgans de govern unipersonals i col·legiats dels centres.

Obertura als agents:

Es presentarà un informe a les comissions d’educació del Congrés dels diputats i valoraran els recursos econòmics amb què han de dotar al sistema educatiu segons el que proposen.

Assegura la necessitat del compromís polític d’incloure a la memòria econòmica les despeses que comporta l’aplicació de la llei.

Autonomia dels centres públics en la gestió econòmica.

Els cicles formatius inclouen una fase de formació pràctica en els centres de treball, fa que hi hagi participació dels agents socials.

Hi ha una proposta àmplia per a l’educació secundària , la formació professional i l’educació universitària, per donar resposta a les necessitats i exigències del present i del futur.

Autonomia de centres:

Els centres disposaran “d’autonomia pedagògica” per atendre necessitats concretes de l’entorn, definint i programant matèries optatives.

La llei vol dotar als centres d’autonomia pedagògica (funció docent, innovació curricular, qualificació, formació del professorat, recursos educatius) i autonomia en la gestió econòmica.

Qualitat:

Proposa un període formatiu comprensiu, compatible amb una progressiva diversificació. “Assegurar la qualitat de l’ensenyament és un dels reptes fonamentals de l’educació del futur”.

Esmenta els factors per a un ensenyament de qualitat que respongui a les exigències de la societat.

Proposa formació i qualitat permanent del professorat, recursos educatius, innovació i investigació educativa.(títol IV de la llei).

La LOGSE contempla uns aspectes d’atenció prioritària, amb objecte de millorar la qualitat de l’ensenyament: qualificació i formació del professorat, programació docent, recursos educatius i funció directiva, innovació i  investigació educativa, l’orientació educativa i professional, la inspecció educativa i l’avaluació. Contempla per primer cop el concepte de qualitat .

Avaluació:

Especial menció a l’avaluació dels centres educatius, l’activitat avaluadora és essencial i s’ha d’estendre a l’activitat educativa a tots els nivells.

Les administracions públiques exerciran la funció d’inspectors.

Es crea el “Instituto Nacional de Calidad y Evaluación”, amb la participació de les comunitats autònomes, per l’avaluació general del sistema educatiu.

Els docents i els membres de la funció directiva també seran avaluats. L’avaluació dels processos d’aprenentatge dels alumnes serà continua i global.

Una de les novetats que va introduir aquesta llei va ser sobre el tractament i la distribució de competències. Al voltant d’aquest aspecte es van generar molts debats i discussions entre els que estaven d’acord i els que es mostraven en contra de les mesures establertes. Aquesta era la distribució de competències que contemplava la LOGSE:

Govern: En l’article 4, després de definir el currículum, atorga la facultat de constituir els ensenyaments mínims al Govern, aquest servirà per garantir una formació comuna i validesa dels títols. S’homologaran els títols acadèmics i professionals.

El Govern aprovarà el calendari d’aplicació de la nova llei d’ordenació dels sistema educatiu. A més, dins del batxillerat es fixaran les matèries pròpies de cada modalitat. Dins de la formació professional es fixaran els títols dels estudis, així com els continguts mínims tenint en compte el context.

També exercirà l’alta inspecció per a garantir el compliment de les obligacions dels poders públics en matèria d’educació. Aquest serà organitzat per l’Institut Nacional de qualitat i avaluació.

Referent a l’educació compensatòria, fixarà els objectius prioritaris d’educació.

Autonomies: Dóna potestat per establir el currículum del sistema  educatiu, incloent els ensenyaments mínims establerts pel govern. Possibilita que les Administracions Educatives puguin expedir títols acadèmics i professionals. La LOGSE en l’article  1.3 estableix: "Las Administraciones educativas, en el ámbito de sus competencias, ajustarán su actuación a los principios constitucionales y garantizarán el ejercicio de los derechos contenidos en la Constitución, en la LODE y en la presente Ley".

