Història del sistema educatiu espanyol. Part II.

De la II República a la Constitució de 1978:

1931 - 1933 - 1936 - 1938 - 1939 - 1951 - 1962 - 1970 - 1975

Ø  Any 1931: Al gener de 1930 la dictadura del general Primo de Rivera va arribar al seu final. El 14 d’abril de 1931, després d’una indiscutible derrota de la monarquia a les eleccions municipals, es va proclamar la Segona República espanyola. En aquest moment era Marcelino Domingo qui ocupava la cartera d’Instrucció Pública i, va ser ell mateix el qui va convertir l’ensenyament religiós en opcional a les escoles primàries i va autoritzar el bilingüisme a Catalunya. En aquest any i, amb el posterior nomenament de Fernando de los Ríos com a ministre d’Instrucció Pública, es va proposar un ensenyament basat en els principis laics dins d’una clara secularització, el que va produir nombrosos enfrontaments amb l’església. A més, en aquest mateix any es va produir un fort augment en el nombre d’escoles públiques i, al mateix temps, un augment en el nombre de mestres que es veien recolzats en la República.

L’Escola Republicana es podria descriure com una escola pública, a l’abast de tothom, obligatòria, mixta, inspirada en un ideal de la solidaritat humana, on el principal mètode utilitzat pels mestres que ensenyaven als alumnes era la continua activitat. La República es va trobar amb un poble del qual el 70% dels homes eren analfabets, i encara més les dones, per tant havien d’alfabetitzar-lo per tal d’aconseguir implantar un Estat democràtic, un Estat educador. No ho van tenir gaire difícil ja que molts d’ells tenien moltes ganes d’aprendre i estaven força contents de poder comptar amb els nous recursos que s’estaven donant a l’aprenentatge i les oportunitats que oferien. Amb l’aprovació de la Constitució el Govern va reconèixer l’Estat plural i les diferències lingüístiques, és a dir, es respectaven les llengües maternes dels alumnes. Una altra cosa que es va proposar el Govern Republicà va ser omplir les escoles amb els millors mestres, però es van trobar amb el problema que els professors no estaven ben preparats a causa dels escassos recursos que tenien per preparar-se i, a més, els ses salaris en aquell moment eren realment baixos, ja que probablement fins aleshores no es va valorar degudament la responsabilitat que comporta la professió, ni es va donar tanta importància al fet de l’ensenyament. Va ser llavors quan es va fer el considerat millor “Pla Professional per als mestres” de la nostra història. Aquest pla va ser dut a terme per Marcelino Domingo, ministre d’Instrucció Pública, i Rodolfo Llopis, director general de Primer Ensenyament. Aquest Pla, a més, va canviar els salaris dels mestres pujant-los considerablement i es van crear les Setmanes Pedagògiques on els mestres eren aconsellats sobre com millorar les seves tècniques d’aprenentatge i millorar la seva formació. El magisteri, per tant, es va elevar a una categoria universitària i s’exigia als aspirants a tenir el batxillerat complet abans de matricular-se a les Escoles Normals, on es feien classes de pedagogia. A partir d’aquell moment es va considerar dels mestres les persones més cultes dels pobles, van començar a ser vistos d’una manera molt digna i, van ser valorats degudament. Amb les noves preparacions i les noves tècniques amb què comptaven els mestres, les formes de les classes també van canviar, ja que els nens van començar a ser protagonistes de les classes i de la seva formació. Participaven més, ja que el professor s’encarregava de captar l’atenció de tots ells i d’evitar la seva distracció i, a més, podien fer preguntes del seu interès per aprendre i no se’ls incitava a fer que recitessin les lliçons que es donaven. El ritme que se seguia anava determinat per la capacitat del nen, s’atenia a l’alumnat en funció de les capacitats, les actituds i els interessos d’aquestos. I, tot aquest nou sistema educatiu que es va aconseguir durant la Segona República espanyola va provocar, òbviament, el descontentament de la classe conservadora, als quals no els agradava la majoria dels canvis que van fer els republicans, ja que una de els coses que van canviar va ser el fet de deixar la religió com a elecció pròpia.

 

Ø  Any 1933: A partir d’aquest any es va produir una certa inestabilitat en el sistema educatiu, el que va propiciar l’alternança de diversos ministres al front del ministeri, com per exemple Villalobos, que va promoure la coeducació entre nens i nenes.

