Pla Bolonya
El Pla Bolonya o
Procés Bolonya és el nom que rep el
procés iniciat a partir de la Declaració
de Bolonya, acord que al 1999 van firmar els ministres d’Educació de
diversos països d’Europa a la ciutat italiana de Bolonya. Es tractava d’una
declaració conjunta que va donar inici a un procés de convergència que tenia
com a objectiu facilitar l’intercanvi de titulats i adaptar el contingut dels estudis
universitaris a les demandes socials, millorant la seva qualitat i
competitivitat a través d’una major transparència, d’un aprenentatge basat en
l’estudiant i quantificant-lo a través dels crèdits ECTS.
El procés de Bolonya, tot i no ser un tractat vinculant,
va conduir a la creació de l’Espai
Europeu d’Educació Superior, un àmbit al que es van incorporar països i que
serviria de marc de referència a les reformes educatives que molts països
haurien d’iniciar en els primers anys del segle XXI.
Espanya va ser l’últim país en incorporar-se al mateix
amb un retràs de varis anys respecte al calendari firmat, perjudicant així a un
important nombre de titulats universitaris espanyols que no han pogut
aprofitar-se dels beneficis de l’Espai d’Educació Superior.
El procés pretén crear un Espai Europeu d’Educació
Superior en el qual les titulacions puguin ser reconegudes a qualsevol país i
es millori la mobilitat dels estudiants. Per aconseguir-ho es pren com a
exemple el model anglosaxó on les
carreres s’estructuren en tres cicles: grau, màster i doctorat.
Els
canvis més significatius que el Pla Bolonya ha introduït són:
Sistema
Europeu de Transferència de Crèdits: Amb aquest sistema es
pretén millorar la comparació i transferència dels cursos impartits arreu
d’Europa. Per mesurar-ho, s’emfatitza el temps d’estudi que ha de dedicar
l’alumne més que no pas el nombre d’hores lectives.
Suplement
Europeu al Títol: És un document que s’annexa al
títol i que descriu els estudis cursats per fer possible una homologació i
comparació a nivell europeu.
Sistema
de titulacions de 2 cicles: Prenent com a model el sistema
anglosaxó, les titulacions consisteixen en un primer cicle genèric de 3 o 4
anys que dóna lloc al títol de Grau i un segon cicle de 1 o 2 anys al de
Màster. La diferenciació entre diplomatures i llicenciatures, per exemple,
s’esvaneix. Tots els estats de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior han
adoptat l’anomenat model “3+2”, excepte Xipre, Turquia, Eslovènia i Espanya que
són els únics quatre estat del continent on s’imparteixen graus de quatre anys.
Per tant, els títols
de Grau i Postgrau a Espanya, establerts mitjançant Reial Decret, tenen la
següent estructura:
Títol
de grau: 240 ECTS (4 anys lectius). Excepcions: Arquitectura,
Farmàcia, Veterinària amb 300 ECTS (5 anys lectius); Medicina amb 360 ECTS (6
anys lectius).
Títol
de Màster: de 60 a 120 ECTS (d’1 a 2 anys lectius)
Doctorat,
segons cada Universitat.
Es produeix una homogeneïtzació
i reducció del nombre de titulacions
abans existents, així com els màsters i un encariment
del crèdit de matrícula (pujada de les taxes). Els graus són més generals,
però els màsters són més específics i estan enfocats al mercat.
Amb aquest seguit de mesures es pretén promocionar:
La mobilitat
estudiantil i laboral arreu d’Europa, en consonància amb l’actual programa
Erasmus.
La configuració d’un sistema europeu d’educació i de
recerca més atractiu a nivell
mundial
Una millora de la
incorporació dels estudiants al món
del treball gràcies a un caràcter més modular de les titulacions.
El reconeixement
automàtic dels títols arreu del continent.
Des dels seus inicis, el procés de Bolonya ha rebut crítiques en tota Europa per diferents
raons i sectors. Un 27% dels espanyols no recolza el procés de Bolonya, el
doble dels que si el recolzen. En el cas d’Espanya, el moviment d’oposició més
important va ser el liderat pel moviment assembleari universitari. Aquestes
assemblees s’oposaven al procés i demanaven un aturament total per entaular
conversacions com a representants legítims dels alumnes que representen. A més,
acusen a la CREUP (Coordinadora de Representats d’Estudiants de 20 de les 45
Universitats Públiques) de no representar
realment els interessos dels alumnes i de viure a les ordres dels responsables
universitaris. Aquestes Assemblees s’organitzaven a nivell estatal i
estaven formades per estudiants universitaris.
