Actualitat.

Sistema educatiu espanyol a l'actualitat. 

Com hem pogut veure en les entrades anteriors, la progressió que ha anat seguint el nostre sistema educatiu no ha estat sempre en la mateixa direcció. Depenent del sistema polític que ha primat en el nostre país, el nostre sistema educatiu ha anat canviant la seva estructura i ha anat fent passes cap endavant i cap endarrere. Prova d’aquest va i ve són els períodes de la Segona República i del Franquisme, entre els quals podem trobar mil diferències i només uns pocs anys transcorreguts. Particularment considero que tot el que es va aconseguir en la Segona República, totes les millores a nivell educatiu, tot el canvi de mentalitat cap a un sistema educatiu més modern i adaptat a les necessitats de la societat es va ensorrar en el moment que es va iniciar la Guerra Civil espanyola i encara es va empitjorar més en el moment que el general Franco es posa al poder d’Espanya i s’inicia la dictadura franquista. Des de l’arribada de la democràcia al nostre país, moltes han estat les lleis que els diferents governs han aprovat amb la finalitat de millorar el nostre sistema educatiu, les quals no han significat un canvi tan radical per a l’estructura educativa comú. Tot i així, podríem concloure que tot i les reformes legislatives que s’han efectuat en aquest període de temps, el fracàs escolar a Espanya, entès com el nombre d’alumnes que no aconsegueix acabar amb èxit els estudis obligatoris, ha anat creixent de manera imparable fins arribar a l’actualitat a superar el 30%. Les diferents lleis educatives que s’han implementat en el nostre país durant els últims trenta anys, lluny de solucionar el problema, l’han empitjorat ja que els nostres alumnes cada cop surten pitjor preparats en quasi totes les assignatures, amb coneixements molt pobres en matèries fonamentals com llengua o matemàtiques per no mencionar l’escassa o nul·la competència que tenen en idiomes tan importants com l’anglès.

Després de més de trenta anys de legislació educativa a Espanya, on hem passat de lleis dels últims anys de la dictadura a lleis plenament democràtiques i constitucionals, és necessari fer les següents observacions per definir millor l’actua panorama educatiu al nostre país:

En menys de 40 anys hem tingut, al menys, quatre lleis educatives importants al nostre país, el que suposa que moltes generacions de ciutadans han desenvolupat els seus estudis acadèmic amb una o dues lleis vigents.

Cada cop que un partir polític arriba al poder, deroga o canvia l’anterior llei educativa, deixant al sistema en general, sense la desitjada continuïtat en aquest pilar tan bàsic de la nostra societat.

Moltes de les reformes que s’han dut a terme als últims anys, no han anat acompanyades d’un finançament suficient, el que ha produït grans desigualtats a l’hora de la implementació d’aquestes.

Tot i les novetats que han introduït les diferents lleis educatives, no s’ha aconseguit reduir el fracàs escolar de manera significativa, ja que avui dia el nostre país és un dels que té la taxa més elevada de la UE, amb més d’un 30% d’alumnes que no aconsegueixen acabar els estudis obligatoris.

No s’han aconseguit reduir els índexs de conflictivitat a les aules degut en part a que les diferents administracions educatives o no ho volen admetre o intenten evadir la realitat mitjançant programes d’eficàcia dubtosa.

Els alumnes espanyols, segons els diferents informes PISA, són dels pitjors preparats dels països de l’OCDE al ocupar llocs molt baixos en les diferents proves a les que s’han sotmès els països membres.

L’educació s’ha convertit en una arma política que els partits utilitzen per debilitar l’adversari, quan hauria de ser un aspecte fonamental de la nostra societat en el que els polítics haurien d’esforçar-se per aconseguir uns consens mínims, per tal no estar canviant la llei educativa cada pocs anys. Com hem pogut comprovar, la nostra història ens explica que l’educació a Espanya sempre ha estat condicionada pel color polític, per les idees dels que han estat al poder, els quals han intentat adaptar-ho d’acord amb els seus interessos i d’acord amb els seus ideals propis i del seu partit. Podem considerar que a Espanya mai ha hagut un consens en educació i, possiblement, aquest mai s’han intentat d’una manera seria.