Les comunitats autònomes es faran càrrec de la funció pública docent i les administracions convocaran procediments de selecció de personal. Desenvoluparan l’educació infantil, definiran i programaran les matèries optatives a secundaria i establiran convenis amb les universitats. A més, tindran la responsabilitat de planificar activitats de formació permanent de professors i fomentar l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres afavorint la funció directiva i assignar un administrador. Fomenta la investigació educativa. També, de garantir l’orientació acadèmica psicopedagògica i professional dels alumnes; el foment de la investigació educativa. I, per garantir el compliment de les lleis s’exercirà una funció inspectora. Les administracions hauran de convocar els procediments de selecció de personal i les comunitats autònomes es faran càrrec de la funció publica docent.

A continuació detallo alguns dels punts de la LOGSE que més DEBATS han generat:

Comprensivitat: La comprensivitat aporta la idea de que tots els nens i nenes que participen en l’educació obligatòria han de poder assumir uns coneixements bàsics i comuns i ho han de fer en un context de respecte i convivència de la diversitat. Per tant, segons el concepte de comprensivitat, l’educació obligatòria ha de garantir que tots els nois i noies siguin capaços d’assolir uns coneixements bàsics i comuns, fruit de les demandes de la societat, que els hi permetin incorporar-se al món laboral o bé, seguir amb els seus estudis superiors.

El propi projecte per a la Reforma del Sistema Educatiu així ho defineix: “Por escuela comprensiva se entiende una forma de enseñanza que ofrece a todos los alumnos de una determinada edad un fuerte núcleo de contenidos comunes dentro de una misma institución y una misma aula, y que evita de esta forma la separación de los alumnos en vías de formación diferente que pueda ser irreversibles. En ella se condensaban las aspiraciones de la igualdad de oportunidades, cultura superior y común para todos los alumnos y apertura a la diversidad dentro de una misma escuela”.

Els contraris a la nova llei d’educació no veien clars els avantatges de l’ensenyament comprensiu i hi trobaven molts inconvenients, inconvenients que van estar amplificats per alguns mitjans de comunicació i per algunes publicacions en escrit que han descrit l’ESO com un “desastre total”.

Diversitat: El nostre sistema educatiu, amb la implantació de la LOGSE, com hem dit abans va optar per un model comprensiu basat en tres principis: la no exclusió, la no segregació i l’atenció a la diversitat. Així mateix ho explicita la pròpia llei: “La extensión del derecho a la educación y su ejercicio por un mayor número de españoles en condiciones homogéneamente crecientes de calidad son, en sí mismos, los mejores instrumentos para luchar contra la desigualdad [...] El sistema educativo contribuirá a la reducción de la injusta desigualdad social”.

Per tant, segons la LOGSE la diversificació és coherent amb el reconeixement de les diversitats existents. Per assolir l’objectiu de la individualització cal que el sistema pugui assolir la diversitat d’interessos, motivacions i capacitats dels infants; és a dir, s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada alumne. Per tant, com els punts de partida de cada alumne són diferents, els procediments també ho han de ser i han d’estar adaptats a l’alumnat.

Una bona part dels debats sobre la LOGSE en relació a l’atenció a la diversitat es va polaritzar només en qüestions com ara els continguts o les hores lectives, deixant de banda la importància que té que els alumnes aprenguin de manera significativa, interessant i motivadora. En aquest sentit, va mancar molta pedagogia de la diversitat als centres escolars i aquest, va ser un dels elements que va fer que el camí cap a l’atenció a la diversitat fos més difícil del que podria haver estat. D’aquesta manera es va interpretar la LOGSE d’una manera rígida, quan en realitat permetia i afavoria moltes fórmules organitzatives i estratègies per aplicar.  A això, hem d’afegir que molts sectors presentaven molt d’interès a oferir una visió negativa, i fins i tot pejorativa, de la diversitat. Els mitjans de comunicació hi van contribuir amb informacions puntuals o alarmistes, que reflectien només unes determinades realitats sobre les quals la comunitat educativa no hi podia fer gaire, ja que no tenia ocasió de desmentir-les o valorar-les. Per contra, hi va haver elements positius que no arribaven o no interessaven als mitjans de comunicació i s’haurien d’haver difós per donar a conèixer millor els posicionaments de la comunitat educativa en relació a tota aquella informació que s’estava donant.