Per tant, un gran nombre de sectors estudiantils tant
d’Espanya com d’Europa han criticat durament aquest Pla ja que consideren que
les reformes s’emmarquen en una progressiva política de privatització de l’ensenyament superior i precarització del món laboral. Es
lamenta especialment que les propostes no
garanteixen un finançament adequat ni dels estudiants ni de les
universitats públiques i porten a una conseqüent major dependència de certs sector empresarials, que condicionarien
per altra banda el panorama acadèmic. Els estudiants es queixen que aquest
espai comporta també una mercantilització
de les universitats, ja que expliquen que es promou, per exemple, que les
empreses puguin finançar algunes titulacions segons el seu interès, que
s’eliminen les carreres que no tenen sortides laborals concretes, que s’hagin
de pagar màsters per tenir nivell de llicenciatura o que es doni preeminència a
les beques-crèdit en comptes de les beques sense contrapartida.
El moviment anti-bolonya portava temps existint però va
ser durant el curso 2008-2009 quan aquesta es va convertir en referent
important. Els nuclis de protesta més importants van ser els de Madrid,
Barcelona, Sevilla i València, tot i que aquest moviment va existir
pràcticament a totes les universitats del país. Els diferents col·lectius van
realitzar manifestacions i tancaments per un gran nombre de facultats
espanyoles com a mostra d’oposició i descontentament cap al Pla.
Tot i parlar en passat, aquest moviment continua
existint tot i que ha estat molt apaivagat en els darrers anys.
Concretant en les crítiques que s’han generat al voltant
d’aquesta nova implantació, vull destacar:
Falta
de democratització del procés: Professors i alumnes han acusat al
procés d’elaboració de la reforma universitària iniciada a Bolonya de falta de
democratització, ja que no s’ha donat l’oportunitat d’obrir un debat en que
pogueren participar tots els sectors afectats.
Falta
de finançament: Les queixes van estar dirigides a
la no especificació en els nous plans d’estudis de com s’implantaria el que
està reglat pel Reial decret en qüestió de nombre d’alumnes per classe i
seguiment del treball personal de l’alumne, donat que no es disposen de mitjans
ni d’estructures suficients. D’altra banda, l’alumnat ha criticat fortament que
la reforma no vingui acompanyada d’un augment de beques sinó del foment dels
anomenats préstecs-renta, préstecs públics lligats a la renta futura.
Mercantilització
de la universitat pública: La major part de les crítiques al
procés de Bolonya s’han centrat en la mercantilització de la universitat
pública que segons els seus crítics porta la reforma universitària. Aquesta
visió crítica es fonamenta en la idea de que el poder econòmic europeu, representat
per uns poderosos grups de pressió de conglomerats empresarials, han assentat
les bases d’aquesta reforma universitària. Aquesta reforma és, per tant, segons
els seus crítics, una reforma fonamentalment econòmica que posa a la
universitat al servei de l’empresa privada, una realitat que ha volgut
camuflar-se amb els canvis que es jutgen positius per desenvolupar un espai
comú d’educació a Europa.
Els crítics al procés de Bolonya han assenyalat diverses
vies per les que s’implanta la mercantilització de la universitat pública:
Equiparació
pràctica de l’horari estudiantil al d’un horari laboral
degut a l’augment de les hores lectives presencials obligatòries que es
requereixen per aprovar la quantitat de crèdits necessaris. S’entén des dels
sectors crítics al procés de Bolonya que el canvi provocarà una “elitització”
de l’ensenyament universitari, ja que per accedir a ella serà necessari
disposar de majors quantitats de diners sense treballar per això, donat que
l’augment d’hores presencials obligatòries (especialment al postgrau)
dificultaria treballar i estudiar al mateix temps. D’altra banda, aquests
augments als costos econòmics (de temps i de diners) que suposa l’adaptació a
l’EEES, no es compensen amb un augment eficaç de les ajudes i les beques
nacionals o europees en aquest àmbit.
Professionalització
de l’estudiant: segons els seus crítics, en el
procés de Bolonya la universitat es concep com a productora d’individus vàlids
per introduir-se al mercat laboral europeu. No es tracta de desenvolupar i
transmetre coneixement o fins i tot coneixement amb aplicació social, sinó de
formar treballadors. En aquest sentit qualsevol aplicació social del
coneixement haurà de ser impulsada per empreses privades i, per tant, presumiblement
motivada per interessos privats.
Tot i així, també existeixen arguments a favor, agrupacions de rectors, professors, estudiants i
joves que s’han posicionat a favor del procés de Bolonya. La conferencia de
rectors europeus de l’Associació de la Universitat d’Europa (EUA) i, a Espanya,
la CRUE recolzen la reforma. Tot i així, alguns rectors han expressat les seves
crítiques respecte a la manera com s’ha implantat aquesta reforma. Entre els
joves i estudiants que recolzen la reforma es troben la CREUP, que ha acusat a
les assemblees d’estudiants anti-Bolonya de manipular les opinions dels alumnes
i les Joventuts Socialistes d’Espanya.
Després de 4 anys de la implementació d’aquesta reforma,
el sistema universitari segueix endavant amb la seva nova estructura i encara
existeix el debat al voltant, sobretot, de la mercantilització i la desigualtat
a nivell universitari per raons econòmiques que s’està produint.
Sara López García, 18 de juny de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada