Resultats a nivell internacional del sistema educatiu finlandès.

Trajectòria de Finlàndia a les proves internacionals PISA:

PISA 2000:

A PISA 2000, la primera edició d’aquest estudi a nivell internacional, Finlàndia va tenir uns resultats envejosos. Finlàndia es va situar entre els millors països a nivell internacional en matèria educativa ocupant el primer lloc en lectura entre els 43 països participants (els 30 de la OCDE i 13 països associats), el tercer en ciències i el quart en matemàtiques d’entre els 32 països participants en l’estudi.

Els resultats del primer estudi PISA, dut a terme al 2000, van ser rebuts a Finlàndia amb satisfacció i sorpresa. Els finlandesos havien emprès des de feia 30 anys profundes reformes en el seu sistema educatiu; però no havien tingut encara l’oportunitat de constatar els efectes positius d’una manera tan inqüestionable i en el marc d’un estudi comparatiu tan extens.

PISA 2003:

Mantenint-se entre els primers països del món per l’eficàcia de la seva educació, Finlàndia va millorar la seva posició a PISA 2003: entre els 41 països participants, va obtenir el primer lloc en les tres matèries avaluades al 2000 i el segon lloc en la resolució de problemes, matèria introduïda en aquesta nova avaluació.

Finlàndia va fer llavors un estudi atent de l’assumpte i va publicar un anàlisi dels seus resultats a PISA 2003 (el que no havien fet al 2000). L’informe corresponent posa en evidència característiques l’interès de les quals va més enllà dels resultats totals.

L’èxit dels estudiants finlandesos a PISA 2003 va consolidar la fama del sistema educatiu finlandès en la prestació d’una educació d’alta qualitat per a tots, amb una proporció molt petita d’estudiants que no aconsegueixen el nivell de competència 2. Aquest èxit va posar a la palestra la importància de que tant els estudiants com les escoles funcionen millor en un clima caracteritzat per les altes expectatives consolidades a través de fortes relacions entre mestres i alumnes, amb estudiants que estan disposats a invertir esforços i que mostren interès i amb els baixos nivells d’ansietat en l’àmbit escolar, tot plegat amb un clima de disciplina positiva. A més, es va comprovar que és summament important que les autoritats locals i les escoles tinguin una responsabilitat important tant en l’elecció del contingut educatiu com de l’ús dels recursos, tal i com el model educatiu finlandès funciona.

Tot i la satisfacció pels bons resultats obtinguts a PISA 2003, els finlandesos mostraven preocupació per l’actitud negativa aparent dels estudiants finlandesos cap al gaudi de les matemàtiques en comparació amb estudiants d’altres països.

PISA 2006:

L’estudi de PISA 2006 va centrar el seu focus d’atenció a les ciències, però evidentment també va incloure la lectura i les matemàtiques, a més de recopilar les dades dels estudiants, famílies i factors institucionals que poden ajudar a explicar les diferències de rendiment entre els diferents països que van participar. Finlàndia, de nou no va defraudar i, va ocupar el primer lloc en ciències i el segon lloc en matemàtiques i en lectura d’entre els 56 països participants en aquesta edició.

De nou, Finlàndia es va fer amb els primers llocs del rànquing, sent l’enveja dels altres països participants; ja que és un dels millors països tant en rendiment com en equitat educativa. Com en anys anteriors, Finlàndia va continuar sent el focus d’atenció, i va veure convertit al seu sistema educatiu en un dels més analitzats i envejats del món.

PISA 2009:

A la quarta edició de PISA, realitzada a l’any 2009, Finlàndia es va situar prop de la cima, però no va mantenir la condició de número u a nivell internacional com fins ara ho havia aconseguit.

L’àrea d’enfocament principal de l’edició del 1009 va ser de nou la comprensió lectora, on Finlàndia va ocupar el tercer lloc d’entre els 65 països participants a PISA, sent Shanghai-Xina el que presidia el pòdium. Tenint en compte només als països que pertanyen a la OCDE, Finlàndia va ocupar el segon lloc en aquesta matèria. Tot i que Finlàndia hagi baixar uns llocs, es seguia considerant que el nivell general era excel·lent.

A ciències, Finlàndia va obtenir molt bons resultats, ocupant el primer lloc en relació als països de la OCDE i el segon en relació a la totalitat de països participants.

Va ser a matemàtiques, on es va experimentar la patacada més gran. Tot i que tenint en compte els països de la OCDE, Finlàndia seguia ocupant un més que respectat lloc, el segon; en relació a la totalitat dels països participants el seu lloc va baixar fins el sisè lloc, el que va començar a preocupar a la societat finlandesa i a les autoritats competents.

Tot i així, es va seguir comprovant que Finlàndia és dels països en els que hi ha una major equitat en les oportunitats d’aprenentatge i els resultats.

PISA 2012 y la caiguda dels resultats:

A l’última avaluació, PISA 2012, Finlàndia es manté per sobre de la mitjana dels països de la OCDE, tot i que ha estat superat per diversos estats asiàtics i europeus.

Segons l’informe PISA 2012, els estudiants finlandesos de 15 anys van obtenir un resultat de 519 punts en matemàtiques, 25 menys que al 2003, l’últim cop que el coneixement matemàtic va ser la principal matèria de l’estudi PISA. Aquesta reculada, que equival a més de sis mesos d’escolarització, fa caure a Finlàndia des del lloc 2 al 12 a la llista dels 65 països i regions que participen a l’avaluació. Dels països amb millors resultats, set són asiàtics (Shanghai, Singapur, Hong Kong, Taiwan y Corea) i quatre europeus (Liechtenstein, Suïssa, Països Baixos i Estònia).

Els alumnes del país nòrdic van tenir un alt rendiment en les altres dues matèries avaluades, comprensió lectora i ciències, però van caure del primer lloc aconseguit en ambdues al 2003 al sisè lloc en lectura i al cinquè en ciències. Shanghai, Hong Kong, Singapur, Japó i Corea són els cinc països que aconsegueixen millor rendiment que Finlàndia en lectura; i, Shanghai, Hong Kong, Singapur i Japó són els quatre països que aconsegueixen millor rendiment que Finlàndia a ciències.

De fet, es considera que de tots els països que van destacar a l’informe PISA 2003, Finlàndia és el que més ha reculat en l’última avaluació, i aquesta tendència és un motiu greu de preocupació pels finlandesos.

Però, tot i la clara desacceleració, els estudiants finlandesos segueixen sent dels millors en rendiment entre els països de la OCDE, ja que segueix sent el millor en lectura i en ciències d’entre els països europeus.

Altres dades a destacar dels resultats en aquesta edició és que per primer cop les noies finlandeses van superar als nois en rendiment matemàtic. Tot i la davallada dels resultats en matemàtiques, es segueix conservant l’equitat i segueixen havent diferències de molt poca importància entre diferents escoles, tot i que s’observa una crescuda en aquestes.

A la vista està que el prestigiós sistema educatiu de Finlàndia va obtenint cada cop pitjors resultats a l’informe PISA, una tendència que preocupa profundament a les autoritats del país nòrdic, que van fer una crida a una reunió d’urgència per tractar el tema.

Després del coneixement d’aquests resultats el govern finlandès, i més concretament el Ministeri d’Educació ha mostrat la seva preocupació davant d’aquests resultats i ha anunciat la creació immediata d’un ampli fòrum format per experts en ensenyament, polítics, pares i alumnes amb l’objectiu de “salvaguardar el futur del sistema educatiu, reforçar la igualtat i trobar mitjans per millorar i mantenir la motivació en l’aprenentatge i l’estudi”. A més de l’alarma per la davallada en el nivell global, també han mostrat la seva preocupació per les desigualtats creixents i pel ràpid descens en els resultats entre els alumnes de baix rendiment.