Nivell de l’alumnat i el fracàs escolar: Els més conservadors van qüestionar l’efectivitat de l’ensenyament comprensiu, afirmant que no era capaç d’assegurar el procés. S’ha de recordar que la intenció de la LOGSE és posar fi al sistema dual anterior i amb un fracàs escolar que s’acostava al 45%. Amb la LOGSE i la universalització de l’ensenyament fins als 16 anys, el fracàs escolar va quedar reduït segons demostren dades estadístiques. Però, el que no es tenia en compte era que en tot procés de profunda reforma educativa, com va ser el període d’aplicació de la LOGSE, es necessita un llarg període de temps per que pugui ser assimilada tant pels agents educatius com pel propi alumnat. De fet, segons l’Institut Nacional d’Estadística, al 1996 el fracàs escolar en alumnes de 4t d’ESO s’havia reduït més d’un 30%.

Limitacions i dificultats: Però la LOGSE també ha hagut d’assumir algunes limitacions i/o dificultats com ara el fet d’establir quin és el currículum comú i bàsic; i, el fet de mantenir un bon equilibri entre el que és comú a tot l’alumnat i el que el diferencia, és a dir, allò propi de cada persona. Álvaro Marchesi, en el seu llibre “Controversias en la educación española” proposa una sèrie de mesures per a millorar el funcionament de l’ensenyament comprensiu, com ara tenir cura de l’educació des d’infantil, ja que quan abans s’acurti el problema, més fàcil serà abordar-lo; establir condicions als centres: número màxim d’alumnes per aula, treballadors socials, recolzament al professorat; elaborar un projecte educatiu i curricular que sigui sensible a la diversitat; fer que els centre admetin alumnes amb problemes o amb possibilitats d’abandonament escolar; i/o la incorporació de programes de diversificació a partir de segon curs de la ESO que permeti la sortida a la vida activa.

A aquestes dificultats hem d’afegir el problema del finançament. La LOGSE va pretendre un canvi molt ambiciós en el model d’educar que exigia una despesa molt important per poder dur-la a terme. Tot i així, aquesta llei va néixer sense tenir de base un finançament suficient, el que va fer que no es pogués fer tot allò tan idíl·lic que es proposava.  Per tant, les escoles i els instituts no van tenir a l’abast els recursos necessaris per dur a terme moltes de les propostes d’aquesta llei tan ambiciosa. A tot això, hem d’afegir una altra limitació que provenia de les pròpies institucions educatives, ja que una part del professorat es mostrava en desacord amb la nova llei, el qual va provocar dificultats per a la posada en marxa. A més, semblava com que no acabava de casar la nova llei en les aules de les escoles i els instituts.

Per una altra banda, el canvi que va suposar deixar d’entendre els coneixements com a base de l’educació i passar a donar importància a les capacitats de l’alumnat no es va arribar a entendre com a millora pedagògica, i es va entendre com un fracàs escolar i una baixada del nivell de l’alumnat. Aquest intent de canvi de mentalitat i de visió de l’acció educativa de l’escola també implicava un canvi de metodologia, el qual va generar moltes discussions i dificultats als centres educatius.

Per tant, ja sigui per manca de finançament, per manca de recursos o d’infraestructura, per errors de concepte o bé d’aplicació, o bé per mancances de la pròpia llei, o els propis interessos polítics; la LOGSE no va aconseguir els seus objectius inicials. Progressistes i conservadors han opinat al voltant d’aquests i altres punts de la LOGSE i cadascú apel·la a unes causes per justificar el fracàs o l’èxit de la llei

Sara López García, 18 de juny de 2013. 

Història del sistema educatiu espanyol. Part III.