Actualment, el nostre sistema educatiu presenta la següent estructura, una estructura regida per l’última llei vigent fins a dia d’avui, la LOE (2006):

Actualment Espanya no es troba en una bona situació ni a nivell econòmic ni a nivell social, això és indiscutible. De fet, podríem definir la situació actual com d’insostenibilitat tant social com econòmica.

Parlem d’insostenibilitat econòmica perquè la nostra economia s’ha convertit en una de les menys competitives i amb més baixa productivitat d’Europa, entre moltes altres realitats en les que no entrarem perquè el tema que volem tractar gira al voltant d’altres aspectes. Parlem d’insostenibilitat social perquè el nostre país representa un dels nivells més alts de la UE en pobresa dels treballadors, només superat per Grècia i Polònia; perquè el fracàs i l’abandonament escolar a Espanya se situa per sobre de la mitjana europea; perquè tenim la major taxa d’atur de la nostra història; entre molts altres factors.

A tot això, hem d’afegir que en els últims anys s’han produït canvis profunds sobre el context en el que operen els sistemes d’educació. Per tant, estem immersos d’un procés de canvi accelerat que, com estem experimentant, ha tingut i té un pes i una incidència considerable sobre l’àmbit educatiu i els processos escolars. Són justament aquests canvis els que plantegen a l’àmbit educatiu nous reptes i nous requeriments que comporten l’adaptació a les noves exigències que plantegen els canvis tecnològics, socials i econòmics. Tenint en compte aquest context de canvi constant tant a nivell social, econòmic i tecnològic; i fixant-nos en les dades facilitades pel Ministeri d’Educació de cara al curs 2012-2013, la situació educativa a Espanya és la següent:

La previsió d’alumnat escolaritzat en els ensenyament de règim general no universitari al curs 2012-2013 és de 8.050.654, superior al del curs 2011-2012.

Tenint en compte la titularitat del centre, el 68.2% de l’alumnat està escolaritzat en centres públics, el 26,5% en centres concertats i el 5,3% en centres de titularitat privada

Pel que fa l’alumnat estranger, tot i que el nombre d’alumnes matriculats ha augmentat en relació al curs anterior, s’observa un estancament progressiu ja que aquest augment ha estat insignificant si el comparem amb la tendència que fins ara ha seguit el nostre sistema educatiu: al curs 2000-2001 l’alumnat matriculat d’origen estranger era de 207.112; al curs 2006-2007 era de 610.702; al curs 2011-2012 era de 781.141; i aquest any és de 781.446. El 81,7% d’aquest alumnat està matriculat en centres de titularitat pública. I, si analitzem l’origen d’aquest alumnat per continents trobem que la major part d’aquest alumnat procedeix d’Amèrica (37,9%), seguit d’Europa (30,2%), d’Àfrica (25%) i, en últim lloc, trobem Àsia i Oceania (6,9%).

Pel que fa les despeses en educació, trobem que en els darrers 5 anys la despesa ha anat reduint-se progressivament. Aquest curs acadèmic rebrà aproximadament la mateixa quantitat de diners que es va rebre l’any 2008. Des del 2002 fins el 2009, l’augment de la despesa en educació era considerable, augmentant més de 20.000 milions d’euros en només 7 anys. Però, a partir del curs 2009-2010 aquesta tendència ha anat canviat, i s’ha anat reduint any rere l’any la despesa en educació. D’entre totes les Comunitats Autònomes, Catalunya ha estat la que més ha retallat en matèria educativa i, per contra, les Illes Balears ha estat l’única Comunitat Autònoma que no ha tocat pas els diners que s’hi destinen a l’educació.