Cal tenir en compte que la fama del sistema educatiu de Finlàndia prové de la constant millora de rendiment en els primers tres estudis PISA al 2000, 2003 i 2006. Cap altre país membre de la OCDE ha estat capaç de mostrar una millora constant similar de lectura, matemàtiques i ciències que Finlàndia entre 2000 i 2006. D’altra banda, el sistema escolar de Finlàndia ha estat el més equitatiu. I, una caiguda dels seus resultats pot ser molt critica i a la vegada alarmista tenint en compte la trajectòria fet fins avui dia.

Hi ha diverses interpretacions al voltant d’aquesta ciaguda de resultats. Diversos experts coincideixen en què la falta de motivació és, precisament, una de les causes que expliquen el menor rendiment dels estudiants finlandesos, juntament amb un estancament de les tècniques docents. De fet, hi ha qui no es sorprèn del descens del rendiment dels estudiants finlandesos en matemàtiques, ja que les recents avaluacions nacionals del Consell Nacional d’Educació de Finlàndia han demostrat que l’aprenentatge d’aquesta matèria, i també de la ciència i la lectura al final de l’educació secundària no ha millorat des de 2005.

Tot i així, les avaluacions internacionals dels estudiants han de ser utilitzades amb cura. Tot i que Finlàndia ha sofert una gran davallada des de 2006, segueix sent un dels millors països en matèria educativa de la OCDE. El que possiblement necessita Finlàndia ara mateix és reprendre el rumb que tenia abans, fer una renovació intel·ligent del seus sistema preservant ideals de col·laboració, creativitat, confiança, professionalitat, així com la qualitat dels professional de l’educació.

Existeixen alguns analistes finlandesos que comparen la reculada del seus país a les proves PISA amb ell declivi, víctima de la seva autocomplaença, d’un dels seus símbols nacionals: la companyia tecnològica Nokia. La multinacional finlandesa no va donar un salt endavant en innovació quan estava a el seu moment més àlgid i pocs anys després els seus dispositius van quedar desfasats davant dels del seu rivals, amb la conseqüent davallada de les seves ventes. Amb el seu sistema educatiu entenen que ha pogut passar alguna cosa similar. Finlàndia ha estat massa satisfeta de la seva educació. Altres països han anat a Finlàndia per aprendre del seu sistema educatiu i després han desenvolupat el seu model, i actualment han aconseguit superar-los.

Tot i l’èxit a l’informe PISA 2012 de països asiàtics com Singapur, Corea i Japó, els experts finlandesos coincideixen en què la clau per tornar a estar capdavantera en educació no consisteix en imitar el seu model educatiu, sinó en desenvolupar el propi sistema finlandès.

Interpretació dels resultats de Finlàndia a PISA:

Els resultats de l’estudi PISA suggereixen que no hi ha un únic factor clau darrere del bon rendiment de l’alumnat finès. Hi ha una xarxa de factors interrelacionats, com per exemple els interessos i activitats d’oci del mateix alumnat, les oportunitats d’aprenentatge que ofereix l’escola, el suport i la implicació dels pares i mares, i el context social i cultural de tot el sistema educatiu. S’ha de tenir en compte, a més, factors com l’oferta d’un menjar gratuït a l’escola per a tot l’alumnat i el suport social, pedagògic i psicològic per a l’alumnat amb necessitats educatives especials. A més, la xarxa de biblioteques, el prestigi de l’educació i la cultura, les altes expectatives del professorat, la innovació pedagògica i les recents campanyes per animar a l’alumnat a llegir són també factors que, segurament, han contribuït a l’alt rendiment de Finlàndia, especialment en comprensió lectora. No podem oblidar-nos de l’alta qualitat i preparació del personal docent, factor imprescindible per l’èxit d’un sistema educatiu que durant molts anys ha marcat la diferència. Perquè tot i que la davallada en els resultats d’aquesta última avaluació PISA, cal dir que el sistema finès ha estat dels pocs capaços de combinar un rendiment acadèmic alt amb una gran igualtat i equitat educativa.

Sara López García, 25 de maig del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia III: Professorat.

Aquest col·lectiu ocupa una posició clau en l’èxit de l’educació finlandesa, de fet es considera la pedra angular del sistema educatiu finlandès. Tots els professionals de l’educació estan formats per les universitats i tenen una preparació pedagògica.

Formació:

Per a ser mestre es necessita una qualificació de més d’un 9 sobre 10 en les seves mitjanes de batxillerat i de selectivitat i es requereix, a més, una gran dosi de sensibilitat social (es valora la seva participació en activitats socials, voluntariat, etc.). Cada universitat escull després als seus aspirants a professors amb una entrevista per a valorar la seva capacitat de comunicació i d’empatia, un resum de la lectura d’un llibre, una explicació d’un tema davant d’una classe, una demostració d’aptituds artístiques, una prova de matemàtiques i una altra d’aptituds tecnològiques.

El professorat del preescolar (nens de 1-6 anys d’edat) té una qualificació “Bachelor of Arts in Education per la Facultat d’Educació. A l’aula hi ha un professor per grup a més d’una altra persona amb qualificacions professionals rellevants del nivell secundari superior.

El professorat de la primària (nens de 7 a 12 anys) té una qualificació “Master of Arts in Education” (Mestratge en pedagogia) per la Facultat d’Educació. Els professors dels sis primers graus de l’educació bàsica normalment són professors generalistes.

El professorat de la secundària ( 13-16 anys) té una qualificació de “Master of (assignatura)” amb una quantitat definida d’estudis en les assignatures ensenyades (dependent del nivell; secundària o batxillerat) a més d’una formació en estudis pedagògics. El professorat és especialista en l’assignatura de la qual té una qualificació i imparteix única i exclusivament classes sobre aquella matèria.

El professorat de l’educació superior té una qualificació que depèn de les escoles, però generalment sol ser de Doctor.

La feina del professor és molt respectada, havent un alt nivell de competició entre els candidats a accedir a aquests estudis, ja que per a ser mestre a Finlàndia la nota de tall a la Universitat és superior a 9 sobre 10. La professió de mestre és molt sol·licitada, ja que menys del 10% dels estudiants que la sol·liciten són acceptats. La formació del professorat és molt estricta, ja que han de cursar tres anys de llicenciatura en pedagogia i dos anys més en un mestratge, el qual no és un pas directe a les aules de classe, ja que abans han de presentar una prova per a la seva selecció en la qual, per exemple, al 2011 de 1.600 sol·licituds per a ser professors només 160 persones van aconseguir acreditar-se. Per tant, només els millors arriben a aconseguir una plaça de professor.

Selecció del professorat per centres: A Finlàndia no existeix un sistema d’oposicions com l’espanyol. Allà cada municipi contracta al director del centre i aquest contracta als professors. Això permet que cada centre pugui crear els millors equips de treball i buscar als professors que millor encaixin en el seu projecte educatiu real. Quan acaben la seva formació, els mestres es sotmeten a processos de formació oberts, s’anuncien vacants i es seleccionen candidats. Cada administració educativa és responsable de contracta al seu professorat. L’objectiu d’aquest procediment no és un altre que seleccionar a aquells professors que estiguin millor qualificats per a cada lloc en particular. I si un professor no realitza la seva feina de forma satisfactòria, poden canviar-ho per un altre. L’escola pública a Finlàndia és diferent, es com si cadascuna fos de gestió privada.

Llibertat curricular: L’elevat nivell d’educació dels mestres els permet planificar el seu propi treball i escollir independentment els seus mètodes d’ensenyament. El sistema escolar finlandès està basat en una cultura de la confiança i la manca de controls, i els mestres tenen un paper actiu en el desenvolupament de la seva pròpia feina. Per mitjà d’aquesta feina proporcionen un exemple d’aprenentatge permanent. És per això, que els professors poden adaptar les lliçons com creguin més oportú per a preparar al seu alumnat de forma correcta pels estàndards nacionals. A més els professors són rarament avaluats, no hi ha test ni inspeccions. També cal dir que la formació inicial que reben els mestres garanteix la homogeneïtat de l’ensenyament en tot el país.