Ø  Any 1936: L’estabilitat va arribar aquest mateix any, al 1936, amb les eleccions i l’arribada al poder del Front Popular, que va posar de nou al front del ministeri d’Instrucció Pública a Domingo, que considerava al professor com a eix fonamental del canvi en l’educació i va aprovar un pla de formació del mestre que pretenia promoure un ensenyament més pedagògic i europeu. Però, malauradament, aquesta estabilitat va durar molt poc, ja que aquest mateix any es va iniciar la Guerra Civil espanyola. I, va ser en aquest moment que l’educació va passar a un segon pla. A més, el 8 de novembre d’aquest mateix any es va aprovar un decret de depuració del magisteri a Espanya que va donar lloc a les “Comissions Depuradores d’Instrucció Pública”. Anteriorment a l’aprovació d’aquest decret, la porga va ser portada per les autoritats acadèmiques de cada districte universitari, seguint les directrius de l’autoritat militar i civil de cada província, els que redactaven les primeres llistes de mestres sancionades, per a després fer-les públiques en cada un dels B.O.P. Posteriorment, quan es constitueix el Ministeri d’Educació Nacional, la depuració entra en una segona fase; a partir d’aquest moment la depuració es regula per un cos de lleis i normes establides com a desenrotllament del Decret 108, abans nomenat, i el control de la depuració passa de les mans militars a convertir-se en una competència del Ministeri d’Educació, que gradualment va establir una sèrie d’organismes estatals, creats específicament per a gestionar l’enorme volum de treball administratiu que la depuració estava creant. El Decret del 8 de novembre requereix especial atenció, ja que a partir del mateix, el procés de depuració pren cos legal i, s’assenten les bases i els principis del mateix. A partir d’aquest decret, es justifica que el magisteri durant la República va estar en mans inapropiades, per la qual cosa era necessària una revisió de la instrucció pública, per a poder extirpar les falses doctrines arrelades durant aquest període. Les biblioteques públiques i privades també van patir el procés de depuració, per la qual es van constituir comissions depuradores específiques. Especialment intensa va ser la depuració que es va produir amb els llibres de text escolar: periòdicament els diferent butlletins provincials feien pública la relació de llibres de text autoritzats per les autoritats educatives franquistes. La depuració va afectar tots els mestres, des de l’ensenyament públic al privat incloent també l’ensenyament religiós, des de la primària fins a la universitat, i també va afectar les Escoles Normals. Els càstigs i sancions estaven fonamentalment relacionats amb una inhabilitació temporal o definitiva del seu càrrec. Dos anys després, al 1938 amb el reconeixement a la possibilitat de recurs, es va poder sol·licitar la revisió del càstig. Tot i existir aquest dret, els mestres que havien estat inhabilitats de manera definitiva no s’hi podien acollir. En alguns casos, molts pocs, es va aconseguir un alleugeriment de la sanció o, fins i tot, l’anul·lació d’aquesta.

 

Ø  Any 1938: En aquest any, el dictador Franco es fa amb el poder i posa al front de la cartera d’Instrucció Pública a Sainz-Rodríguez que com a primeres funcions en el càrrec instaura de nou l’ensenyament de la religió catòlica com a quelcom obligatori a les escoles públiques i l’obligació de controlar l’estricta lleialtat al moviment per part dels docents. A més, es va eliminar la coeducació.

Ø  Any 1939: Al 1939 s’inicia el franquisme. Al llarg dels quasi 40 anys que va durar aquesta dictadura van existir diferents nivells des del punt de vista educatiu. A l’agost de 1939, el ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts canvia de nom i passa a anomenar-se Ministeri d’Educació Nacional. La postguerra, des del punt de vista educatiu, va ser dura, ja que la majoria dels mestres que havien simpatitzat amb la República van ser exiliats. Aquests mestres van ser substituïts per d’altres adeptes al règim. L’Educació Primària va passar a càrrec de l’Església, que tenia un gran pes en l’educació.

L’Escola Franquista: Amb l’inici de la dictadura franquista es volen canviar de soca-rel tant el sistema polític i social instaurat com el món de l’ensenyament. No van tractar de reorganitzar-lo ni de reformar-lo, sinó que el que volien era crear un altre tipus d’escola basada en concepcions tradicionals. Aquests nous planejaments comportaven la destrucció total de la política escolar republicana i, sobretot, de l’obra educativa  de la Generalitat de Catalunya i d’altres organismes educatius catalans. Durant les primeres dècades, el col·lectiu del magisteri a Catalunya sofreix una intensa i dura depuració, perquè volen trencar amb el passat i assegurar-se, en la mesura del possible, uns professionals d’acord amb la nova ideologia nacionalcatòlica. A més, es volen assegurar que no queda res del model educatiu propi de la República i, d’aquesta manera establir un control rigorós sobre el professorat, al qual s’exigia un certificat d’adhesió als postulats del Movimiento Nacional. Els mestres es van veure obligats a integrar-se al SEM (Servicio Español de Magisterio) que estava totalment vinculat a la Falange. Per tant, durant el franquisme, qualsevol mesura adoptada es feia en contra de la República i dels models que hi havia en aquella escola que va passar a ser anomenada com “vieja España, la falsa!”. D’acord amb les orientacions polític ideològiques es van imposar al sistema educatiu durant la dictadura franquista, la realitat escolar es basava en la subsidiarietat de l’Estat en matèria educativa, la Depuració política dels ensenyaments, l’ús exclusiu de la llengua castellana com a vehicle d’escolarització (la descatalanització de la societat catalana, especialment a nivell lingüístic), la separació de sexes i educació, la diferencia segons el sexe (separació de matèries a cursar per als nois i les noies. Els nois havien de cursar la matèria de “Formación del Espíritu Nacional” i les noies “Labores del Hogar”), l’ensenyament autoritari: importància de l’ordre i la disciplina  i la conseqüent actitud passiva de l’alumne que s’havien de limitar a complir estrictament el que exigia el mestre. I, a tot això, cal sumar-li la poca inversió que es feia en educació i la conseqüent segregació que es va produir a les escoles, sent les públiques les més precàries i amb alumnat de classes populars i, les privades les que acollien a l’alumnat de classes benestants.  D’acord amb aquestes premisses que regien el sistema educatiu de l’època, l’escola franquista es caracteritzava pel crucifix, el quadre de la Inmaculada i el retrat de Franco a cada aula; per l’obligació de resar el parenostre a l’inici de la jornada lectiva; per entrar a l’aula amb la frase de cortesia “Ave María Purísima”, responent “sin pecado concebido”; per pujar i baixar la bandera a l’inici i al final de la jornada escolar acompanyant l’acció de la cantada de l’himne de la Falange, el cara al sol.