Per altra banda, l’ensenyament universitari és el major destinatari de la inversió que es fa en educació (69,5%). Si no tenim en compte l’ensenyament universitari, és l’etapa d’Educació Infantil i Primària la receptora de l’altra gran part de la inversió pública en educació.

Hem de tenir en compte, a més que el 62,2% de la inversió en educació està destinada a les despeses de personal.

Una altra dada que sorprèn és la de les beques. Aquest curs acadèmic, s’han reduït els diners destinats a les beques, però el nombre de becaris ha augmentat. Sorprèn encara més veure com el curs passat van haver 923.895 beneficiaris d’ajudes i, aquest any només han hagut  344.260. Ha estat una gran davallada.

Pel que fa el nombre de professors en els ensenyaments general no universitaris, podem veure que ha estat en aquest curs escolar, quan per primer cop en més de 12 anys ha hagut una baixada del nombre de docents, tot i que, com hem vist abans, el nombre d’alumnes escolaritzats ha augmentat.

Centrant-nos en l’ensenyament infantil, trobem una tendència a l’augment d’alumnes escolaritzats, igual que al nombre de centres que l’imparteixen.

També trobem una tendència a l’augment d’alumnes matriculats d’entre 16 i 18 d’anys, és a dir en l’ensenyament no obligatori. Aquest augment ha estat de més del 10% en els darrers 5 anys. Quasi el 80% de l’alumnat de Batxillerat promociona curs. I, més del 90% de l’alumnat aprova la Selectivitat.

Pel que fa la Formació Professional, el nombre d’alumnes matriculats ha augmentat considerablement en els darrers anys. Estem parlant d’un augment al voltant del 50% en els darrers 6 anys.

Referent a l’abandonament prematur de l’educació,al 2011 el 26,5% dels adults d’entre 18 i 24 anys no havien completat els estudis obligatoris.

Un 92,22% de l’alumnat de l’ensenyament de règim general estudia una primera llengua estrangera, la qual és majoritàriament l’anglès. Només un 23,5% de l’alumnat de l’ensenyament de règim general estudia una segona llengua estrangera.

Si comparem les nostres dades en educació amb els indicadors de la OCDE i de la UE, podem dir que:

La població adulta espanyola amb estudis no superiors als obligatoris s’ha reduït, tot i estar encara lluny de les mitjanes de la OCDE i de la UE. Però, per altra banda, d’aquesta població adulta un 31% posseeix titulació d’Educació Superior, superant el 30% de la OCDE i el 28% de la UE. Tot i així, el 47% només posseeix estudis secundaris de primera etapa o inferiors, davant del 26% de la OCDE i el 25% de la UE.

Pel que fa l’educació infantil, la taxa d’escolarització és molt superior a la de la OCDE i a la de la UE, sobretot als nens amb 2 anys o menys.

Pel que fa l’educació secundària, el percentatge de graduats ha augmentat 14 punts en els últims 9 anys, reduint la distància amb la OCDE, d’11 punts al 2001 a 4 al 2010.

Fent una ullada a la formació professional de grau superior, observem que la taxa d’accés (26%) supera la mitjana de la OCDE (17%) i de la UE (15%). La taxa de graduació (16%) també és superiora la de la OCDE (10%) i la de la UE (8%).

Referent a l’educació universitària, la taxa d’accés a Espanya arriba al 52%, sent la mitjana de la OCDE del 62% i de la UE del 60%. Pel que fa la graduació universitària, a Espanya és del 30%, inferior a la de la OCDE (39%) i a la de la UE (40%).

Si fem una ullada al mercat laboral, trobem que com a major nivell de formació de la població de 25 a 64 anys correspon una major taxa d’ocupació i una menor taxa d’atur, així com un nivell salarial més elevat. Aquesta tendència, generalitzada a la OCDE i a la UE, tot i que a Espanya existeix, cada cop és menor i està tendint a canviar per la situació econòmica del nostre país. Hem de tenir en compte, que a l’any 2010, les taxes d’atur a Espanya pràcticament duplicaven els nivells mitjans de la OCDE i de la UE.