Salaris: Els professors són pagats amb els diners que l’Estat destina a cada escola, que depèn del número d’alumnes que és capaç atraure. Després, cada centre organitza el seu pressupost com estimi convenient. En realitat, la diferència amb el que cobren els mestres al nostre país no és molt gran. D’acord a les dades de la OCDE, el salari mitjà anual en paritat de poder adquisitiu per a un professor espanyol era al 2010 de 41.339 dòlars, davant dels 37.866 dòlars dels finlandesos. El que si canvia són els incentius, tant monetaris com de reconeixement social i la forma en la que es premia als bons mestres.

Els professors treballen 190 dies l’any, compten amb un sindicat fort i tenen no només el respecte de la societat sinó també la seva protecció: a Finlàndia pegar a un professor és igual que pegar a un policia.

Formació permanent: Les escoles finlandeses busquen motivar als seus docents, que estan molt preocupats per mantenir-se al dia amb els canvis de la societat i de la seva professió. Això no s’aconsegueix en un règim d’obligació sinó mitjançant la negociació, el diàleg i un adequat sistema d’incentius.

Respecte: Una altra característica d’aquest sistema és que la figura del professor és molt respectada dins de la societat finlandesa. És una de les professions millor considerades del país i es preocupen de que continuï sent així.

L’educació a Finlàndia està basada en la confiança: La comunitat confia en les escoles, la població confia en els professors i aquests confien en els alumnes. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia II: Aspectes organitzatius.

ASPECTES ORGANITZATIUS

Centres escolars: Finlàndia no té una gran col·lecció d’estàndards educatius nacionals. Tenen petites col·leccions d’estàndards definits de forma general i permeten l’adaptació local a l’entorn i als alumnes. Finlàndia és un país en el que les escoles tenen pressupostos modestos, desenvolupen el seu propi currículum, investiguen i implementen noves tecnologies, no tenen una bretxa en quant a assoliments i en el no es deixa cap nen enrere. Entre centres, les diferències de regions (rural - urbà), de nivell socioeconòmic i d’usuaris de diferents llengües són petites.

La xarxa d’escoles és molt extensa per tot el país, fins i tot en llocs llunyans. Només el 3% de les escoles tenen més de 500 alumnes, el 40% tenen menys de 50.

Els centres i la seva titularitat: Finlàndia està bolcada amb les seves escoles públiques i per tant té poques de privades (el 95% dels centres són públics). En el sistema d’educació a Finlàndia, la creació d’una escola privada ha de ser aprovada per l’ajuntament de la ciutat en la que s’obri, i la llei dicta que els seus fons han de ser dels mateixos que en les altres escoles públiques, no han de cobrar per les classes i han d’admetre a estudiants d’una manera no selectiva. Això fa que enviar als nens a l’escola privada no sigui gaire atractiu. És per aquesta raó i degut al seu ampli i excel·lent sistema d’educació pública, a Finlàndia no hi ha mercat privat d’educació i capacitació en els cicles bàsics. En altres nivells i sectors, la participació del sector privat també és relativament petita en comparació amb altres països occidentals.

El percentatge de les institucions d’educació secundària superior general (batxillerat) i de formació professional públicament finançades, del 98 i 70 %, respectivament. Les institucions privades estan sota la supervisió pública: segueixen currículums nacionals i el sistema de qualificació confirmat per la Direcció Nacional Finlandesa d’Educació. També reben el mateix nivell de finançament públic que les escoles públiques. La responsabilitat del finançament educatiu està dividit entre l’Estat i les autoritats locals. En quant al finançament de l’educació primària i secundària, les subvencions estatals cobreixen el 57% de les despeses, mentre que les contribucions municipals cobreixen, de mitjana, el 43% restant.

Els fons que rep cada centre són proporcionals al nivell de qualitat que aquests ofereixen. El govern central s’encarrega d’entregar els fons corresponents a cada escola, i aquestes, amb un funcionament individual, creen les seves pròpies regles de funcionament, aconsegueixen investigar i adoptar noves tecnologies.

Assignació de centre: Les autoritats locals designen una plaça escolar per a cada alumne a prop de la seva residència, tenint, tot i així, els pares dret a escollir l’escola que més els hi agradi, no la que els toqui per proximitat. Però, al final, la realitat és que solen escollir l’escola que està més a prop de la seva casa, perquè saben que qualsevol ofereix un altíssim nivell. El que està clar és que cap escola selecciona al seu alumnat, més aviat és a l’inrevés.

Organització del centre escolar: L’any escolar comprèn 190 dies, a partir de mitjans d’agost fins al començament de juny. Les escoles funcionen cinc dies a la setmana, i el mínim de lliçons setmanals varia entre 19 i 30 segons el nivell i el número d’assignatures opcionals. A més, hi ha autonomia local per decidir sobre les vacances extraordinàries.

Tot i que pot semblar que per aconseguir aquests nivells d’educació passen moltes més hores a l’escola, no és així. Hi ha menys hores lectives que a Espanya. La jornada escolar va des de les 8:30 o 9:00 am fins a les 3:00 pm amb mitja hora per a dinar. Les classes es limiten a 45 minuts i s’entrecreuen amb períodes de descans de 15 minuts durant els quals els alumnes poden caminar tranquil·lament pels passadissos, parlar tranquil·lament a les sales de descans, jugar o utilitzar els ordinadors posats a la seva disposició. En total, sumen 608 hores lectives a primària, davant de les 875 hores d’Espanya.

La mitjana d’alumnes per classe és de 23. Les classes són mixtes, nens i nenes, amb diferents graus de capacitat.

ADMINISTRACIÓ I FINANÇAMENT

Subsidi estatal per a estudis: Com a part del sistema de seguretat social, cada estudiant finlandès de nivell d’estudis professionals bàsics i estudis superiors té dret al subsidi estatal per a cobrir part de les despeses de manutenció i vivint durant els estudis. Aquest dret, el del subsidi, està vinculat a l’aprovació d’un número predeterminat de matèries per mes.

L’administració local juga un paper important: La política educativa és responsabilitat del Ministeri d’Educació. De fet, l’educació bàsica i superior està organitzada per l’Estat. La Direcció Nacional Finlandesa d’Educació coopera amb el Ministeri a fi de desenvolupar els objectius, el contingut i els mètodes d’ensenyament per a l’educació primària, secundària i d’adults. A més, cadascuna de les sis províncies finlandeses té el seu propi Departament d’Educació i Cultural que s’encarrega d’aquests comesos. L’administració de l’educació a nivell local és responsabilitat de les autoritats locals. De fet la prestació de l’escolaritat primària està a càrrec dels 450 municipis en què es divideix el país, que tenen el deure d’organitzar l’ensenyament per a tots els nens en edat escolar residents en el seu territori o d’ocupar-se de que rebin instrucció. Cal dir que existeix una col·laboració intensa entre les autoritats educatives i les associacions de mestres, directors escolars i la resta de la societat.

Despesa pública en educació: Al 2010, la despesa pública en educació representava el 6,4% del PNB. La despesa per càpita és de 2.100€, i 11.000 milions en total. Aquest número per si sol no ens diu gaire, però és menys que la mitjana que els països de la OCDE gasten. L’educació a Finlàndia optimitza els recursos, no els malbarata.