De la Constitució de 1978 fins a l’actualitat:

1978 - 1982 - 1985 - 1990 - 1992 - 1995 - 2002 - 2006 - 2008

Ø  Any 1978: En aquest any i amb Adolfo Suárez al poder, s’aprova la Constitució Espanyola. Aquesta es va realitzar en un marc de consens polític. En matèria educativa era on es va aconseguir un major acord entre els partits i, finalment, en el seu article 27, s’establia el dret a l’educació de tots els espanyols i la llibertat d’ensenyament, així com la garantia d’una educació obligatòria i gratuïta. En els mesos següents es van aprovar diversos projectes de descentralització de l’ensenyament. En els últims mesos de la dècada dels 70 i tot i la crisi educativa, els coneguts com “Pactos de Moncloa”, l’objectiu dels quals era procurar l’estabilització del procés de transició al sistema democràtic, feien referència a la necessitat d’inversió en l’educació espanyola. Amb la dimissió d’Adolfo Suárez, es Leopoldo Calvo Sotelo qui li succeeix al front del govern i amb el qual s’inaugura una altra etapa amb ritmes diferents.

Ø  Any 1982: En aquest any guanya les eleccions Felipe González i arriba al Govern. Una de les tasques que havia de realitzar en matèria educativa era l’ajustament dels principis democràtics i de participació presents a la Constitució espanyola aprovada quatre anys enrere. Això va provocar una successió de lleis educatives durant el temps que va estar al Govern. Concretament, van ser quatre les lleis educatives que es van dur a terme.

 

Ø  Any 1985: Va ser tres anys després de l’arribada al govern de Felipe González quan es va presentar la “Ley Orgánica del Derecho a la Educación” (LODE). En aquesta llei es fixaven fidelment els drets a l’educació recollits a la Constitució. Així mateix ho explicava la pròpia llei: “Se impone, pues, una nueva norma que desarrolle cabal y armónicamente los principios que, en materia de educación, contiene la Constitución española, respetando tanto su tenor literal como el espíritu que presidió su redacción, y que garantice al mismo tiempo el pluralismo educativo y la equidad. A satisfacer esta necesidad se orienta la Ley Orgánica reguladora del derecho a la educación.”.

Ø  Any 1990: Aquest va ser un any important pel sistema educatiu espanyol, ja que el 3 d’octubre de 1990 va ser promulgada la Ley Orgánica General del Sistema Educativo (LOGSE) pel govern del PSOE. Aquesta llei va substituir a la Ley General de Educación (LGE) de 1970 i va ser derogada, posteriorment, per la Ley Orgánica de Educación (LOE) l’any 2006.

La LOGSE va ser una llei d’educació de caire socialista, ja que va ser promulgada al 1990 pel PSOE. Aquesta llei, basada en el model integrat comprensiu, va portar per bandera la paraula comprensivitat, ja que va optar pel disseny d’un sistema comprensiu fins als setze anys. La LOGSE va ser implantada a l’Estat espanyol per conseqüència tant de la realitat i mentalitat predominant, com dels resultats de la seva aplicació en altres països. Tot i així, la LOGSE ha estat la causa de moltes controvèrsies i debats, així com de crítiques sobretot per part d’un sector, tant del professorat com de la classe política, més inclinat cap a un sistema educatiu més elitista i més selectiu. A més, la LOGSE ha estat una llei que va deixar de banda el pensament que cal treballar només per l’excel·lència.

Prenent com a punt de partida que aquesta llei s’iniciava amb l’Article 27 de la Constitució Espanyola de 1978, l’entrada en vigor d’aquesta llei va suposar la posada en marxa d’un sistema educatiu basat en els principis constitucionals i va iniciar una gestió democràtica dels centres. A més, aquesta va ser la primera llei que va establir un sistema descentralitzat d’ensenyament a Espanya al permetre que les comunitats autònomes no només s’ocupessin de la gestió dels centres educatius, sinó que poguessin redactar un percentatge molt important dels continguts curriculars.

