Història del sistema educatiu espanyol. Part I.

Història del sistema educatiu espanyol

Del primer Pla General d’Educació fins a la II República:

1836 - 1845 - 1857 - 1876 - 1900 - 1923 - 1925 - 1926 - 1928 

Ø  Any 1836: En aquest any s’aprova el Pla General d’Instrucció Pública o també anomenat Pla del duc de Rivas. Aquest va ser el primer pas organitzatiu per regular el sistema educatiu d’Espanya. Aquest Pla quasi no va tenir vigència, però va suposar un important antecedent de la Llei Moyano de 1857. Aquest Pla regulava els tres graus d’ensenyament tant públic com privat i, deixava enrere, l’ideal de l’educació universal i gratuïta en tots els seus graus, entenent l’educació com un instrument de poder per adoctrinar d’acord amb les finalitats del poder, acabant així amb la formació lliure de l’esperit lliure. Aquest Pla contemplava:

o   La instrucció primària, que comprenia la primària elemental i la superior. Establia el caràcter gratuït de les escoles públiques per als nens que fossin veritablement pobres. Els mestres que es formessin en escoles normals, per a poder accedir a una escola pública havien de tenir vint anys, tenir el títol i obtenir un certificat de bona conducta de caràcter municipal. A més, els Ajuntaments havien de facilitar-los casa o habitació, a més del salari del mestre.

o   La instrucció secundària estava dividida en elemental i superior. Aquí es mantenia l’antic ideari liberal d’un ensenyament mitjà com extensió de la primària.

o   A la instrucció superior corresponien les facultats i les escoles especials,  respectivament. A aquest nivell, es regulava el règim del professorat, el mètode d’ensenyament i els exàmens.

  

Ø  Any 1845: Aquest any s’aprova el Pla General d’Estudis, també anomenat Pla Pidal, pel qual es regula l’ensenyament secundari i superior. Aquest Pla es va caracteritzar, per sobre de tot, per l’establiment de la centralització i la secularització de l’ensenyament. L’ensenyament secundari va passar a ser una continuació de la instrucció primària i es dividia en: Elemental, que avarcava els coneixements necessaris per a tota persona ben educada; i d’Ampliació, que preparava per l’estudi de certes carreres. L’ensenyament superior es regulava sota els principis d’uniformitat i centralització. Un exemple del caràcter centralitzador d’aquest Pla és que el rector havia de ser nomenat directament pel rei, acabant així amb l’autonomia de les antigues universitats. A més, en aquest Pla s’autoritzava l’ensenyament privat pels estudis de segon ensenyament, tot i que necessitaven una autorització expedida pel Govern. En aquest nou pla d’estudis, es renunciava a una educació universal i gratuïta en tots els seus graus i s’establien les bases per a la primera definició del sistema educatiu contemporani, que es realitza amb la promulgació de la Llei Moyano al 1857.

  

Ø  Any 1857: Del Pla Pidal sorgeix la Llei Moyano, una llei d’instrucció pública aprovada el 9 de setembre de 1857 pel ministre liberal Claudio Moyano. Va ser la primera llei en que l’Estat regulava els plans d’estudis intervenint en l’educació i va intentar millorar la deplorable condició de l’educació en Espanya, un dels països europeus amb major taxa d’analfabetisme en aquella dècada. Aquesta llei va constituir un marc normatiu més que centenari, ja que va estar vigent fins que al 1970, amb varietat de reglaments i desenvolupaments intermedis, es va promulgar la Llei General d’Educació. Convertia l’ensenyament primari en universal i gratuït i, determinava l’obligatorietat d’ensenyament entre els 6 i 12 anys. A l’ensenyament secundari es va preveure l’obertura d’instituts de batxillerat i escoles normals de magisteri en cada capital de província, a més de permetre l’ensenyament privat en escoles religioses. Pel que feia l’ensenyament superior, la seva gestió es reservava a l’Estat. A més, determinava la llengua castellana com a única llengua a estudiar.

  

Ø  Any 1876: Es funda la “Institución de Libre Enseñanza” (I.L.E.), el principal fundador de la qual va ser Giner de los Ríos. L’objectiu primordial de la fundació d’aquesta institució va ser la de defensar la llibertat de càtedra i la de negar-se a ajustar els seus ensenyaments a qualsevol dogma oficial en matèria religiosa, política o moral. Per tant, va desenvolupar la seva tasca educativa al marge de l’Estat creant un establiment educatiu privat laic, que va començar en primer lloc per l’ensenyament universitari i després es va estendre a l’educació primària i secundària. A més, va donar suport a projectes intel·lectuals més progressistes d’acord amb la renovació educativa, cultural i social. A aquesta institució de “Libre Enseñanza” van anar nens i joves de classe mitjana i els grups il·lustrats, dels quals van sorgir alguns dels personatges de la cultura i la política espanyola més importants de la primera meitat del s. XX.

Ø  Any 1900: A principis del segle XX la situació educativa espanyola era un desastre, ja que el 60% de la població era analfabeta, sent la majoria les dones. En aquest any i amb Sagasta al poder, es crea el Ministeri d’Instrucció Pública del qual Antonio García Alix va prendre el càrrec. Les seves principals actuacions van ser la revisió del sou dels mestres i l’intent per que la classe obrera tingués una educació elemental, oferint-lo facilitats. Álvaro Figueroa (Comte de Romanones) va ser el successor de García Alix i va defensar un model d’ensenyament públic. Durant el seu mandat va haver d’afrontar problemes com l’extensió de l’obligatorietat de l’ensenyament fins els 13 anys i l’exigència de títol als nous mestres nomenats pel nou ministeri. Romanones va posar en dubte el caràcter obligatori de la religió en l’ensenyament públic, ja que pensava que l’escola havia d’estar deslligada de l’Església. Per altra banda es va oposar a l’ús de les llengües pròpies com el català, el qual va provocar disturbis a Catalunya. Durant aquesta època, concretament un any després, neix la coneguda “Escola moderna” fundada per F. Ferrer i Guàrdia sota la inspiració del moviment de l’Escola Nova. Ferrer fa una crítica de l’escola tradicional i autoritària; per ell, l’escola havia de ser lliure i laica i dependre de la consciència lliure dels pares i dels alumnes. Va defensar, també, la coeducació de sexes i de classes socials. Podríem considerar, per tant, que l’Escola Moderna va ser un moviment de pedagogia llibertària. Al 1906 es va crear la Lliga Internacional per a la Instrucció Racional de la Infància per a donar impuls al moviment reformador de l’Escola Moderna.

Ø  Any 1923: El 13 de setembre d’aquest any, el general Primo de Rivera va donar un cop d’Estat. Durant la primera etapa d’aquesta dictadura, entre 1923 i 1927, quasi no es van crear escoles. Tot i així, durant l’últim període de la dictadura es va aconseguir passar de 27.000 escoles a 30.000 en tot el territori espanyol. Les carències educatives que la societat espanyola anava arrossegant des del segle XIX es veien reflectides en el número de nens escolaritzats, els quals no arribaven ni a la meitat entre tots els nens en edat escolar. A més, la realitat de la societat de l’època era que el 33% de la població era analfabeta, però les mesures que es van prendre per solucionar aquest problema durant la dictadura van ser escasses i cap d’elles van complir la seva funció alfabetitzadora.

Les mesures, que Primo de Rivera va dur a terme en matèria educativa, van anar encaminades a reforçar la presència de l’església i de la religió en les escoles, arribant a tenir un control absolut d’aquestes; a espanyolitzar Catalunya i generalitzar l’ús del castellà a tot el territori espanyol; lluitar contra l’analfabetisme, sense gran èxit; entre d’altres.                                                                                                                                                                                  

Ø  Any 1925: En aquest any va assumir la cartera d’Instrucció Pública i Belles Arts el ministre Eduardo Callejas, el qual va impulsar l’ensenyament confessional catòlic. Aquest va ser l’inici del reforçament de la presència de l’església i de la religió a les escoles.

Ø  Any 1926: En aquest any es va dur a terme una reforma del Batxillerat, el qual passaria a constar de dos cicles (Elemental i Superior). Aquesta reforma va produir un augment d’alumnat en aquest cicle educatiu. A més, va produir un increment de l’alumnat a la Universitat, sobretot en les carreres de Dret i Medicina, en detriment de les carreres més tècniques. 

Ø  Any 1928: El general Primo de Rivera inaugura la seu ministerial d’Educació. Durant la dictadura es van produir molts enfrontament amb la universitat i es va produir el desterrament d’Unamuno, el qual va donar lloc a moltes protestes per part tant del professorat universitari com de l’alumnat. Però, en aquest any, es va dur a terme una reforma universitària, amb la qual es van crear enfrontaments entre la dictadura i l’oposició. El projecte de reforma, que va dissenyat per alguns bisbes (no hem d’oblidar la influència de l’església en el sistema educatiu espanyol de l’època), demanava que s’equiparés l’educació donada en els centres catòlics amb la de les universitats de l’estat. Tot i que inicialment va ser rebutjada per l’assemblea general, el general Primo de Rivera la va aprovar per decret llei. Va ser en aquest moment quan es van produir nombroses protestes i una vaga universitària, que van produir sancions a varis alumnes i el tancament d’algunes universitats.

Sara López García, 4 de juny de 2013.