Autonomia educativa: Els municipis determinen el grau d’autonomia que es concedeix a les escoles. Les escoles estan autoritzades per a impartir serveis educatius d’acord amb els seus propis arranjaments administratius, sempre i quan les funcions bàsiques determinades per les lleis siguin respectades. Per això, una de les característiques més importants del sistema finès és que cada escola té la seva pròpia organització en funció de les seves necessitats. Per tant, hi ha una autonomia en cada centre enorme, que permet que l’educació es centri en les necessitats dels alumnes. És, per tant, el municipi i després el professor el que pren la decisió sobre el que s’ha de fer, per tant hi ha una autonomia enorme que permet que l’educació es centri en les necessitats dels alumnes. Tot i que pot semblar mentida els alumnes surten molt ben preparats i de manera molt homogènia.

Tot i que pot semblar una mica desorganitzat que cada centre tingui autonomia per a decidir sobre el seu programa d’estudis, no és així. Al donar-li autonomia i confiança a cada centre el Govern no està pendent de presentar plans d’estudis que s’adaptin a la seva ideologia o de canviar el que ha imposat l’anterior Executiu.

A mode de curiositat: El parlament finlandès, a l’igual que l’espanyol, té molts grups polítics però es demana que dues terceres parts estiguin d’acord per aprovar les lleis d’educació, el que obliga als dos grans grups a pactar i això dóna una estabilitat enorme. De fet la seva llei d’educació no es canvia completament cada quatre o vuit anys.

Avaluació en comptes d’inspecció: No hi ha cap sistema d’inspecció separat de l’escola, i les visites d’inspecció a les escoles efectuades per les autoritats estatals han estat suprimides. Les activitats dels municipis estan guiades per la legislació i els currículums nacionals. El sistema es sustenta en la competència dels professors i en la seva feina d’acomplir amb els objectius establerts en els currículums. S’ha concedit un paper important tant a l’autoavaluació com a l’avaluació externa. 

Al 2003, es va fundar un Consell d’Avaluació per a l’Educació i Capacitació per a recolzar al Ministeri d’Educació en les funcions de l’avaluació. Té la responsabilitat de la planificació, coordinació, gestió i desenvolupament de l’avaluació de l’educació bàsica i secundària superior. Les escoles superiors professionals i les universitats són responsables de l’avaluació de les seves pròpies operacions i resultats. Al respecte, estan recolzades pel Consell d’Avaluació de l’Educació Superior. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.

Característiques de l'educació a Finlàndia I: Aspectes curriculars.

Finlàndia, una escola comprensiva:

L’escola comprensiva no és només un sistema, és una filosofia i una pràctica pedagògica.

L’educació a Finlàndia ha estat una part integral dels programes nacionals que tenen com a objectiu el desenvolupament cultural. En un país petit i remot, amb una llengua estranya, proporcionar educació a tothom es considera un mitjà necessari per mantenir la cultura nacional dinàmica. Una de les màximes de Finlàndia és que ningú pot quedar fora d’una bona educació.

L’educació finesa és per a cada alumne i per tant s’ha d’ajustar a les necessitats de cada nen/a. Hi ha un grau important de llibertat per a l’escola a l’hora de planificar el currículum. El professorat té en compte l’alumnat a l’hora de planificar els continguts, els llibres de text, la metodologia i l’avaluació. Les activitats d’ensenyament i aprenentatge estan centrades en l’alumne: el professor aconsella i, si cal, proposa activitats de suport. L’escola comprensiva aporta grans beneficis a l’alumnat més fluix mentre que no afecta els resultats de l’alumnat amb rendiment més alt.

L’escola comprensiva finesa sembla capaç de proporcionar a la majoria del seu alumnat una base sòlida per continuar estudiant, per passar al món laboral i per participar de manera plena en la societat moderna.

ASPECTES CURRICULARS:

Currículum escolar: El currículum nacional ha estat dissenyat per la Direcció Nacional Finlandesa d’Educació, incloent objectius i criteris d’avaluació. Dins d’aquest marc, les escoles i autoritats locals formen les seves pròpies normes de currículum sensibles al context local, ja que el Ministeri d’Educació deixa molta autonomia local (municipi/escoles). Els professors escullen els seus propis mètodes d’ensenyament i tenen llibertat per escollir els seus propis materials didàctics.

L’aula: En l’Educació Bàsica l’alumnat va a classes relativament petites, normalment amb menys de vint estudiants. En el cas de les assignatures optatives no solen arribar als 8-9 alumnes. A l’escola l’ambient és relaxat i informal, a la vegada que molt sever amb els estudiants que han de respectar unes normes podent ser remesos al psicòleg del centre en cas de desatendre-les. Es presta especial atenció a la creació d’un entorn agradable i estimulant, i les relacions entre mestres i alumnes solen ser informals i càlides. Finlàndia és un país rural i per mantenir la seva neteja, els alumnes dels primers cursos deixen les sabates fora i caminen amb mitjons dins de les classes per mantenir la neteja. Les activitats fora de les classes són considerades especialment importants, fins i tot en el fred hivern, i la quantitat de deures a fer a casa es redueix al mínim per potenciar l’assistència a activitats extraescolars.

Inici de l’escola als 7 anys: Per aconseguir ser els millors, els nens finlandesos no estan més hores, ni comencen abans. En aquest país l’educació obligatòria comença als set anys, ja que es considera que és llavors quan el nen comença a tenir una certa maduresa per poder assimilar els coneixements explicats.

Els alumnes comencen amb les assignatures més senzilles com l’educació física i la seva llengua, el finés. Més tard, arribaran les matemàtiques, ciència, història i llengües estrangeres. Fins els deu o onze anys no comencen a rebre qualificacions numèriques per aquestes matèries. Les notes les posa, durant els primers anys de la seva educació, un únic mestre, que vetlla per que cap alumne quedi exclòs.

Està demostrat, entre altres pels informes PISA, que tot i començar un any més tard, el seu nivell és superior al de pràcticament tots els països de la Unió Europea.

Metodologia: La metodologia finlandesa ha abandonat les memoritzacions típiques del sistema educatiu de la il·lustració i fa èmfasi en la discussió i en la reflexió. Des de petits se’ls ensenya a aprendre a pensar.

Seguretat: Es procura incrementar la sensació de seguretat i la motivació dels més petits mantenint-los el mateix mestre durant diversos anys i prescindint de les notes a les avaluacions. L’escola finlandesa procura construir relacionals naturals i cordials entre mestres i alumnes. 

Independència de l’alumnat: Els estudiants tenen també independència i es confia en ells. Els alumnes menys avantatjats són ajudats per altres alumnes i poden estudiar extra amb altres grups petits per a posar-se al dia amb un professor. La independència dels estudiants es dóna fins a l’hora del dinar: es configuren ells mateixos el menú de l’escola.

Igualtat en educació: Un dels objectius centrals de la política d’educació finlandesa es donar-li a tots els ciutadans les mateixes oportunitats d’accés a l’educació, sense importar l’edat, lloc de residència, situació socio-econòmica, sexe o llengua materna. Per això, l’educació preescolar, l’educació bàsica i l’educació secundària superior tant general (batxillerat) com la formació professional són, en principi, lliures de costos: l’ensenyament, l’atenció social i sanitària a l’alumne i els menjars s’ofereixen gratuïtament en tots aquests nivells. Els llibres de text i altres materials necessaris per a l’aprenentatge són gratuïts en els nivells de preescolar i bàsic. En l’educació bàsica també el transport d’anada i tornada a l’escola van a càrrec dels municipis, sempre i quan l’alumne visqui a més de 5 km del seu centre escolar.

La realitat és que el país nòrdic ha aconseguir encaixar totes les peces del trencaclosques i ha creat un sistema en el que cap alumne quedi exclòs. No ho ha aconseguit amb normes centralitzades, sinó a través d’un sistema que dóna una gran autonomia als centres i en el que els seus professors són els que controlen els plans d’estudis. Tot això, emmarcat en una llei d’educació estable, que no es canvia amb el color del govern de torn.

