LGE 1970

Llei General d'Educació (LGE) 1970

Com hem dit abans, la LGE allargava l'ensenyament obligatori fins els catorze anys. D’aquesta manera, el sistema educatiu va passar a tenir els següents quatre nivells:

• Preescolar: concebuda com la iniciació del nen en l’aprenentatge. Estava dividida en dues etapes de diferent contingut pedagògic: el jardí d’infància, per a nens d’entre 2 i 3 anys i el parvulari, per a nens de 4 i 5 anys.
• Educació General Bàsica (EGB): consistia en 8 cursos d’escolarització obligatòria, dividida en la llei en dues (Primera, cursos de 1er a 5è i, segona de 6è a 8è)., estructura que va passar a ser de tres cicles a partir de 1981: Cicle inicial (1er i 2on d’EGB), Cicle mitjà (3er, 4t, 5è) i Cicle superior (6È, 7è i 8è). D’aquesta manera aquesta etapa es finalitzava als 14 anys. Un cop finalitzada l’EGB existien dos camins: la Formació Professional (FP) i el Batxillerat Unificat Polivalent (BUP).
• Formació Professional (FP): es tractava d’un accés ràpid al mercat laboral. Es dividia en dos etapes, la formació professional de primer grau i la formació professional de segon grau. A la segona es podia accedir mitjançant la superació de la primera o mitjançant la superació del BUP. Aquesta etapa era la culminació del nivell educatiu.
• Batxillerat Unificat Polivalent (BUP): de tres anys de durada, eren els estudis secundaris posteriors a l’EGB. Posteriorment es realitzava el Curs d’Orientació Universitària (COU) com últim pas abans de començar els estudis universitaris. En tercer de BUP els alumnes havien de triar entre l’opció de ciències o de lletres, d’acord amb el camí universitari que volien triar.
• Curs d’Orientació Universitària (COU): l’alumne podia triar entre dues branques de ciències i dues de lletres. En tots els cursos, tant a EGB com a BUP, a les Comunitats Autònomes amb més d’una llengua oficial, s’estudiava com assignatura obligatòria la llengua vernacla.
• Ensenyament Universitari: s’impartia en tres cicles: el primer, de tres anys de duració, pensat per les professions curtes, els hi atorgaven el títol de diplomat, arquitecte tècnic o enginyer tècnic, sempre que segueixin els ensenyaments del tercer grau de la formació professional. El segon sicle, de dos anys de duració, permetia l’obtenció del títol de llicenciat. I, el tercer cicle, d’especialització concreta i de preparació per a la investigació i la docència, habilitava per a la obtenció del títol de doctor.

Com a resum de les característiques més rellevants del sistema regulat per la LGE:

• Generalització de l’educació dels 6 als 14 anys per a tota la població, en el doble sentit d’integració en un sistema únic, no discriminatori, de tots els nens compresos en aquestes edats, i d’escolarització plena.
• Preocupació per la qualitat de l’ensenyament. Així, no només va suposar l’extensió de l’educació, sinó que va procurar un ensenyament de qualitat per a tots.
• Es tenia en compte l’aprenentatge del nen/a per si mateix, l’interès i les capacitats dels nens i les nens, tot i que hi havia moltes dificultats per portar-ho a la pràctica.
• Va ser el final del principi de la subsidiarietat de l’Estat, present fins el 1970. Aquesta llei va reconèixer la funció docent de l’Estat en la planificació de l’ensenyament i en la provisió de nous llocs de treball escolar.
• Presència notable de l’ensenyament privat en els nivells no universitaris.
• Un sistema educatiu poc selectiu en comparació amb altres països.
• Preocupació per establir relacions entre el sistema educatiu i el món de la feina, en el sentit de què l’educació prepari per al treball.
• Configuració d’un sistema educatiu centralitzat, que va portar una uniformitat de l’ensenyament.

Al voltant d’aquesta llei s’hi van generar un munt d’opinions, entre les quals vull assenyalar:

• Aquesta llei era un intent per adequar l’ensenyament a les necessitats del desenvolupament capitalista, adaptant les estructures educatives a les necessitats de la producció.
• Tot i que es va voler dotar d’autonomia a les universitats, oferint-les personalitat jurídica i patrimoni propi i autoritzant-les a decidir els seus plans i sistemes pedagògics i d’investigació; a la pràctica no es podia aconseguir donat el sistema polític d’aleshores, ja que l’administració s’hi ficava contínuament i la universitat no tenia la capacitat de resposta ni de decisió degut al centralisme i al burocratisme.
• Per la manca de pressupostos, es va voler controlar la massificació dels estudiants a les universitats per mitjà de la selectivitat i l’augment de les taxes, el qual va convertir la universitat en un mecanisme de selecció social.

A més i, segons el meu parer, trobem certes incongruències entre aquesta llei i la seva aplicació pràctica:

• El professors estaven poc formats per poder afrontar les activitats marcades en aquesta nova llei. Quan l’Estat es va adonar d’aquest problema, es van crear programes per solucionar-ho: Instituts de Ciències de l’Educació, Centres - Pilot i cursets. A més, es va dur a terme una accelerada formació que es va imposar al professorat de primària per tal de poder ampliar la seva competència als escolars de 13 i 14 anys. Aquesta mesura va suposar una nova discordança amb la resta de sistemes educatius europeus, ja que en la majoria de països són els titulats superiors, especialistes en les matèries corresponents, els que s’encarreguen d’impartir l’ensenyament als nens des dels 11 o 12 anys d’edat.
• La LGE propugnava un ensenyament actiu, que implicava la formulació i comprovació d’hipòtesis però, per altra banda, es realitzava una selecció de temes que conduïen a un tractament purament descriptiu, allunyat de la metodologia didàctica que pretenien.
• En la segona etapa de l’EGB, tercer cicle a partir de la reforma, els estudiants en lloc de ser formats eren informats i només aprenien a examinar-se, el que generava un creixent desinterès. Es tractava d’una pedagogia centrada en els continguts i no en els objectius.
• L’educació preescolar s’estructurava en dos cicles: jardí d’infància i escola de parvulari. Es va reconèixer la seva funció educativa però hi van mancar moltes places des del principi de l’aprovació de la llei.
• En aquesta llei es parlava d’educació especial, però, igualment, en les escoles públiques no hi havia psicòlegs, logopedes, psicopedagogs, etc. Es a dir, hi mancaven professional per a dur a terme aquesta educació especial, per la qual cosa, serà desenvolupada només en escoles privades, és a dir, que ja no es complia la premissa d’educació gratuïta per a tothom.
• En aquesta llei, a més, es parlava d’educació democràtica, però hem de tenir en compte que un sistema d’ensenyament és democràtic quan les diferents classes i grups socials estan representats en ell en la mateixa proporció que en la població activa del país. Aquest no era el cas, ja que en 1970 les places universitàries per als alumnes de classes econòmiques altes ocupava el 88,2%, mentre que els fills d’obrers o classes socials econòmicament baixes tenien assignades un 11,8% d’aquestes places.
• La subvenció estatal per les escoles subvencionades només cobria una part de l’educació obligatòria. D’aquesta manera els alumnes es quedaven penjats en la segona etapa de l’EGB que es on quedarà constància del prestigi de qualificació, segons el prestigi del centre que l’hagi atorgat. Es a dir, de nou estem davant d’una discriminació econòmica de l’alumnat.

Tot i així, encara podem remarcar alguns aspectes positius d’aquesta llei:

• Reconeix les obligacions de l’Estat en relació amb l’educació, considerada com a servei públic, restablint una tradició present a la història educativa espanyola però perduda fins l’any 1970.
• Estableix les bases que permeten la generalització de l’escolaritat de la població dels 6 als 14 anys.
• Proposa una educació comprensiva i comú per a la mateixa població.
• Estableix un sistema educatiu amb una organització més coherent i integrada que la de l’anterior sistema.
• Reconeix valors ja presents en la societat espanyola, però difícils d’acomodar amb la situació política dels anys 70.

Sara López García, 13 de juny de 2013.