En aquests anys el govern i la societat eren conscient de la necessitat d’incorporar els postulats europeus i de la necessitat d’assumir un model més d’acord amb els nous canvis tecnològics sorgits en l’educació. D’aquesta manera, es va optar per potenciar un sistema d’ensenyament constructivista amb el que es denominava un currículum obert i flexible amb diferents nivells de concreció. A més, aquesta llei contemplava altres aspectes importants com la importància que es va donar als Consells Escolars dels centres, adquirint la capacitat per escollir als directors; la regulació de l’Educació Especial per a l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials i l’Educació d’adults; el desenvolupament de la qualitat de l’ensenyament establint una Formació permanent del professorat; la definició de la funció d’inspecció i l’acció tutorial/orientació; o el foment de la compensació de desigualtats en educació en els centres amb especial dificultats pel seu entorn sociocultural, en els quals es va intentar reduir la ràtio escolar.

Si està interessat en saber més al voltant d’aquesta llei, en aquest mateix blog, però en l’entrada anomenada LOGSE podrà trobar al detall les seves característiques, així com els debats i discussions que es van generar a partir de la promulgació d’aquesta. 

Ø  Any 1992: Des de 1977 fins aquest mateix any es va aconseguir escolaritzar pràcticament al 100% de la població en edat escolar; també es va aconseguir donar el trànsit del Batxillerat a l’Educació Secundaria; la Universitat va aconseguir duplicar el nombre de l’alumnat i les proves de selecció eren superades pel 90% dels que optaven a elles. A més, es van començar a assajar experiències per a renovar l’educació d’Adults i els programes d’Educació Compensatòria, lluitant per atendre la diferència i propiciar la igualtat. Això ens dóna la clau de què la societat espanyola estava canviant, s’estava millorant la qualitat de l’ensenyament i s’estava intentant de millorar l’oportunitat d’accés a estudis superior. De manera, els principis d’igualtat i equitat s’estaven començant a acomplir plenament en el sistema educatiu espanyol.

Ø  Any 1995: En aquest any va ser aprovada la Ley Orgánica 9/1995 de 20 de noviembre, de la participación, la evaluación y el gobierno de los Centros Docentes (LOPEG), al final del període del govern socialista. Aquesta llei es va basar en el concepte de qualitat educativa, concepte que en aquell moment apareixia en tots els debats internacionals. Però, degut al canvi de govern, les disposicions de la LOPEG no es van aplicar de manera completa i conseqüent. Tot i així, bona part de la seva orientació basada en la millora de la qualitat del sistema educatiu es va recollir en la LOCE, impulsada pel Partit Popular.

Si està interessat en saber més al voltant d’aquesta llei, en aquest mateix blog, però en l’entrada anomenada LOPEG podrà trobar al detall les seves característiques.

Ø  Any 2002: Set anys després de l’aprovació de la LOPEG, el 23 de desembre de 2002 és promulgada la Ley Orgánica de Calidad de la Educación (LOCE) o Ley Orgánica 10/2002 pel segon govern de José María Aznar (PP), sent ministra Pilar del Castillo. Aquesta llei pretenia reformar i millorar l’educació a Espanya, però no va arribar a aplicar-se.

Aquest llei pretenia introduir uns moderats elements d’autonomia neoliberal. Es reconeixia el dret dels pares a la lliure elecció de centre (art. 72) i s’afavoria la diferenciació dels centres mitjançant la seva especialització curricular en alguna àrea. A més, es permetia que ampliessin els seus horaris lectius (art. 66). Per una banda, aquestes mesures estaven destinades a augmentar l’autonomia de centres, però, per altra banda la llei centralitzava el currículum a nivell estatal (art. 8) i homogeneïtzava les mesures d’atenció a la diversitat dels alumnes d’ESO mitjançant uns itineraris curriculars comuns a tots els centres (art. 26). Tot i que es reconeixia l’autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió econòmica dels centres (art. 67) d’una forma molt semblant a les lleis anteriors, a la LOCE predominava la tendència a entendre aquesta autonomia com una mera aplicació i desenvolupament dels currículums establerts pel govern central: “El gobierno fijará las enseñanzas comunes, que constituyen los elementos básicos del currículo. Los centros docentes desarrollarán los currículos establecidos por las Administraciones educativas mediante programaciones didácticas” (art. 68).