A Finlàndia busquen la igualtat d’oportunitats, el que no vol dir que se’ls hi doni a tots els mateix. Els professors s’esforcen des dels primers anys per a que cap nen es qedui enrere; això succeeix en totes les escoles de Finlàndia.

Suport educatiu per a orientar als alumnes: L’orientació educativa (els serveis de tutoria) és essencial per aconseguir la igualtat en l’educació. En els primers sis anys de l’ensenyament bàsic, l’orientació està integrada en l’ensenyament regular, mentre que els currículums en els nivells superiors de l’educació bàsica i en l’educació secundària superior inclouen lliçons específiques d’orientació educativa. El propòsit és recolzar, ajudar i orientar als alumnes per a que aconsegueixin el millor resultat possible en els seus estudis i, a més, per a que estiguin capacitats per a prendre les decisions correctes i apropiades referents a les opcions alternatives de la seva educació i carrera futura. El seu ampli sistema de tutories i suport els és molt útil per a la detecció primerenca d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Necessitats educatives especials: Tots els alumnes en edat d’educació obligatòria tenen el dret a rebre la docència adequada i tenir accés a l’educació per a necessitats especials si fos necessari. L’Educació per a les necessitats especials també s’imparteix en pre-primària i en Formació Professional. L’objectiu és el de recolzar als alumnes per a que tinguin les mateixes oportunitats per a finalitzar la seva educació, segons les seves habilitats amb els seus companys de classe. Finlàndia té un enfocament a diverses bandes en el tractament de l’alumnat amb NEE, és a dir, tenen una gran quantitat de plantejaments sobre la inclusió. Ofereix una varietat de serveis entre els dos sistemes (sistema ordinari i d’educació especial). D’aquesta forma, els alumnes amb problemes menors d’aprenentatge o d’adaptació reben algunes classes a temps parcial de suport educatiu per un professor d’especial dins l’aula ordinària i junt al professor d’educació general. Però, si un alumne no pot seguir el ritme de l’educació general per minusvalidesa, malaltia, trastorn, retràs educatiu, desordre emocional o altres raons similars, aquest alumne es transfereix a l’Educació Especial. Prèviament, s’elabora un pla educatiu individual per a cada alumne que és transferit o admès en l’Educació Especial. La docència la imparteix un professor qualificat en Educació Especial en una classe de no més de 5 alumnes. Per tant, la primera alternativa és que l’alumnat amb necessitats educatives no surti de l’aula ordinària i estigui inclòs en el grup classe al que pertany, però quan es considera necessari, la docència s’impartirà en grups petits per als alumnes amb necessitats especials, en una aula aliena dins de l’escola o, en una escola especial.

Al 2009, 47.200 nens van ser admesos o traslladats a l’Educació Especial. Això és un 8,5% del tots de l’alumnat en educació bàsica. El número d’alumnes que van participar en un programa de suport educatiu a temps parcial va ser de 127.900, el qual representa un 22,8% de tots els alumnes de l’educació bàsica.

Avaluació: Els professors duen a terme l’avaluació de les seves pròpies assignatures basant-se en els objectius establerts en el currículum. L’avaluació forma part de la vida escolar diària i cada alumne rep un certificat de notes com a mínim un cop a l’any. S’avaluen els resultats tenint en compte tant la progressió continua com les proves establertes pels professors. A Finlàndia  no existeixen exàmens nacionals d’aprenentatge, ni ranking d’escoles, ni ranking d’estudiants/alumnes, només tenen la selectivitat al finalitzar l’educació secundària i com a via per continua amb l’educació superior.

Repetició de curs: La repetició de curs està, en principi, proscrita per la llei: pot ser proposada de manera excepcional, però en aquest cas sempre ha de ser acceptada per l’alumne i per la família. En canvi, s’organitza sistemàticament grups de suport per als alumnes que mostren dificultats d’aprenentatge en alguna matèria. A més, en aquests casos s’envia a la classe un auxiliar per donar-los suport.

Llengües: Finlàndia té dues llengües oficials, el finès i el suec. Aproximadament el 5% dels estudiants de l’educació primària i secundària assisteixen a escoles que imparteixen l’ensenyament en suec. Ambdós grups lingüístics disposen de les seves pròpies institucions també a nivell d’educació superior. A més, hi ha institucions educatives que imparteixen totes o part de les seves classes en una llengua estrangera (normalment l’anglès). A les àrees de Lapònia on es parla saame, les autoritats locals han d’impartir l’educació en aquest idioma. També s’imparteix educació en la seva pròpia llengua als romanís (gitanos) i a les altres minories lingüístiques, incloent als que utilitzen llenguatge per senyals.

La segona llengua oficial (suec pels finoparlants i finès pels suecparlants) s’introdueix a partir del setè grau de l’educació bàsica (12-13 anys). Els immigrants la llengua materna dels quals no és ni el finés ni el suec reben classes especials de finés com a segon idioma. Tenen classes de la seva llengua materna finançades per l’ajuntament dos cops a la setmana.

L’escola finlandesa posa un èmfasi especial en els estudis d’idiomes estrangers. A Espanya, els nens comencen a estudiar anglès des de molt petits. A Finlàndia no és així. El primer idioma estranger, normalment l’anglès, es comença als 9 anys (tercer grau de l’educació bàsica). Tot i així, amb 18 anys els finlandesos solen tenir un nivell d’anglès molt superior al dels joves espanyols. Aquesta diferència pot ser causada per la diferent metodologia que utilitzen. Els finlandesos no es preocupen tant per la gramàtica al principi sinó per la conversa, els professors són bilingües i tots han passat diversos anys estudiant en països de parla anglesa. A més al començar més tard i tenir més maduresa, ho assimilen millor. Els alumnes poden optar per fins a sis idiomes diferents fins a completar el batxillerat. Els més populars són l’anglès, l’alemany, el francès, el rus i l’espanyol.

La lectura: A Finlàndia l’afició a la lectura és molt fort i existeix una basta xarxa de biblioteques públiques. De fet, el 41% de l’alumnat afirma que la lectura és un dels seus hobbies preferits i, tres quartes parts dels alumnes confessen llegir per plaer. A més, l’alumnat finès tendeix a utilitzar les biblioteques més sovint que l’alumnat d’altres països de l’OCDE. No ens pot sobtar que Finlàndia sigui després d’Islàndia el segon país amb major nombre de llibres editats per càpita, i aquest interès per la lectura s’intenta traslladar als nens des d’una edat molt primerenca. Degut a que no és rentable doblar els programes estrangers al finés (la immensa majoria de la programació és en idioma anglès), a la televisió es mostren subtitulats, el que afavoreix la lectura. Tot i això, molts dels programes infantils s’emeten en finés o són doblats.

Religió: La majoria dels finlandesos són membres de l’esglèsia evangelico-luterana i els seus fills participen en les classes d’aquesta religió. Els membres d’altres comunitats religioses poden rebre instrucció sobre la seva confessió si existeix un mínim de tres alumnes per a formar un grup d’estudi. Els que no pertanyen a cap grup religiós està eximits de la instrucció en religió. Tenen, en canvi, una assignatura que comprèn ètica, estudis comunitaris i els fonaments de les diferents religions. 

Sara López García, 30 d'Abril del 2014.

Estructura del Sistema Educatiu de Finlàndia.

Educació Preescolar:

L’educació Preescolar a Finlàndia pot dividir-se en dues etapes. La primera etapa comprés des del naixement fins als 5 anys d’edat (Escola Bressol “Kindergarten”), és de caràcter voluntari i pertany a entitats municipals o privades. El cost d’aquestes escoles bressol és raonable i va d’acord amb els ingressos dels pares. La segona etapa és l’anomenada Educació Pre-Primària i està destinada a alumnes de 6 anys d’edat. Aquesta etapa és voluntària, totalment gratuïta i es pot impartir tant en escoles bressol com en escoles bàsiques. Els municipis estan obligats a organitzar i garantir l’educació preescolar gratuïta a tots els nens de sis anys d’edat. Tot i el caràcter voluntari d’aquesta última etapa de preescolar, al 2010 el 60% dels nens de 6 anys rebien educació preescolar.

Educació Bàsica:

L’Educació Bàsica s’inicia als set anys d’edat, moment en el que es comença l’ensenyament obligatori.

Aquesta etapa de caràcter obligatori tant per residents com per a estrangers, dura 9 anys o, com a màxim, fins els 17 anys d’edat. Els primers 6 anys (etapa primària) d’aquesta etapa són normalment impartits per professors generalistes (professors de classe a càrrec de totes o quasi totes les matèries), mentre que els últims tres anys (etapa secundària) ho són per professors encarregats d’una assignatura específica.

L’ensenyament, els llibres de text, el material d’aprenentatge, l’atenció sanitària, els menjars i fins i tot el transport són gratuïts durant aquesta etapa escolar.

La ràtio d’alumnat màxima per professor és de 24 alumnes en els primers anys de l’educació bàsica, tot i que les aules no soles arribar a aquesta xifra.

Les matèries que s’imparteixen en aquesta etapa d’escolarització són la llengua materna, l’altre idioma nacional, matemàtiques, idiomes estrangers, física, química, història, instrucció cívica, educació física, música, arts plàstiques, economia domèstica, manualitats, religió o educació ètica-filosòfica, biologia, geografia i medi ambient.

Un cop acomplerts amb èxit els nou anys de l’escola d’educació bàsica, l’alumne obté un certificat d’estudis. Els alumnes que ho desitgin, tenen la possibilitat de cursar un desè any optatiu pel que rebran un certificat addicional. Només el 0,4% dels alumnes no acaba amb èxit l’educació obligatòria.

Amb el final de l’Educació Bàsica l’alumnat pot escollir dins de l’educació secundària superior entre els estudis generals o els de formació professional i, posteriorment, passar a una escola superior professional o a una universitat.

Educació secundària superior:

L’Educació secundària superior està destinada a aquells alumnes que hagin complert l’ensenyament obligatori amb èxit. Aquests poden escollir entre dues opcions: l’educació secundària general (Batxillerat) o l’educació i capacitació professional (Formació Professional) en funció de cap a on vulguin enfocar la seva carrera professional.

La Direcció Nacional Finlandesa d’Educació estableix els objectius i el contingut clau de les assignatures i mòduls d’estudis, tant pels estudis generals de batxillerat com per a l’educació i capacitació professional. Basant-se en el currículum nacional, cada entitat proveïdora de serveis educatius estableix el currículum loca. D’acord amb l’estructura modular de l’educació secundària superior, els estudiants poden combinar estudis tant d’educació general com d’educació professional.

Batxillerat:

El Batxillerat, destinat a alumnes de 16 a 19 anys, és de caràcter gratuït i inclou el dinar, ja que està organitzat pel municipi. En aquesta etapa, el material didàctic està exempt de gratuïtat, pel que corre a compte de l’alumne.

La selecció de l’alumnat pels Instituts de Batxillerat està basada en les qualificacions obtingudes en l’educació bàsica. Aproximadament la meitat dels alumnes que completen l’educació bàsica continua al Batxillerat.

En general, el programa d’estudis de Batxillerat està previst per a tres anys, però donada la flexibilitat dels estudis, els estudiants poden completar-ho en un període d’entre dos i quatre anys. Aquesta flexibilitat existeix gràcies al funcionament organitzat per crèdits d’aquesta etapa, en la qual els programes estructurats en cursos per assignatura i l’elecció de cursos determina l’avenç en els estudis. El curs consta d’estudis obligatoris, especialitzats i aplicats. 

El Batxillerat culmina en un examen d’escala nacional que abasta quatre proves obligatòries: llengua materna i, segons l’elecció de cada candidat, tres de les següents assignatures: la segona llengua nacional, una llengua estrangera, matemàtiques o estudis generals (Humanitats i Ciències Naturals). Els estudiants també poden incloure proves opcionals als exàmens.

Un cop finalitzats amb èxit els exàmens de Batxillerat i el programa d’estudis sencer, els estudiants reben un certificat que detalla les proves cursades i els nivells i qualificacions adquirits. Es aquest, el títol de batxiller, el que els dóna la competència per a cursar estudis superiors.

Formació professional:

La formació professional està destinada a joves de 16 a 19 anys. Aquesta etapa educativa corre a càrrec dels municipis o del sector privat, pel que només seran gratuïts aquells centres organitzats per ens municipals.

Els criteris de selecció dels instituts de formació professional abasten a més de les qualificacions de l’educació bàsica, l’experiència laboral pràctica i altres factors comparables, així com possibles proves d’admissió i d’aptitud.  En aquesta modalitat d’educació secundària ingressen quasi tots els que no segueixen el batxillerat: només el 7% dels adolescents escullen no continuar estudiant.

La Formació professional cobreix set sectors d’educació, 52 qualificacions professionals incloent un total de 112 programes d’estudis diferents. Els estudis abasten tres anys (120 crèdits). Cada qualificació professional consisteix en estudis professionals que inclouen com a mínim 20 crèdits de pràctica en empreses, assignatures bàsiques, com llengua i ciències, estudis opcionals, orientació per a estudiants i un projecte final. Els estudis es basen en un pla individual d’estudis que inclou tant assignatures obligatòries com optatives.

Les habilitats i coneixements dels estudiants són avaluats després de cada mòdul. Un cop acabats els estudis inclosos en el pla individual, l’estudiant rep un certificat de qualificació. Les qualificacions de la formació professional es poden obtenir en base a l’educació escolar o en forma de contracte d’aprenentatge (capacitació en ofici guiada per un contracte entre un institut professional, una empresa i l’estudiant). En els plans individuals d’estudis es determinen les eleccions i el progrés dels estudis.

Els estudiants de formació professional també poden participar en els exàmens de Batxillerat.

Educació Superior:

A Finlàndia l’educació abasta un llarg període. Una gran quantitat d’estudiants del cicle superior no completa els seus estudis abans de complir els vint-i-cinc anys.

L’educació superior és impartida per les universitats i les escoles superiors professionals, que són institucions d’educació superior professionalment orientades. Ambdós sectors tenen el seu perfil propi, les universitats posen èmfasi en la investigació i l’ensenyament científic, mentre que les escoles superiors professionals tenen un abast més pràctic.

L’estratègia nacional de Finlàndia apunta a que cap a l’any 2020 el 42% dels joves adults tingui un títol universitari o d’escola superior professional.

Universitat:

La funció bàsica de la Universitat és realitzar investigació i impartir l’ensenyament acadèmic més elevat basat en la mateixa. La seva activitat es basa en la llibertat científica i en l’autonomia.

Els estudis universitaris poden ser rebuts tant en universitats com en escoles politècniques. L’educació universitària és més teòrica, mentre que les escoles politècniques es centren més en la part pràctica i aplicada. Per exemple, els metges són titulats universitaris, però els infermers reben un títol d’una escola politècnica.

Finlàndia té una xarxa de 20 universitats (amb 164.000 estudiants), totes pertanyents a l’Estat, que cobreixen tot el país. El fet de pertànyer a l’Estat fa que aquests estudis universitaris estiguin a l’abast de tothom, ja que són gratuïts tant per a estudiants finlandesos com nascuts a l’estranger. Els alumnes universitaris reben una assignació mensual de l’Estat que pot ser revocada si l’estudiant no progressa en els seus estudis.

De les 20 universitats estatals, 10 són multidisciplinàries, 3 de ciències econòmiques i empresarials, 3 tecnològiques i 4 d’arts. 

Les vies d’accés a la Universitat són variades: l’examen finlandès de Batxillerat permet accedir a una educació superior, els que posseeixen un diploma de Batxillerat o de Formació professional també tenen la possibilitat d’estudiar en universitats, sempre i quan aquestes considerin que estan capacitats per a ingressar en elles; a més d’altres candidats que hagin cursat els estudis exigits per la universitat en el marc d’una universitat oberta, o que posseeixin, segons la universitat, les habilitats o coneixements necessaris per acabar els estudis.

Totes les àrees d'estudi tenen l’ingrés d’admissió restringit. Donat que el número de candidats sobrepassa bastant la quantitat de places disponibles, les universitats apliquen diferents criteris per a la selecció d’estudiants. Aquests criteris són els resultats d¡estudis anteriors i/o proves d’admissió.

Segons el sistema de títols universitaris, és possible aconseguir un títol acadèmic inferior o superior. El títol inferior, o el de grau de llicenciatura (de 180 crèdits ECTS) i el superior o títol de mestratge (de 240-270 crèdits ECTS), aquests es poden aconseguir en un termini de tres a sis anys, respectivament. A més, les universitats concedeixen títols de postgrau científics, els doctorats.

Educació Professional Superior:

L’Educació Professional Superior està estretament relacionada amb l’àmbit laboral, ja que el seu objectiu és preparar experts i exercir activitats d’investigació i desenvolupament. Es van crear als anys 90 amb aquesta finalitat.

Aquestes institucions es diferencies de les universitats en que són municipals o privades, en lloc d’estatals: però tot i així l’Estat suporta el 57% de les seves despeses bàsiques. És per aquesta raó, pel que l’alumnat no paga per aquest ensenyament.

Actualment Finlàndia compra amb 26 instituts d’educació professional superior amb 140.000 estudiants.

El requeriment general per a l’admissió en les escoles superiors professionals és la terminació de l’educació secundària superior general (Batxillerat) o professional (Formació professional). En altres paraules, els següents candidats es qualifiquen per a estudis superiors professionals: els que hagin passat l’examen de Batxillerat o acabat l’ensenyament secundària superior, o els que tinguin una qualificació professional, o una qualificació internacional o estrangera equivalent. La selecció d’estudiants per a les escoles superiors professionals es basa principalment en les proves d’ingrés, les qualificacions acadèmiques i l’experiència laboral.

Les àrees d’estudis són l’educació, cultura, ciències socials, administració i empresarials, ciències naturals i medi ambient, tecnologia, comunicacions, serveis socials, salut i turisme.

Els títols són especialitzats per professió i requereixen entre tres anys i mig i quatre anys per a acabar-los, o en el seu defecte 210-270 crèdits ECTS, segons l’àrea d’estudis. A més d’aprovar el pla d’estudis s’ha de realitzar un període de pràctica laboral i un treball final. Un cop obtinguts els crèdits i finalitzat tots els requeriments, les escoles superiors professionals concedeixen als seus estudiants un títol dels estudis realitzats. Algunes de les escoles ofereixen estudis de postgrau.

Educació per adults:

L’educació per adults és un important sector de la política educativa de Finlàndia. De fet, cada any quasi una quarta part de la població participa per pròpia iniciativa en l’educació per adults. L’objectiu és l’aprenentatge permanent, amb nombroses oportunitats de capacitació i actualització per adults treballadors, recolzades pel sector públic. Els estudis que atorguen títols són gratuïts. Tot i que hi ha alguns que tenen tarifes comercials, és el Ministeri d’Educació el que finança l’educació de l’adult i és responsable del seu desenvolupament.

Totes les formes d’educació i capacitació destinades als joves, des de l’educació bàsica fins als estudis universitaris, també estan a l’abast dels adults. Certes institucions educatives es concentren exclusivament en l’educació i capacitació d’adults, però també s’imparteix en universitats, escoles professionals superiors, instituts, centres de capacitació, instituts populars, etc. L’educació i capacitació d’adults també es presenta en forma de capacitació complementària dins de la vida laboral. S’atorguen títols bàsics, assignatures de carreres de grau, preparatòria, educació complementària, cultura cívica, etc. Però, a més, en les escoles secundàries superiors per adults els participants poden estudiar i participar en els mateixos exàmens de Batxillerat que els joves, de tal manera que també poden aconseguir els mateixos títols d’ensenyament secundari superior professional.

Un mètode flexible per adults per a estudiar i aconseguir qualificacions professionals és a través del sistema de qualificacions basat en les competències, especialment dissenyat per adults. El sistema permet a la gent obtenir títols professionals demostrant les seves habilitats professionals en proves de competències, sense tenir en compte l’origen d’aquestes habilitats (si procedeixen de l’experiència laboral, d’estudis realitzats o com a resultat dels seus interessos en temps d’oci). Els estudis estan basat en programes d’aprenentatge personalitzats, dissenyats individualment per a cada estudiant. Hi ha tres nivells de qualificacions professionals basades en la competència: qualificacions de nivell secundari superior, qualificacions addicionals i qualificacions especialitzades. La Direcció Nacional Finlandesa d’Educació estableix els requisits per a les qualificacions, sent, d’altra banda, l’organització i supervisió del sistema responsabilitat de comissions de qualificació tripartides formades per representants d’empreses, empleats i professors.

El sistema de qualificacions basades en la competència reflexa els principis de l’aprenentatge al llarg de tota la vida. L’Estat promociona aquest principi també mitjançant el finançament d’institucions d’educació per adults de diferent naturalesa. Aquestes institucions educatives disposen d’una gran autonomia, així com de llibertat de selecció d’assignatures, tipus d’estudiant i mètodes d’ensenyament.

Sara López García, 18 d'Abril del 2014.

Història del sistema educatiu finlandès.

El sistema educatiu de Finlàndia no sempre ha estat com és ara, ni sempre ha donat tan bons resultats com els que té actualment. Podríem considerar la dècada dels 60-70 com un punt d'inflexió del sistema educatiu finlandès, ja que va ser a partir d'aquesta època que els finlandesos es van proposar aconseguir un sistema educatiu basat en la igualtat d'oportunitats i l'excel·lència, el que seria el tàndem perfecte. 

Fins 1960

Entre 1856 i 1866 les escoles obligatòries populars van començar a desenvolupar-se juntament amb les escoles secundàries privades, establint la ruptura del monopoli de l’església. La creació d’aquestes escoles populars va permetre l’accés a l’educació d’aquells que fins el moment no se la podien permetre o a aquells que tenien com a llengua materna el finlandès (fins el moment l’escola estava especialment ideada i destinada a la població de parla sueca).

Després de la II Guerra Mundial, Finlàndia va trobar l’escolarització de l’alumnat una mica inconnexa degut a les diferències de classe i de llenguatge. En el moment de la independència al 1917, l’educació va ser vista com una eina per mantenir la identitat nacional, l’alfabetització i la llibertat política.

1960

Als anys 1960, el sistema educatiu de Finlàndia era molt diferent al que té avui. Finlàndia tenia un sistema típic alemany d’educació bàsica. En aquell moment l’educació era molt més desigual i no tots es estudiants tenien accés igualitari a l’educació de qualitat. Podríem dir que fins a inicis de 1958, Finlàndia tenia un sistema educatiu elitista. La reforma educativa en aquell moment es va concentrar en el canvi d’un sistema de dues vies a una escolaritat comú integral. En el sistema de doble via els estudiants al final del grau quatre de l’escola primària (onze anys) eren escollits per a: a) continuar cap a una corrent acadèmica que constava de 8 graus que els conduïa a la Universitat o, b) continuar cap a una corrent cívica de 3-5 graus que els conduïa al treball o a escoles vocacionals. Per tant, els joves més brillants anaven per un camí prometedor mentre que els que no ho eren es quedaven endarrere.