Pel que fa les despeses que Espanya destina per cada alumne en l’educació pública, sorprenentment és més elevat que la mitjana de la OCDE i de la UE en tots els nivells educatius. Entre d’altres raons, això és conseqüència de les despeses salarials. Una altra dada sorprenent és que les taxes universitàries que han de pagar els estudiants a Espanya són generalment baixes. Tot i ser baixes, el percentatge de joves que estudia a la universitat és limitat en comparació amb la OCDE i la UE.

Pel que fa els centres escolars, el nombre total d’hores de classe obligatòries pels alumnes d’Educació Primària i d’Educació Secundària a Espanya és superior a la mitjana de la OCDE i de la UE. La ràtio d’alumnes per classe és similar a la de la OCDE i de la UE en els centres públics.

El salari dels professors és superior a Espanya en totes les etapes. En el salari inicial és on la diferència és major. Després de 15 anys o en el salari màxim aconseguit la OCDE i la UE acurcen distàncies.

Pel que fa la presa de decisions, a Espanya els centres públics tenen menor autonomia en la presa de decisions que en el conjunt dels països de la OCDE i de la UE. Si a la OCDE i a la UE els centres educatius prenen el 41% i el 46% de les decisions respectivament, a Espanya aquest percentatge només arriba al 25%.

Els centres educatius tenen major autonomia en la presa de decisions a nivell curricular i menor llibertat en la planificació, gestió de personal i recursos.

A Espanya, els òrgans central i autonòmics prenen el 88% de les decisions relacionades amb la gestió del personal. A la OCDE més de la meitat d’aquestes decisions són preses per autoritats locals o centres educatius. És en aquest àmbit, en el de la gestió del personal que Espanya té un menor grau d’autonomia respecte de la OCDE. D’aquestes dades, a més, es deriva que l’efecte de la descentralització és més positiu en els països en els que existeixen proves estandarditzades.

I, és en mig d’aquesta situació educativa i social que viu Espanya, que el 17 de maig de 2013 el ministre d’Educació, Cultura i Esport del govern popular de Mariano Rajoy, José Ignacio Wert, presenta el projecte de llei definitiu de la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) o també anomenada Ley Wert. Aquesta és una proposta de reforma de la LOE de 2006 i de la LOGSE de 1990, que són les lleis que regulen l’actual sistema educatiu espanyol, de caràcter socialista, i a les quals el PP sempre s’ha oposat.

Des de que en 2012 es fes públic el primer esborrador de la llei, certs sectors socials encapçalats pels partits d’esquerra, els sindicats i les associacions de pares i d’alumnes de l’ensenyament públic han mostrat el seu rebuig a la mateixa mitjançant concentracions, manifestacions i vagues, que s’uneixen a les protestes per la reducció de la despesa pública en educació com a conseqüència de la política d’austeritat generalitzada en la UE dins del context de crisi econòmica en la que es troba Espanya des del 2008. A l’oposició a la llei s’han sumat partits nacionalistes catalans i bascs perquè, segons el seu parer, aquesta reforma minva les seves competències autonòmiques i posa en perill la qualitat de l’ensenyament de les llengües cooficials degut a que deixen de ser considerades assignatures troncals, passant a ser assignatures d’especialització opcionals, el que, per altra banda, sembla suposar que no comptaran per a l’homologació dels estudis a nivell estatal.

La LOMCE introdueix canvis en el conjunt del sistema educatiu espanyol, canvis de caràcter curricular, organitzatiu i de gestió. Uns més que d’altres han suscitat moltes crítiques i molts debats. Però, tot pinta que aquesta llei ben aviat estarà a les nostres aules.

Si en vols saber més sobre les característiques, els canvis que implica, la manera en què pot influir-te, els debats i les crítiques generades entre d’altres temes, trobaràs tota aquesta informació en l’entrada “LOMCE” d’aquest mateix bloc.

Sara López García, 29 de juny de 2013.