Després de l’arribada a la presidència del govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) es va paralitzar el calendari d’aplicació de la nova llei per mitjà del Reial Decret aprovat pel Consell de Ministres del 28 de maig de 2004. Finalment, la llei va ser derogada el 24 de maig de 2006 per la Ley Orgánica 2/2006, del 3 de maig, d’Educació, donant continuïtat al sistema anterior (promulgat també pel PSOE).

Ø  Any 2006: El 4 de maig d’aquest any és publicada la Ley Orgánica de Educación (LOE) pel Ministeri d’Educació del govern del PSOE. És en aquest any quan Espanya se situava en el lloc 26 en desenvolupament educatiu, per sota de quasi tots els països de la Unió Europea, segons l’informe “Educació per a tots” elaborat per la UNESCO. És per tant, que la LOE neix, en part, per assumir en matèria d’educació els objectius educatius que planteja tant la UE com la UNESCO.

Aquesta llei marcarà la derogació de les anteriors lleis vigents a Espanya: LGE, LOGSE, LOPEG i LOCE.

La LOE estableix en el seu preàmbul que té com objectiu adequar la regulació legal de l’educació no universitària a la realitat actual d’Espanya sota els principis de qualitat de l’educació per a tot l’alumnat, l’equitat que garanteix la igualtat d’oportunitats, la transmissió i efectivitat de valors que afavoreixin la llibertat, responsabilitat, tolerància, igualtat, respecte i la justícia, etc.

De forma general, la LOE introdueix els següents aspectes més destacats:

• La relació que hi ha entre equitat i qualitat sense renunciar a la excel·lència educativa, al mateix temps, es potencia l’atenció a la diversitat i la igualtat d’oportunitats.
• Importància de tota la comunitat educativa, l’esforç compartit de famílies, mestres, administració i altres agents educatius i socials. A més, de l’esforç individual.
• Tots els centres que es financen amb fons públics, independentment de la seva titularitat han d’assumir l’escolarització de l’alumnat amb necessitats educatives especifiques.
• També permet l’autonomia dels centres i la cooperació entre les administracions.
• Fa referència a l’educació permanent i d’adults, considerant-ho un procés al llarg de tota la vida.

Tot i així, si està interessat en aprofundir més sobre la llei que actualment regeix el nostre sistema educatiu, trobarà més informació en l’entrada anomenada LOE que trobarà en aquest mateix blog. 

Ø  Any 2008: El curs 2008-2009 va ser l'últim curs universitari amb pla antic, ja que a partir del curs següent estaria totalment implantat a Espanya el que la declaració de Bolonya proposava i el que ha estat anomenat Pla Bolonya. Aquest Pla va suposar un trastocament important del sistema universitari fins aleshores vigent, obrint moltes oportunitats a nivell europeu perrò introduint certes limitacions a nivell Estatal, sobretoo a nivell econòmic. És per això, que la implementació del Pla Bolonya al nostre país ha generat un munt de crítiques, manifestacions i moltes mobilitzacions per part del sector estudiantil universitari, així com d'altres sectors que s'oposaven a la implantació. Però, poc es va poder fer per impedir que avui dia el nostre sistema universitari estigui regit pel que la declaració de Bolonya proposa. 

    Si en voleu saber més al voltant del Procés Bolonya, de les seves característiques, del que ha suposat pel nostre país a nivell universitari, així com de totes les crítiques i debats que es van generar al seu voltant, en trobareu aquesta i més informació en l'entrada "Pla Bolonya" que trobareu en aquest mateix bloc. 

    Sara López García, 18 de juny de 2013.