Ø  Any 1951: Ruiz Jiménez, nomenat per Franco com a Ministre d’Educació Nacional, crea la “Ley de Enseñanza Media” la qual introdueix el Batxillerat i les Escoles de Mestratge. Ruiz Jiménez tenia un estil més obert i les seves idees eren més semblants a les que es tenien a la resta d’Europa. De fet, està considerat el Ministre d’Educació més brillant del franquisme. La llei que Ruiz Jiménez va portar a les Corts abolia l’anomenat “examen d’Estat”, on l’alumne es jugava a cara o creu tots els coneixements adquirits al Batxillerat. A més, aquesta llei desenvolupava el batxillerat en dos cicles que donaven accés a l’anomenat curs preuniversitari. Però, el Ministre Ruiz Jiménez va mantenir el seu càrrec fins el 1956. El va mantenir fins que a la Universitat es van produir una sèrie d’incidents per part dels estudiants més crítics amb els plantejaments del règim. Aquests incidents van promoure la dimissió de Ruiz Jiménez.  

Ø  Any 1962: En aquest any, Manuel Lora Tamayo es posa al front de la cartera d’Educació Nacional. En aquest mateix any i de la mà d’aquest nou ministre s’estableix l’educació obligatòria fins els 14 anys. Entre els anys 1960 i 1963 es pordueix un gran augment dels universitaris. Tamayo passarà a ser rellevat per Villar Palasí i en aquest moment es produeix un nou canvi del nom del Ministeri que es s’anomenarà a partir de llavors Ministeri d’Educació i Ciència. Aquesta època es caracteritza per la creació d’una escola que pogués arribar a tot arreu d’Espanya. Villar Palasí dóna un gran impuls als continguts educatiu i crea el “Libro Blanco de la Educación”, en el que es fa un anàlisi crític dels problemes en aquest àmbit. L’ensenyament té nous aires, tot i que encara existeix el franquisme. Després de Villar Palasí tornen a venir anys grisos per a l’educació. 

Ø  Any 1970: Aquest any s’aprova la “Ley 14/1970, de 4 de agosto, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa”, la qual va ser impulsada per José Villar Palasí, ministre d’Educació espanyol des de 1969. Aquesta llei allargava l’ensenyament obligatori fins als catorze anys, incrementava la construcció d’escoles per tal de reduir els índex d’analfabetisme i dissenyava un sistema unitari i flexible d’educació permanent. Aquesta llei disposava d’un termini de deu anys per a la seva implantació total.

Amb aquesta llei s’abandonava la ideologia tradicional i catòlica envers un ensenyament més tecnocràtic amb nous criteris pedagògics, però sempre sota la dinàmica de l’autoritarisme del règim. També, durant el tardo-franquisme, en el sector educatiu es van produir moviments d’oposició a aquest. Aquests moviments, especialment a Catalunya, es van enquadrar en els anomenats moviments de renovació pedagògica, a través de l’Escola de Mestres Rosa Sensat i la represa de les escoles d’estiu, que defensaven els postulats de l’Escola Nova: mètodes pedagògics més democràtics i centrats en l’alumne, formació dels professors/es i potenciació de la inclusió del català a l’escola.
Aquest sistema educatiu va ser derogat i substituït progressivament pel de la LOGSE de 1990. D’això en parlarem més endavant.

Si en voleu saber més sobre les característiques d'aquesta llei, les opinions que va generar i, fins i tot, les incongruències que tenia, podeu trobar tota aquesta informació en l'entrada "LGE 1970" que trobareu en aquest mateix blog. 

Ø  Any 1975: En aquest any es crea la “Ley de Selectividad Universitaria” que aportarà els canvis a nivell universitari abans esmentats. A més, aquest any, amb la mort del general Franco s’iniciarà la transició a Espanya.

Sara López García, 10 de juny de 2013.