Originalment, el sistema educatiu de Finlàndia estava sota un control centralitzat. Tot i així, als anys seixanta es va produir una reestructuració i el Ministeri d’Educació va establir una nova administració educativa local. El Ministeri finlandès dels anys seixanta va trobar especialment útils els models educatius de Suècia i Alemanya. L’objectiu del nou sistema era convertir a Finlàndia en un país econòmicament competitiu produint una població millor educada i al mateix temps pretenia millorar la igualtat d’oportunitats educatives.

Les reformes van començar al 1968 a favor d’un sistema únic nacional. Tot i així, les coses no sortien bé i els propis finlandesos no estaven contents amb el canvi.

1970

Els anys setanta van portar importants reformes en el sistema educatiu finlandès. A més, aquesta dècada es va convertir en un punt de transició per a molts aspectes de la vida finlandesa. Molts van considerar que el sistema educatiu estava esbiaixat cap a la classe alta de parla sueca i no cap a les necessitats del poble finlandès. Comitès de govern van proposar la creació d’escoles integrals i igualitàries.

L’Institut integrat finlandès es va implementar en tota Finlàndia a la dècada de 1970. El model per a la nova educació bàsica va ser introduït des de Suècia només amb algunes adaptacions per al marc finlandès.

A finals dels seixanta i principis dels setanta, com a part d’un enfocament a nivell nacional en la millor preparació dels estudiants per a competir en l’economia del coneixement, el Parlament finlandès va promulgar una legislació per a crear un  nou sistema d’educació bàsica que va ser construït al voltant del desenvolupament d’una escola comú “integral” per als graus 1 a 9 (sistema que es va estendre a tots els municipi del país al 1977). Tres coses van caracteritzar la nova norma finlandesa:

El desenvolupament i l’adopció d’un currículum nacional obligatori que garantís que tots els estudiants duguessin a terme els mateixos estàndards. Amb la finalitat d’assegurar que a tots els estudiants en la nació se’ls ensenyés el mateix contingut, el govern finlandès, en col·laboració amb els mestres, va desenvolupar un currículum nacional que va ser la pedra angular del sistema integral escolar i que va ser durant molts anys obligatori per a totes les escoles en el sistema. Hi havia molts municipis que no estaven disposats a reformar el seu sistema, per això era tant important tenir un mandat legal. Aquesta va ser una gran reforma, però a la vegada molt complicada per a uns professors que estaven acostumats a l’antic sistema. Un sistema l’ensenyament del qual estava destinat a uns nens seleccionats. Per tant, el professorat no estava preparat per a un sistema escolar en el qual els nens i nenes de diferents característiques, necessitats i rendiments estiguessin en una mateixa classe. En aquest currículum de 1970 es van destacar les idees del pluralisme, pragmatisme i la equitat. En les primeres etapes de l’escola integral es va avaluar l’aplicació de l’equitat com a igualtat d’accés a l’educació.

Forts canvis en els requisits de preparació i certificació del mestre. Una part crítica de les reformes de l’Institut integrat de Finlàndia era l’esforç nacional per a millorar la qualitat del professorat. Les autoritats comprenen la importància de la qualitat docent per a conduir l’assoliment estudiantil i van intervenir fortament en allò. En els primers anys, la inversió va anar dirigida al desenvolupament professional de mestres existents a l’aula, però Finlàndia sàviament va prendre la visió a llarg termini i va passar a millorar la seva cartera de talent. Per començar, van fer que aconseguir un treball en l’ensenyament fos més difícil, ja que el govern ara exigia que tots els mestres tinguessin un títol de mestratge com a condició de feina. Però potser encara més important, la formació docent a Finlàndia es va endurir a la vegada que es va millorar. Els mestres amb especialització necessitaven que aquesta fos en al menys dues àrees. A més, aquesta educació específica havia de ser concedida pel Departament de continguts de la Universitat. Es considerava que el mestre havia de tenir una sòlida base de pedagogia, considerada necessària per a la correcta formació d’un futur docent, pel que la carrera per ser mestre tenia un fort contingut pedagògic.

Una inspecció de l’estat central que avalués el nivell escolar d’ensenyament i aprenentatge.

Aquestes reformes van crear molts enfrontaments i una forta resistència. Els opositors a les reformes argumentaven que era impossible educar a tota la població.

1980

Als anys 80 Finlàndia va deixar de dirigir als seus alumnes a carreres més matemàtiques o més humanístiques depenent de les seves habilitats. Ja que es va considerar que la gent a Finlàndia no podia estar dividida per com d’intel·ligent era.

En aquesta mateixa dècada, el sistema d’educació va emprendre un model d’economia de mercat i va experimentar la descentralització. Aquesta descentralització del sistema educatiu va augmentar l’autonomia de les escoles i per tant, la rendició de comptes per a les escoles i els mestres. Les escoles tenien la responsabilitat de produir els resultats de l’aprenentatge, mentre que el govern tenia la responsabilitat de provenir a les escoles amb la finalitat d’acomplir amb els objectius, pel que es va anar creant un cicle de confiança en la gestió de l’educació finlandesa.

1990 en endavant

A mitjans de 1990 i en resposta a una crisis econòmica, el govern va haver d’afluixar moltes de les normes establertes. En particular, el currículum nacional va anar en davallada, convertint-se en una guia més que no pas un guió i, la inspecció va ser eliminada, donant així molta més autonomia a les escoles. Les reformes de preparació i certificació del mestre, tot i així, es van mantenir fortes i sòlides com en un principi.

Aquests canvis van representar una evolució. Els educadors finlandesos ara gaudien d’àmplia autonomia sobre el currículum i la instrucció i les escoles eren en gran mesura d’autogovern. Però això va succeir només després de dècades de reformes encaminades a augmentar els nivells per a estudiants i professors i assegurar que aquests tenien capacitat per a prosperar sota un sistema encara més descentralitzat. Quan l’educació finlandesa va començar a mostrar un número major de dificultats, sobretot les escoles i professors amb formació més dèbil, les reformes van mostrar un control més estricte amb èmfasi en normes i resultats. Però un cop el professorat va estar millor preparat i capacitat per ensenyar el contingut articulat pel pla d’estudis amb total llibertat pedagògica, i un cop es va millorar l’aprenentatge dels estudiants, l’estat va afluixar el control i va tornar a un sistema educatiu plenament descentralitzat.

Podríem dir que l’èxit de Finlàndia es va construir sobre una sèrie de decisions difícils, implementades amb rigor. I que aquestes eleccions estaven ancorades en un únic conjunt de propostes de valor que afavorien el benestar general del grup el lloc de maximitzar l’èxit d’uns pocs.

A la dècada dels 70 els finlandesos van decidir crear i implementar polítiques per millorar el seu sistema educatiu i durant tot aquest temps han avançat ininterrompudament fins arribar a la primera posició a nivell mundial. Molts països no aconsegueixen aquesta continuïtat en política ni execució de projectes, en alguns casos canviant d’actitud amb cada govern nou. El sistema finlandès ens ensenya la importància d’enfocar-se en el que és bàsic per aconseguir millores reals i duradores. Per a ells el docent és clau en el procés i per tant es van obstinar en invertir en el seu reclutament i educació. En la gran majoria de països del món, això és també el que els polítics i ministres diuen. A Finlàndia no només ho van dir sinó que també van actuar de forma determinada per aconseguir-ho.

Els seus programes de mestratge duren cinc anys, són presencials, rigorosos i amb un èmfasi important en la investigació. El currículum nacional es limita a estipular lineaments i metes nacionals i els docents tenen llibertat a l’aula i sobre els seus programes i llibres. A Finlàndia el nivell de llibertat és efectiu donat el fort sistema de reclutament i educació. Al tenir moltes possibilitats per ser creatius, la professió és una de les més emocionants.

Sara López García, 30 de Març del 2014.